La credibilitat del paper

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’escenari de la comunicació de masses s’ha acabat. No és nou. Fa temps que nous agents comunicatius han entrat en aquest terreny que va ser propietat exclusiva de diaris, ràdios i televisions durant anys. Internet ha obert el camp fins a límits ignots i aquest fet porta implícit un debat sobre les realitats de la professió periodística i el seu futur. Empreses, institucions, associacions, bloggers… s’han incorporat a aquest espai amb tal intensitat que fins i tot hi ha qui parla d’un anivellament informatiu que aigualeix la credibilitat  que persegueixen els diaris digitals i les edicions virtuals de la premsa impresa. Ens trobem davant d’un panorama comunicatiu on el lector han abandonat progressivament la fidelitat al mitjà on-line per llegir noticies en qualsevol indret. A més a més d’això, no s’ha d’amagar la concepció que tenen alguns de l’ofici de periodista com una apèndix de la política ni tampoc que els mitjans de comunicació no han aconseguit dotar els seus portals web de personalitat i caràcter suficient per tal de diferenciar-se d’altres plataformes presents a la xarxa. Quan entrem en un quiosc tenim una idea molt més definida del que comprarem que no pas quan ens posem a navegar.

Tot i que les capçaleres avalen el rigor, aquesta idea sembla que ha passat en segon pla al digital. Per tot això, la capacitat de negoci a Internet és encara llunyana malgrat els esforços, més o menys reeixits, que han realitzat molts diaris. Moltes empreses encara no estan segures d’apostar únicament per un format que no és tangible. No obstant, des de fa anys, gairebé la totalitat de la professió apunta a la mort de la premsa escrita a la llum dels descensos pronunciats de lectors i de publicitat. Fins i tot hi ha qui s’aventura ha fixar la data de defunció dels diaris, encara que aquests vaticinis semblen poc creïbles aquells dies que les grans exclusives copen l’actualitat.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un exemple recent: El 31 de gener passat el diari El País va publicar la comptabilitat secreta del Partit Popular des de l’any 1990 fins al 2008. Una bomba informativa temporitzada en les seves dues edicions, la de paper i la digital. Després de fixar-me en el comportament de la gent davant la noticia, vaig preguntar-me què hagués passat si la informació sobre Bárcenas s’hagués donat únicament per Internet. Hagués tingut tanta repercussió? Els lectors li haguéssim donat la mateixa credibilitat? La meva sensació és que no. Ignoro quants van ser els lectors de la versió digital aquell dia i tampoc sé quants clients no habituals van acostar-se al quiosc, però el cert és que El País es va esgotar als establiments en qüestió d’hores tot i que la noticia es podia llegir a la web del diari. Si el paper hagués perdut completament la batalla a la pantalla, ningú actualment no es gastaria el 1.30 euros en un producte que en un altre lloc és gratis. El problema de la premsa escrita potser sí que és la competència digital, però està fora de tot dubte que el paper és un suport que, actualment, encara dóna un plus de credibilitat que la web no té. Si els diaris canviessin el seu enfocament i es dediquessin més a l’anàlisi, al reportatge i a les exclusives, i menys a fer de corifeus polítics i a repetir els teletips que tothom ja ha vist el dia abans, potser la mort del paper es quedaria només com una mera hipòtesi.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.