Una entrevista amb cua

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El Mundo és un diari espanyol que fa de l’anticatalanisme la seva principal línia editorial. És un pamflet d’ideologia ultradretana, capaç d’inventar-se escàndols, assenyalar polítics sense proves i treure informes falsos en plena campanya electoral. És un diari sense cap credibilitat social, dirigit per un home que es creu que mana més que el president del govern espanyol i que no pot dissimular el seu menyspreu absolut cap al periodisme i la deontologia professional. Malgrat tot, no ens enganyem, és un periòdic que ven cada dia més de 200.000 exemplars, és a dir, que déu n’hi do la gent que el llegeix a tot l’Estat. I sovint, a base de generar “escàndols”, arrosseguen la resta de diaris de la “caverna” madrilenya cap a les seves tesis xenòfobes i anticatalanes.

Fins aquí, res que no sapigueu. Doncs bé, divendres passat El Mundo publicava a quatre columnes i a portada una entrevista amb el president d’ERC, Oriol Junqueras, amb aquest titular provocatiu: “España perderá Cataluña, como perdió Cuba, Portugal y Holanda”. El periodista que l’entrevistava era Salvador Sostres, un personatge si més no peculiar de la nostra professió –què us he d’explicar-, rei de l’estirabot polític i de la grolleria sexual, expulsat repetidament de les pàgines d’opinió dels diaris catalans fins acabar a l’aixopluc del diari de Pedro Jota, on continua provant d’escandalitzar lectors amb els seus comentaris poca-soltes “de nen de casa bona”.

Com era de preveure, l’entrevista de Junqueras a El Mundo ha portat cua. Ha indignat l’Espanya més ultramuntana –suposo que aquest va ser el motiu principal pel qual la van destacar tant a portada-, ha fet córrer centenars de comentaris a les xarxes socials –a favor i en contra- i ha causat també certa perplexitat en els àmbits independentistes. Alguns no acabem d’entendre com el líder republicà s’ha ficat a la gola del llop d’aquesta manera i ha respost de forma una mica fatxenda –a l’espanyola, diria jo- a certes preguntes, com ara quan diu que “tindrem Estat i assessorarem Espanya perquè no s’enfonsi”. D’altres, el que els ha irritat més és que permetés que l’entrevistador fos en Sostres.

L’editor Ernest Folch, per exemple, ho expressava així en una piulada divendres a la tarda: “És molt trist que Oriol Junqueras es deixi entrevistar per algú que ha faltat al respecte a tanta gent”. Ben aviat, opinions favorables i contràries per a tots els gustos. N’hi ha qui creu que, quan es concedeix una entrevista a un mitjà, no es pot pas escollir l’entrevistador. “L’art de la política implica moltes coses i que Junqueras parli fora de Catalunya és molt bo”, opina una altra usuària de Twitter. En canvi, d’altres donen la raó a en Folch i diuen que els fa mal als ulls veure els noms de Sostres i Junqueras tant a prop un de l’altre. “Això no és un partit de futbol ni anar en iot. Cal no engreixar a gent antisocial”, contesta un d’ells, enfadat per la metàfora del “gol per sorpresa” o del “gol en la pròpia porteria”, que surt durant la discussió virtual.

No sé si al marge o precisament per la polèmica aixecada entre els seus lectors, l’edició digital d’El Mundo feia desaparèixer a mitja tarda de divendres qualsevol referència a l’entrevista publicada en portada pel mateix diari unes hores abans. Calia anar a l’hemeroteca del diari per acabar-la trobant, ben amagada i de pagament, però posant “Junqueras” al buscador intern no hi sortia. Era una mesura del tot estúpida, ja que l’entrevista sencera havia estat reproduïda per desenes d’altres diaris digitals. També havien eliminat una enquesta que hores abans preguntava als lectors si creien que Junqueras tenia raó en assegurar que Espanya perdria Catalunya. Guanyava el “no”, però el percentatge de “sís” era força alt, la qual cosa no devia agradar gens als responsables del diari.

Què havia passat en aquelles hores? S’hauria penedit Pedro Jota de la seva pretesa gosadia? Quina mena de pressions hauria rebut? Ell mateix deia en una tuit, contestant al també periodista conservador Herman Tertsch -força indignat pel que llegia a la portada d’El Mundo-, que ho havia fet per mostrar l’esperpent: “Es importante que sepamos lo que hay. Cuando leí pensé: ‘La mare de Deu, este tío está como las maracas de Machín’”, piulava Ramírez.

No sé si, en aquest article, us he parlat de periodisme o d’una altra cosa. Manipulació, guerra bruta, estratègies de desgast de l’enemic, fintes polítiques incomprensibles… no hi ha espai pel periodisme a la caverna espanyola: tot s’hi val per fer fracassar l’anhel del poble català, per evitar l’inevitable: que Catalunya acabi marxant i esdevenint un estat independent.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.