La dictadura de l’agenda de l’actualitat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

És marcià si un mitjà d’informació no segueix l’agenda de l’actualitat dels altres? Doncs si mirem el quiosc, així sembla. L’agenda informativa s’ha anat convertint en una mena d’embut per on passa i es destil·la la informació que arriba als ciutadans. Tots els mitjans expliquen, fa o no fa, les mateixes informacions, però amb el filtre editorial corresponent.

Acaba sent doncs que passa allò que ha estat objecte d’aquesta selecció. La resta de fets, exclosos d’aquesta agenda informativa, senzillament no han passat.

Així, establerta aquesta llei, s’han anat articulant mecanismes per intentar construir aquest peatge informatiu. I la lluita per establir l’agenda mediàtica s’ha acabat convertint en una tensió entre els diversos sectors amb poder i influència suficient per participar en la pugna de la publicació o ocultació de les informacions i configurar així el relat mediàtic.

Aquest esquema ha funcionat i funciona encara al nostre país, però el cert és que amb la crisi dels mitjans de comunicació i del periodisme, que fa uns anys que arrossega pel pedregar aquest ofici, apareixen noves fórmules que trenquen aquest esquema i que posen en contradicció la dictadura de l’agenda de l’actualitat. Les tecnologies de la informació i de la comunicació han aconseguit que es desbordi l’embut pel qual rebíem abans la informació. Ara, la comunicació en xarxa se’ns present com una oportunitat per veure coses que no havien passat en l’univers monolític dictat per l’anomenada agenda informativa. Un desbordament que provoca una oportunitat per a la “democratització” dels criteris que fins ara en servit per a la selecció de les informacions.

Tenim casos que mostren aquest canvi. Hauria estat possible, sense aquesta informació en xarxa, el cas de l’Ester Quintana, la dona que va perdre l’ull en la manifestació de la vaga general del 14 de novembre passat, en una càrrega policial?  O la lluita contra els desnonaments, per exemple, hauria pres la revolada que té, sense unes xarxes socials que van trencar el gèlid tractament que aquest tema havia rebut durant molt de temps en els mitjans de comunicació?

Aquests circuïts alternatius als mitjans convencionals per on flueix la informació és cert que van trencar l’hegemonia de la informació al periodisme. Però és precisament en aquests nous circuits on hi ha l’oportunitat de redempció, si se’m permet l’expressió, del propi periodisme.

El periodisme avui ha de fer un esforç, no per ser present com a emissor en aquest sector tecnològic, sinó que ha d’aprofitar els fluxos d’informació que circulen avui dia en xarxa, per trencar la dictadura amb la qual s’ha acabat convertint l’agenda d’actualitat. Com més permeable i emetent sigui el periodisme a aquest flux d’informació en xarxa més oportunitats tindrà de recuperar la credibilitat davant la societat i, al meu entendre, el seu sentit de ser.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.