Sense matisos amb el comandant

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Febrer de 2005, Porto Alegre (Brasil). Poc abans de mitjanit, la Gabriela Serra –expresidenta de la FCONGD i ànima d’Entrepobles- em fa quedar puntualment l’endemà a les cinc del matí. Li pregunto per anar on i em diu que ja ho veuré. A les cinc i poc sortim de la ciutat en un autobús atrotinat i tres hores després arribem a una comunitat dels Sem Terra que han ocupat fa poc els camps abandonats d’un terratinent. Quan fa poca estona que hi som arriba un desplegament de vehicles militars, soldats i policia secreta i, tot seguit, apareix la comitiva d’Hugo Chávez. És la segona vegada que l’escolto en directe i se’m referma la imatge de líder populista amb una capacitat extraordinària per connectar amb els sectors més empobrits de la societat. De tornada a Porto Alegre coincidirem amb la Gabriela en tot allò que té aquest home que fascina les classes populars, en els canvis impensables fins aquell moment que està fent a Veneçuela i, també, en aquell punt d’angúnia que provoca la seva passió militar i els tics força reveladors d’un tarannà autoritari.

El dia abans d’aquesta trobada sorprenent ja havia pogut escoltar Hugo Chávez en un poliesportiu ple a vessar –on Joan Herrera no va quedar esclafat de miracle- i després havia compartit amb en Jordi Armadans, de Fundipau, bona part de les contradiccions que em suscitava el personatge.

Uns anys més tard, el 2009, i també a Brasil, quan tot justs ens acreditàvem amb els col·legues Rita Marzoa i Adrià Bas per entrevistar Marina Silva –en aquell moment ministra de Lula-, ens vam creuar amb Hugo Chávez i el seu sèquit a la recepció d’un hotel de Belém. El president veneçolà es va aturar per xerrar amb el grup de persones que érem a la recepció. Volia saber qui érem, d’on veníem i què fèiem. Vaig tornar a trobar el bolivarià convençut, el populista empedreït… i el general Alcázar amb camisa vermella. Tots tres junts i encaixats. I també aquell vespre vaig compartir amb la Rita i l’Adrià les mil i una cares de Chávez. Grisos i matisos saludables en comptes de blancs i negres miops.

Quan dimarts al vespre es va fer pública la mort de Chávez vaig enyorar una mica aquests grisos i aquests matisos. Amb precisió, Twitter situava els periodistes que segueixo en departaments estancs a favor o en contra del ja expresident veneçolà.

Companys de professió que m’escolto i que admiro –fins i tot aquells a qui sovint els falta temps per acusar de “palmeros” els col·legues que els semblen poc ortodoxos- van saltar entristits i orgullosos a la plaza de Oriente digital per defensar la revolució bolivariana i l’adhesió a Chávez. I no és que la revolució bolivariana no tingui un munt d’èxits que cal celebrar i reconèixer, però és que Chávez hauria de ser un personatge, com a mínim, qüestionat i controvertit per a qualsevol persona que s’estimi el periodisme.

O ens creiem que els mitjans de comunicació només els tanca l’audiència o no ens ho creiem. O ens creiem que això val tant per a l’Egunkaria com per a El Nacional o no ens ho creiem, per molt que m’agradi un mitjà i em faci angúnia l’altre. O ens creiem que perpetuar-se en el càrrec canviant les lleis a mig mandat és antidemocràtic o no ens ho creiem. O creiem que això val per a Putin i també per a Chávez o no ens ho creiem, malgrat que els darrers comicis de Chávez oferissin una transparència i un suport electoral incontestable. O creiem que les Constitucions no es reformen a corre-cuita per interessos partidistes o no ens ho creiem. O ens creiem que això val per a la reforma exprés de Zapatero i també val per a Chávez o no ens ho creiem.

La diferència entre els qui creuen en els drets humans i en la democràcia i aquells que no hi creuen és que els primers no només no aspiren que tothom pensi com ells, sinó que farien l’impossible perquè tothom tingués dret a pensar lliurement, encara que fos en contra seva.

L’enorme suport popular amb què va comptar Chávez durant la seva etapa presidencial i la capacitat per arrencar de la pobresa, l’analfabetisme i la desatenció pública una immensa part de la població veneçolana no li van semblar prou com per evitar tics clarament dictatorials que van afectar, greument, la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa durant els seus mandats. Que els qui defensen un periodisme honest i sincer l’aplaudeixin i en llancin proclames ràncies deu minuts després de l’anunci de la seva mort em causa sorpresa i una certa decepció.

N’hi hauria hagut prou amb una mica de grisos i de matisos allunyant-nos de les fílies i fòbies sabudes i conegudes. O potser és que, senzillament, de nit i a Brasil tot és una mica més fàcil.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.