Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La majoria de consumidors de mitjans de comunicació van descobrir qui era Corinna zu Sayn-Wittgenstein l’abril de l’any passat, quan va saber-se que era l’organitzadora del safari a Botswana on el Rei espanyol, Joan Carles I, va trencar-se un maluc. No va trigar gaire a conèixer-se més detalls de la relació entre el Cap de l’Estat espanyol i l’alemanya, encara que mitjans com La Vanguardia van trigar força dies a publicar-ne l’existència.

Ja llavors va saber-se que era “l’amiga personal de forma pública i reconeguda del Rei” i que fins i tot l’havia acompanyat en actes i viatges oficials. A diferència de la premsa alemanya –sobretot la rosa- els mitjans a l’Estat espanyol van passar de puntetes sobre les implicacions morals de la situació sentimental del monarca, una decisió que podria emmarcar-se en la tradició dels mitjans generalistes –una norma que no funciona sempre, sobretot en la premsa rosa o sensacionalista- de no immiscir-se en la vida privada dels personatges públics.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però la situació va tornar de nou a ser actualitat a partir de la publicació d’una tanda de correus electrònics que vinculaven Sayn-Wittgenstein amb la trama de corrupció d’Iñaki Urdangarín i les posteriors entrevistes que va concedir a El Mundo i Hola, on assegurava que havia realitzat “encàrrecs confidencials” per a l’Estat espanyol, que aquest Govern assegura “desconèixer”.

De sobte els mitjans –amb la iniciativa de digitals ubicats a Madrid- han obert la comporta a un allau de notícies que van molt més enllà de la situació sentimental i que tenen profundes implicacions públiques. Des de la disposició d’una residència, escorta pública i viatges a càrrec dels fons reservats per a una persona sense cap càrrec, la participació en viatges oficials, l’actuació en “representació” del Cap d’Estat en negociacions mercantils o, fins i tot, les actuacions il·legals, davant els policies que l’escortaven, del fill menor de  Sayn-Wittgenstein. Fins al punt que el propi director del CNI, Félix Sanz Roldán, considera la dona “una bomba de rellotgeria”.

Tot i la lentitud en informar d’un tema que en gran mesura ja se sabia des d’abril –algunes de les notícies són directament repescades d’aquelles dates- cal agrair que comenci a saber-se el funcionament de la Casa Reial més enllà de la política oficial de transparència que alguns editorialistes van trobar suficient.

Però el que no hi ha en cap de les cròniques –fins on ha pogut trobar Mèdia.cat- és cap bri d’autocrítica als mitjans sobre el vel de silenci que han ajudat a mantenir durant anys al voltant d’aquesta situació irregular. Si la relació entre Joan Carles Borbó i Corinna zu Sayn-Wittgenstein era “pública i reconeguda” costa de creure que la seva presència en una residència oficial –amb queixes veïnals incloses- passés desapercebuda a tots els periodistes de Madrid. O la seva participació en viatges oficials que compten amb periodistes encastats.

Avui se sap que Sayn-Wittgenstein va saltar-se “la rígida costum islàmica” del país i va seguir l’agenda masculina, enlloc de la paral·lela “només per a dones” que feia Sofia de Grècia. Les cròniques de l’època del viatge a Aràbia Saudita –on, com a mínim, l’ABC i EFE hi tenien enviats especials- no fan cap menció a la presència de l’alemanya, tot i la cobertura detallada de tots els actes o algun reportatge en que es lloava el “feminisme” de la Reina espanyola al mantenir-se durant tot el viatge sense cobrir-se el cap amb un vel.