Carta a Ramon Barnils (adreça desconeguda)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Dijous farà dotze anys que vas marxar de vacances, per dir-ho a la manera de l’Ovidi, a qui, per cert i no t’ho creuràs, li han fet un homenatge al seu poble. Ja no hi mana el PP a Alcoi, ara hi manen les esquerres. Bé, això que hem acordat de dir-ne esquerres a manca d’etiqueta millor: PSOE i IU. El Bloc també hi era, però els van expulsar per un assumpte relacionat amb un concert de Serrat i Sabina, crec recordar, però no pas per negar-se que cantessin, que hauria tingut la seva lògica. En tot cas, els dos partits d’esquerres i, a la seva esquerra, el Bloc, han aconseguit que a Alcoi ara hi hagi un passeig d’Ovidi Montllor i una escultura d’Antoni Miró a prop de la casa on va néixer. Potser és un miracle que cal agrair a la Vicenteta, ho preguntarem al tigre Torrent, però segurament és més aviat una mostra que les coses estan canviant, també al sud. Fins i tot al sud.

Imagina’t que aquest cap de setmana he estat a una trobada de formació del PSAN i ja no canten la Internacional, on anirem a parar. On aniran a parar, més aviat. El teu amic Josep Guia, ara també amic meu, de nom de guerra “el Piula” segons li ha confessat a Núria Cadenes en un llibre-entrevista que apareixerà aviat, s’ha asserenat molt. Ara accepta que la Catalunya de dalt s’independitzi abans que la de baix i diu que si les maduixes són bones no cal posar-hi nata, que primer marxem d’Espanya i després ja farem la revolució. L’altra revolució, la de la classe obrera, que fins i tot els del PSAN crec que han vist que cada cop és menys classe i tampoc no gaire obrera, però tampoc és qüestió de carregar-s’ho tot de cop i sense anestèsia. Érem a l’Espluga de Francolí, a tocar del monestir de Poblet on ha anat a parar tota la teva paperassa. Aquest estiu m’hi vaig perdre una tarda calorosa a remenar-la i em vaig quedar amb ganes de més, com les males nits.

No m’he fet del PSAN, tranquil, continuo sense fer-me de res que prou feina tinc a estar d’acord amb mi mateix. Hi vaig anar a parlar d’un llibre que he escrit sobre Joan Fuster i Barcelona. Un encàrrec del també amic comú Vicent Partal, cada dia més lúcid, cada dia més visionari, imprescindible com sempre. Amb la seva, i teva, i meva, estimada Assumpció Maresma al costat continuen lluitant per tirar endavant VilaWeb, un diari digital que t’agradaria tant per llegir-lo com per escriure-hi, que ja és dir. L’únic diari que té el país sencer com a marc de referència: les coses estan canviant però tampoc ens passéssim. Hi ha El Temps també, el teu Temps, que ahir arribà al número 1.500 i ha engegat una nova etapa, una altra nova etapa, en què Eliseu Climent fa una passa enrera, encara que no t’ho creguis. L’Eliseu ha patit molt els últims mesos, la Generalitat de baix li ha fet la vida impossible, més impossible vull dir, i està cansat, a banda que, com tothom, va sumant anys.

Aquests darrers dotze n’han passat moltes, de coses, Ramon. El país s’ha despertat, finalment, i ha dit prou, com la gallina. Ja no hi ha més peix al cove, perquè ens començaven a donar gat per sardina i cobrar un lloguer pel cove. La puta i la Ramoneta han mort, ben amortitzades, en pau descansin. Convergència ha sortit de l’armari i és obertament independentista i amb ella mig país. Ara manen, tornen a manar, i el president Artur Mas està ben decidit a convocar un referèndum d’autodeterminació. Aquest cop va de debò. La darrera Diada Nacional vam sortir un milió i mig de persones al carrer i vam reclamar un estat propi. Ni som una nació ni volem més autonomia: estat propi i s’ha acabat. Ha calgut una crisi econòmica molt dura perquè la gent se n’adonés d’una cosa que tu predicaves ja fa molts anys: ser espanyols no ens convé, sobretot des del punt de vista de la butxaca. Insolidaris? No: espremuts, estafats, enganyats, enfonsats. Fastiguejats.

Ara mateix gestionem molles, poques i petites, però somniem el pa sencer i el veiem més a prop que mai. Quan el tinguem, te’n faré arribar una llesca. Mentrestant, per obrir la gana, tens un gintònic de Bombay pagat al Bikini, que ara està molt de moda, el gintònic, i vigila perquè el Bikini te l’han canviat de lloc també. Sí, ja t’ho he dit, tot canvia i més que canviarà. Ben aviat. Cuida’t. Et trobo molt a faltar, ja ho saps.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.