Periodista en temps de crisi

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sembla que la corda no es pugui tensar més i que l’estaca estigui més inclinada que mai, però, finalment, el que es perfila com a impossible acaba imposant-se a la realitat. El talent jove es troba cada vegada més sumit en la frustració o diluït en la precarietat. El saber i l’experiència, condicionat pel temor constant de veure estroncat, d’un dia per l’altre, el projecte vital que tant d’esforç ha costat tirar endavant.

Els qui van tenir a les seves mans el poder per a construir edificis forts i sòlids per salvaguardar els avenços de l’ésser humà cerquen ara adormir les nostres oïdes amb missatges repetitius per encobrir les seves faltes i despertar-nos quan tot hagi passat. «És culpa de la crisi». I a mesura que aquestes paraules van calant en el nostre pensament, els reptes van esdevenint poc a poc més intangibles i les il·lusions es van dissipant en un mar de somnis oblidats.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El degoteig d’acomiadaments en el periodisme és constant i, en  la majoria de mitjans, les portes d’entrada s’han segellat. Els qui afortunadament es troben a l’interior tenen cada vegada més dificultats per posar en pràctica els principis als quals un dia van prometre fidelitat. A les redaccions, la jornada laboral transcorre amb constant intranquil·litat pel fet de no saber quan tornaran a imposar-se les necessitats del negoci als criteris professionals. I, mentrestant, l’excel·lència periodística topa amb un mur armat amb polítiques de supervivència empresarials.

Els qui, per contra, s’han quedat a les portes dels mitjans, posen dia a dia a prova la constància i la creativitat. Es bolquen a la xarxa, i en un gest altruista, deixen constància de la seva veritable vocació, molt més sincera que la d’alguns practicants. Malauradament, però, són poques les possibilitats que tenen de guanyar la batalla de l’audiència als periodistes consagrats pels poders fàctics.

I és així com el periodista empeny els dies, procurant regalar-se de tant en tant uns breus instants per recordar, encara amb un somriure, el que un dia el va dur a triar aquesta professió. Tenia un bon grapat d’arguments per a no fer-ho. L’havien advertit en reiterades ocasions de les contradiccions del dia a dia, dels constants conflicte d’interessos, de la precarietat i del descrèdit del professional entre un ampli sector de la societat.

Una feina desagraïda, li deien. Però cap argument era prou fort com per derrotar el sentiment latent que havia intuït tenir des de ben petit de voler entendre el món, i aprofitar aquest coneixement per intentar-lo millorar. Havia rebut moltes advertències però mai ningú li havia dit que si arribava a percebre a dins seu aquest sentiment, ja no seria a temps de fer marxa enrere. Que per més que alguns dies tornés derrotat a casa, no podria abandonar el periodisme. Al contrari, pensaria cada dia com fer-ho per dignificar l’exercici professional desprestigiat pels qui s’havien deixat seduir pels poders econòmics i polítics. I sentiria el desig irremeiable de no deixar-se adormir per refranys verinosos, mantenint-se ben despert per poder estar, arribat el moment, al peu de l’estaca per explicar com finalment havia acabat tombant.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.