Una professió poc valorada? Parlem-ne!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Alerta vermella, atenció, gabinet de crisi! L’últim baròmetre del CIS situa el periodisme com la segona professió menys valorada per als ciutadans espanyols, just per sobre dels jutges! Tots els periodistes, histèrics, ens posem les mans el cap, que girem a banda i banda, mentre ens lamentem que es tingui en tan baixa consideració una feina tan sacrificada com la nostra i que passa per tantes penúries. La bona gent del grup Barnils ja fa temps que alerta que no anem bé i que hem de fer un gir per tornar als orígens i prestigiar de nou una professió amb una clara funció social, dotant-la de qualitat, honradesa i independitzant el que ha de ser el quart poder de l’omnipresent poder econòmic. Sí, d’acord, això ho tenim clar, però què hi ha darrera del titular? Què ho fa que ara que per fi s’estan traient a la llum –amb més o menys destresa- les misèries de polítics, banquers i empresaris, que es fa ressò –amb més o menys intensitat- de gestes socials com les de la PAH o l’ANC i que estan apareixen innovadores fórmules de periodisme social –amb més o menys èxit- la professió hagi tocat terra?

Insisteixo, tots els que col·laborem a Mèdia.cat i al grup Barnils tenim clar que cal fer molta feina encara, però m’agradaria desdramatitzar l’apocalíptic baròmetre del CIS. Per una banda, perquè el fet que la ciutadania castigui la nostra professió en un moment de crisi general significa que encara ens considera influents, un actor rellevant, ens situa com un element poderós que, com tants altres, ha fallat a l’hora de gestionar la situació actual. No en som víctimes, som part del problema. I això, encara que pugui semblar contradictori, és bo, perquè tenim l’oportunitat d’esdevenir solució. Malgrat tot, encara no som secundaris, o almenys això es visualitza. Això ens hauria d’esperonar.

Per altra banda, caldria afinar en analitzar qui és que no ens valora. D’aquesta manera, si hom cerca les dades creuades per les diverses variables que ofereix el web del CIS, no trobarà gaire diferències segons la professió, l’edat o el poder adquisitiu de l’enquestat. La valoració acostuma a girar en tots els casos entorn el 5,9 –que no deixa de ser un aprovat amb força marge, no ho obviem-. Només hi ha dues excepcions. Així, per record de vot, els que valoren amb una nota més baixa els periodistes són els electors del PP i d’UPyD. Personalment, no em preocupa excessivament. Igualment, la identificació ideològica condiciona molt l’actitud. D’aquesta manera, els ciutadans d’esquerres ens puntuen amb un 6,5, els de centre-esquerra amb un 6,1, els de centre amb un 5,7 i els de centre-dreta i dreta amb un 5,2 i un 5,3. Per als ciutadans d’esquerres, de fet, no som la segona professió menys valorada, sinó la quarta, amb uns rellevants 1,3 punts per sobre respecte la que posen els de dretes. Atès que la majoria de presumptes casos de corrupció fets públics últimament afecten partits de dretes –i en especial, al PP-, no és estrany que se sentin incòmodes amb qui els aireja i els denuncia. I així ha de ser.

Finalment, i no per això menys important, no oblidem tampoc que l’enquesta es realitza a nivell estatal, on el panorama periodístic és força diferent al català. La dreta mediàtica espanyola és menys civilitzada que la catalana i el progressisme mediàtic català és força més plural que l’espanyol. No m’estranyaria gens, per tant, que la nota que posessin els catalans als periodistes fos més alta que la mitjana estatal.

Així, doncs, a seguir amb la feina endegada però sense estridències. Al periodisme li cal una renovació i un gir que el ressituï on hauria d’estar, al costat de la gent i dels seus problemes, per recuperar la seva confiança i ser-li útil. No ens esquincem les vestidures per una enquesta que, si alguna cosa demostra, és que anem per bon camí en la imprescindible tasca que realitza Mèdia.cat i el grup Barnils.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.