Ofici? Salvador de mots, entre d’altres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Centenari d’Espriu i cada dia podem llegir frases seves a la xarxa i també en alguns diaris. Bé. Contents. Fem extensiu el coneixement sobre aquest prolífic poeta. N’agafem el que ens agrada i si cal, quan podem, fem servir alguna de les seves sentències. “Salvar els mots”. I de tant en tant, hi reflexionem. Ho provo. “Tòpic i avorrit” el que ens explica en Salellas, deveu creure.  Potser sí, però suposo que penso que el debat és de plena actualitat.

Aquests dies, per exemple, ens hem fet farts de sentir l’adjectiu “populista” de la boca de companys i companyes nostres per referir-se al govern veneçolà com a conseqüència de les seves polítiques socials i  l’enfocament comunicatiu que en fan de les mateixes. Paral·lelament, en canvi, les notícies referents al Vaticà on el cap d’Estat parlava només en nom dels pobres afegint-hi això sí molt de misticisme i poca racionalitat o, més a la vora, a Vic, on l’alcalde feia una donació d’un cotxe municipal a Càritas, obviaven aquest qualificatiu. Coincidència? Bé sabem que no. O juguem tots o estripem la baralla, pensem molts. El cas del mot “populisme” és conegut, però malauradament el ventall de discrecionalitat en l’ús de paraules qualificatives i valoratives és molt més extens a la nostra professió: “oficialista”, “violent”, “autoritari”, “feixista”,…

Fa dies que aquesta autodiscrecionalitat que tenim els periodistes catalans em posa de mal humor. Casualitat o no, aquest matí he pogut tenir una conversa amb un intel·lectual català. Molt intel·ligentment m’ha ajudat a fer una reflexió més en aquest sentit. Sense parlar dels qualificatius m’exposava com els periodistes hem erigit algunes paraules en estrella i, a poc a poc, ens mengen la riquesa lingüista que tenim. Exemples? Els periodistes hem oblidat l’ús de l’”Ara” perquè tot ens sembla que ja és “ara mateix”, hem traslladat del teatre els “escenaris” a la vida política i social i ja no els hi sabem treure i a hores d’ara només som capaços de “celebrar” cimeres, actes o manifestacions quan en la situació actual, de celebracions en tenim ben poques.

Xerro i critico al mateix temps que sóc plenament conscient de la precarietat, de les limitacions, les presses que tenim a la professió. Ho hem vist darrerament: fins i tot hi ha consellers que volen treure la feina als fotoperiodistes. Tanmateix, crec que faríem bé d’exigir-nos més a nivell lingüístic perquè l’ús de la llengua, com de qualsevol altra eina humana, no és neutra. L’exigència la fem a qualsevol professional i ens l’hauríem de fer a nosaltres mateixos ja sigui amb exemples de calaix com aturar l’ús discrecional d’adjectius qualificatius però també en els petits detalls dels nostres articles cada dia. Serà qüestió d’afegir una professió més al nostre sac: la de salvador de mots. I no pas perquè ho digui l’Espriu, sinó per esmolar bé la nostra millor eina: la llengua!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.