De calçotada

Fa uns dies, vaig anar de calçotada a casa d’uns amics. Cultivats. Universitaris. Retallats. Puta classe mitjana. Cap senyoret amb la vida pagada, vaja. Quan la brasa ja era encesa i els primers calçots estaven gairebé cuits, va haver-hi un moment de pànic: com els embolicarem? A tota la casa no hi havia ni un sol diari! Ni nacional, ni local, ni alternatiu, ni gratuït. La solució? Sortir-lo a comprar (en aquest país, quan diem “el diari”, volem dir “La Vanguardia”, s’entén) i fer-lo servir per embolicar-los. Tal qual. Segons sembla, aquell devia ser el primer periòdic que havia entrat en aquella casa des de feia anys.

Però el drama no es va aturar aquí. De cop, va haver-hi qui el va increpar: per què no has agafat el CD que regalaven? Ja et val, no? Compungit, el comprador va balbucejar quatre obvietats per acabar reconeixent que ni s’havia fixat en la promoció. Independentment de què digués la portada, el diari només tenia una finalitat: embolicar els calçots. Deliciosos, per cert.

L’anècdota pràcticament es va encadenar amb una altra d’igualment colpidora. En una altra casa de les mateixes característiques, m’hi vaig trobar una Vanguardia immaculada a punt per ser llegida. Eren les 10 de la nit i ningú no l’havia tocada. De tant impol·luta que era, que semblava l’edició de l’endemà. Però és que, segons em van explicar, l’important d’aquell producte era la bossa d’anar a comprar que portava associat. Per tirar-se un tret.

És dur acceptar-ho. És més romàntic esperar que potser sí que, que si fem un producte amb dues exclusives a cada pàgina, amb reportatges d’investigació que facin trontollar el Govern dia sí, dia també, tots aquests amics compraran el diari compulsivament. Evidentment que el producte que oferim ha de ser de la màxima qualitat possible, però allò que determina un augment de les vendes acaba tenint poc a veure amb l’exclusiva del dia. Recordem, si no, els DVD’s de “Público”.

Potser sí que el nostre futur passa per eradicar totes aquestes pràctiques diabòliques que ens fan més mal que bé i que no ajuden en res a fer vendre diaris -ergo, a aconseguir que l’empresa periodística (tradicional o no, aquí ja no hi entrem) es financiï per així poder pagar un sou als periodistes, freelancers o el que sigui. Però, el fet que aquesta suposada mala praxi, fins i tot mitjans compromesos l’hagin aplicada per captar nous subscriptors, em fa malpensar.

De cop, enmig de totes aquestes elucubracions, caic del cavall. Bitlla! Segur que tots aquests amics han contribuït a Verkamis compromesos, en tant que volen descobrir la veritat de les coses! “Ver…què?”, responen. Res, preguntava si els nens et dormen bé.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.