Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Darrerament, en alguns articles i també en alguns tuits, he encoratjat el lector, d’una manera oberta i plana, sense embuts, a escoltar certs discos o a anar a determinats concerts. Això sí, amb mots delicats: “Vés-hi o et perseguirem a garrotades rambla avall”, o alguna cosa semblant, sempre, és clar, apel·lant a les virtuts de la metàfora i tot esperant que ningú no es prengués l’amenaça al peu de la lletra.

Bé, doncs això, abans, no ho fèiem. El crític musical romania distant, sense tacar-se les mans. El crític musical opinava però no havia comptar amb que els seus judicis tinguessin una conseqüència en els actes dels seus lectors. El crític musical tenia pànic a que l’acusessin de col·laborar en la promoció d’un artista. Tot estava molt parcel·lat, i ho ha de continuar estant, perquè no és el mateix un text escrit per un crític que pel departament de màrketing de la discogràfica. Però, a veure, la finalitat d’una crítica d’un disc, o d’una pel·lícula, o d’un llibre, ¿no és influir en la realitat, en el ciutadà, tot convidant-lo a actuar, a través de la seducció argumental, en la línia del criteri que li exposes? Si no penséssim influir-lo, ja no escriuríem, oi?. Tothom escriu per ser llegit, i el crític, per contagiar emocions, curiositat, ganes de sortir corrents per comprar un llibre o, també, per estalviar el lector la pèrdua de temps en una obra que troba estèril.

Hem tingut massa manies. Si expressaves certa passió davant d’un artista algú et podia acusar de no tenir criteri ni “objectivitat”, una paraula que si la pronuncia un periodista hauria de ser desposseït del títol a l’acte, i si et volies posar pedagògic et titllaven de paternalista. El crític havia de ser un analista aïllat i amb orxata a les venes; indiferent als dubtes dels lectors i a les tribulacions dels artistes, vistos sempre com un planeta llunyà, com si els seus problemes no anéssim amb ell. Doncs ja n’hi ha prou de posats de distanciament, d’insensibilitat, de simulació… i de cinisme. Però si ara fins i tot nosaltres mateixos, els periodistes, ens hem de promocionar amb els blocs i les xarxes! Parlem més clar, mostrem les cartes, fem les apostes personals que creiem oportunes, exhibim les emocions i les febleses.

Així que fes el favor de tancar l’ordinador i anar-te’n, per exemple, a l’Heliogàbal, que aquesta setmana hi actuen La Brigada i han fet un disc, ‘Incerta glòria’, ben formós. Si no vols que et perseguim a garrotades rambla avall.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.