El rescat de Xipre –més enllà del tipus que finalment que s’acabi implementant, de les conseqüències que això tingui i de la confusa cobertura que està rebent- ha reobert el debat dels paradisos fiscals. Una de les raons que s’han esgrimit per justificar l’especial duresa de les condicions als xipriotes ha estat la lluita contra aquests centres financers opacs i el fet de ser el refugi d’una gran quantitat de diners procedent de l’elusió fiscal russa. El problema de l’argument és la credibilitat del qui l’esgrimeix.

Una dada que ha passat clarament desapercebuda als mitjans és que, a dia d’avui, els únics paradisos fiscals que existeixen segons l’OCDE –organisme que agrupa els països més desenvolupats econòmicament i gairebé tots els de la Unió Europea- són Nauru i Niué, dues petites illes del Pacífic  escassament poblades. La llista que va elaborar aquest organisme l’any 2000, amb diferents colors segons el grau de transparència de de la seva legislació financera i la seva adequació als estàndards internacionals ha anat buidant-se progressivament fins a quedar-ne sols aquests dos països –de fet Niué és una autonomia de Nova Zelanda.- El 2009 encara quedaven 48 països i altres ens administratius agrupats en tres colors –negre, gris fosc i gris clar segons el seu grau de col·laboració- mentre 40 abandonaven la llista aquell mateix any, entre ells Xipre i l’Estat espanyol. Encara hi apareixien Bèlgica, Àustria i Luxemburg (tots tres dins l’euro) com a gris clar, i territoris sota sobirania britànica com les Illes Verges o Gibraltar com a gris fosc. També eren en aquesta mateixa categoria altres països europeus com Andorra, San Marino o Mònaco.

Per l’OCDE, la desaparició dels paradisos fiscals és “una de les grans històries d’èxit” de l’organització, ja que en poc més d’una dècada hauria aconseguit eradicar pràcticament el problema. Segons les ONG que lluiten contra la pobresa, el frau fiscal i la delinqüència organitzada, l’organisme sols s’ha limitat a “blanquejar” els paradisos fiscals enlloc de suprimir-los, “amagant el problema enlloc d’enfrontar-lo”. A favor de l’OCDE cal dir, però, que altres fòrums internacionals com l’OMC o l’ONU –als que potser pertocaria més- ni tan sols han fet això.

Per la seva banda, l’Estat espanyol també elabora la seva pròpia llista de paradisos fiscals en la que sí figura Xipre al costa d’altres territoris de la UE com Luxemburg –l’ex-primer ministre del qual, Jean-Claude Juncker, va presidir l’Eurogrup fins fa poques setmanes- o parts del Regne Unit com Gibraltar, les illes de Man, Guernesey i Jersey, Anguilla, Malvines o Verges britàniques. També inclou Mònaco o Liechtenstein i territoris associats als EUA com les Illes Verges americanes o les Marianes. Fins el 2010 s’incloïa un país sobre el que l’Estat espanyol té tanta capacitat de pressió com Andorra, a més de Malta i territoris autònoms dels Països Baixos com Aruba o les Antilles Holandeses. San Marino serà presumiblement eliminat d’aquesta llista ja que ha signat els convenis de col·laboració en matèria financera. En canvi, Irlanda, país on tributen moltes grans empreses de comerç en línia establertes a l’Estat espanyol, o Suïssa no hi han figurat mai.

A pesar de la signatura del conveni entre Andorra i l’Estat espanyol un reportatge inclòs a l’edició de l’Anuari Mèdia.cat del 2011 mostrava com aquests tractats no posaven en dubte el funcionament d’aquests països com a centres de blanqueig de capitals i evasió fiscal.

Alguns estudis asseguren que els paradisos fiscals acumulen fins a 24 bilions d’euros, fins a tres quartes parts del PIB global. Segons l’ONG Tax Justice només entre 2005 i 2010 van evadir-se 16,7 bilions d’euros en la previsió més optimista cinc dels quals van ser gestionats pels deu bancs més grans del món, inclosos UBS, Crédit Suisse i Goldman Sachs. 6,3 d’aquests bilions pertanyien a 92.000 persones, el 0,0013% de la població mundial.

A pesar de les crides fetes a lluitar contra aquest problema durant els primers estadis de la crisi, la situació només ha empitjorat, ja que a la inacció governamental s’hi ha sumat la inestabilitat financera. El que ha portat a ONG, experts i funcionaris d’hisenda a assegurar que el “frau fiscal no es persegueix”.

Llavors, per què aquesta especial duresa en les condicions del rescat a Xipre? Motius polítics interns alemanys, la geopolítica amb Rússia, la recerca d’un boc expiatori… hi ha diverses opcions, que a més poden ser combinades, però que estaria bé que s’expliquessin als mitjans quan es parla de Xipre.