Empaties perilloses

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El periodisme esportiu aplica sovint la tàctica de l’estruç quan els mals l’ataquen de ple. Es minimitzen, es desprestigien o s’esfumen les informacions que impliquen els protagonistes habituals de les seves pàgines. Síndrome d’Estocolm? Protecció i autoprotecció? Nepotisme? Salvar la gallina dels ous d’or? Autocensura? Potser no n’hi ha per tant. O potser sí. En qualsevol cas, flota en l’ambient una corrent d’empaties perilloses i les darreres setmanes n’han estat un exemple potencial.

El tractament de l’afer d’Oscar Pistorius n’és la punta de llança. En un cas de violència de gènere com una casa de pagès, els mitjans –conscient o inconscientment- han capgirat les peces del tauler. Pistorius, acusat d’assassinat de la seva parella, ha passat a ser a ulls del món la víctima d’un tsunami mediàtic que empatitza perillosament amb un atleta fins ara exemplar, un exemple de superació i un home capaç de trencar totes les barreres socials davant l’estupefacció i admiració dels aficionats a l’esport. Però aquest mateix home s’enfronta ara a una acusació amb suposades mostres evidents d’assassinat de la seva parella. Queda, en primer lloc, la presumpció d’innocència. Però d’aquí a mostrar mundialment la imatge d’un home penedit, víctima de les seves pors, assetjat per la premsa internacional i acorralat per una situació incomprensible que de cap manera desitjava queda fora de lloc. En casos comptats els mitjans han situat el subjecte en el dèbil, en el dolor de la víctima –família, amics, violència de gènere-.

En un altre àmbit, algunes informacions han deixat el futbol a les portes d’una sacsejada que s’ha quedat en unes molestes pessigolles. Ja no són només els informes que dibuixen la punxada de la bombolla futbolística que queden relegats a un tractament anecdòtic. Hi ha dos casos més que amb prou feines els han tret la pols. El primer són les declaracions de Javier Tebas, actual vicepresident de la Federació Espanyola de Futbol i una de les persones amb més coneixement dels residus que arrosseguen les clavegueres del futbol estatal. Fa uns dies va denunciar la compra de partits a la lliga espanyola. “Hi ha dues veritats: la real i la jurídica. La real: un és conscient que es compren partits. La jurídica: s’ha de demostrar”. No hi ha proves. Tampoc hi ha rastre d’aquestes acusacions que, venint de qui vénen, són duríssimes i significatives.

No massa lluny de Tebas habita José Luis Astiazaran, president de la Lliga de Futbol Professional i ex president de la Reial Societat. En el judici de l’Operació Port, uns documents amb les sigles RSOC vinculen les pràctiques d’Eufemiano Fuentes amb el club basc. Iñaki Badiola, president del club donostiarra 3 anys després d’Astiazaran, afegeix arguments a l’assegurar que quan va arribar a la presidència de la Reial Societat va descobrir una comptabilitat B destinada als metges del club. Badiola ho va denunciar al diari AS el passat 4 de febrer. La polseguera dels dos o tres dies posteriors se l’ha endut el vent i aquestes acusacions –gravíssimes- han quedat semienterrades. A la profunditat justa per no fer mal al futbol. Com les paraules de Tebas. Com la imatge de Pistorius. Just a l’alçada del cap de l’estruç. Just allà on la realitat no hi veu i no ensorra el negoci. Just allà on no hi arriba el periodisme d’investigació i denúncia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.