Periodisme de retweets

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“El Twitter és un triomf per a la Comunicació en si mateixa més que per al Periodisme”. Recordo la conversa amb el director d’un mitjà de comunicació i considero la qüestió encara vigent. Les xarxes socials han irromput amb força en el món del Periodisme (i viceversa) i cal esforçar-se, de nou, en separar el gra de la palla. Tot plegat, a més, en un context en que la informació augmenta mentre molts diaris moren.

Tan sols una eina
En primer lloc, Twitter o Facebook són unes potents eines de comunicació farcides d’informació i entreteniment. En aquest espai hi apareixen, entre d’altres, tant fonts d’informació, com altaveus o reproductors del missatge. Pel que fa a les primeres és important recalcar allò de si existeix una segona font. Les informacions poden córrer com l’escuma i allò de la mentida repetida mil vegades pot donar-se en qüestió de segons. Pel que fa als qui es fan ressò de determinats missatges, esdevenen importants per a obtenir un cert termòmetre social. Així, doncs, els hashtags (#) poden indicar en certa manera la sintonia entre mitjans i societat.

No-notícies
Ara bé, si totes les piulades contrastades emeses per personalitats, així com les més populars, es consideressin notícia de facto, els periodistes perdrien raó de ser. I, malauradament, en certa manera ja passa. Tan se val si es tracta d’una qüestió fiable, perquè la feina del periodista no pot limitar-se a reproduir-ho en forma de notícia. Limitar-se a recollir unes declaracions i proposar-ne unes altres com a rèpliques seria l’equivalent a fer retweets de diverses fonts.

Al mateix temps, el periodista acaba actuant sense decisió pròpia, veient-se arrossegat per unes voluntats (sovint premeditades) que el fan presentar com a notícia d’actualitat el que en realitat pot ser una voluntat propagandística. És el mateix que ocorre amb gabinets de premsa de partits i institucions, que aconsegueixen convertir no-notícies en temes d’actualitat.

Si no és Periodisme no cal pagar
I, és clar, qui considera que cal pagar per informacions que ja trobem a la xarxa? La informació ha de ser lliure, i tant, però el periodisme ha de ser remunerat. La diferència rau en informació treballada o no. Sóc dels qui encara confia en la viabilitat dels diaris paper. Això sí, sempre i quan s’hi ofereixi un producte elaborat i no una selecció dels missatges del dia, provinguin de la xarxa o no.

D’altra banda, si bé el que parla molta gent (o trending topic) ens apropa al debat social tampoc cal traduir-ho en Periodisme sí o sí. El fast food també és molt popular però no significa que els cuiners no tinguin raó de ser. Aquí de nou, el criteri periodístic és clau.

Facts!
Per combatre els nous mals, anar endavant o simplement millorar, el Periodisme ho té fàcil: incorporar els avantatges del nou panorama comunicatiu i mantenir-se fidel a la seva essència. Qüestió d’actitud, anar a buscar la notícia i explicar-la el millor possible. Perquè tots veiem que qui s’emporta premis de la professió són equips com, per exemple, els de Salvados i no pas els qui converteixen en notícia cada foto del Piqué a Twitter. Tot i que, suposo també, que cadascú té els seus referents.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.