Divertim-nos fins a morir

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diuen els bufons de la cort que el nostre no és un president èpic, encara que últimament hagi dit i repetit tant com ha pogut que “tenim la missió històrica de decidir després de tres segles”, o que estem embarcats en “l’operació política més important que Catalunya hagi fet en els darrers tres segles”. Déu n’hi do per no ser èpic!

Però, ai las, mentre les paraules s’omplen d’èpica nacional, els fets s’enfonsen en les misèries autonomistes espanyoles. I just quan el país necessita més tremp i més autoestima, en definitiva més relat, el govern decideix trinxar TVC, Catalunya Ràdio i l’ACN. No hi ha calers i s’ha de retallar per tot arreu, ens diuen.

Potser sí que no hi ha gaires diners al calaix, però els pocs que hi ha es poden gastar de moltes maneres diferents. Està segur el govern que acomiadant els 30 corresponsals territorials de Catalunya Ràdio, el territori no s’hi notarà gens i els pressupostos molt? Segur? Està segur que estalviant 125.000 euros anuals, els números passaran de vermell a verd? Està segur que en comptes d’acomiadar 30 corresponsals no s’hauria pogut arribar a la mateixa xifra retallant el 10% del sou d’alguna de les estrelles de la ràdio, per posar un exemple ràpid i fàcil? N’està segur? Aprimar “la ràdio més nacional de Catalunya”, afeblir les seves connexions territorials i rebaixar la seva potència informativa per quatre euros (el 0,0002% del pressupost de la Generalitat) paga la pena just quan estem en “l’operació política més important dels tres darrers segles”?

Els esforços d’estalvi a la CCMA superen, de molt, la mitjana del país, ja que els seus pressupostos han passat dels 481 M€ del 2009 als 295 M€ d’enguany: una retallada del 40% en quatre anys, que ha inclòs el tancament de dos canals! Però diuen que no n’hi ha prou i s’acomiada les productores que feia més de vint anys que donaven suport a les delegacions territorials i, després, s’acomiada els corresponsals de la Catalunya Nord, els Pirineus i les Terres de l’Ebre. Tot plegat per 1,5 milions d’euros (el 0,003% del pressupost de la Generalitat), mentre es continua mantenint una elit amb sous fora de conveni. Un cop més, es retalla discrecionalment afeblint el territori i qüestionant el model informatiu, en definitiva posant en risc el lideratge de la televisió nacional just quan, teòricament, som a un any del moment més transcendental del país. Està segur el govern que aquests estalvis no se’ns menjaran les estovalles?

I el mateix passa amb l’Agència Catalana de Notícies que, malgrat haver retallat el 30% de la massa salarial en l’últim any, ara patirà un cop de destral que suposarà acomiadar la meitat dels treballadors de l’agència a Barcelona, un cop desballestades les delegacions territorials, que estan sota mínims.

Potser sí que el govern no ens menteix i, contra tota lògica i evidència, tenen un full de ruta magistral que ja preveu que per fer el gran salt decisiu, històric i transcendental que ens diuen que estem a punt de fer, el primer que cal és aprimar les poques estructures d’estat que et poden garantir el relat. Potser sí que tenen un as amagat a la màniga!

O potser no. Potser, malauradament, quan els bufons diuen que el president no és èpic, el que ens demanen és que no ens l’agafem seriosament. Potser, doncs, dins del govern han quallat les tesis d’en Neil Postman, que estava convençut que George Orwell (el del Gran Germà) s’havia equivocat mentre que l’Aldous Huxley (el del Món Feliç) l’havia clavat. “Orwell temia que la veritat se’ns amagaria, Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància”, plantejava Postman per acabar donant la raó a Huxley i sentenciar irònicament que, estant així les coses, l’únic que podem fer és divertir-nos fins a morir. Que així sigui, doncs! Però tinguem clar que la història ens acabarà posant a tots al lloc que ens correspon, amb noms, cognoms i preus. I aleshores ja serà tard, massa tard, per maleir-se els ossos pensant en l’alt preu nacional pagat per tan poca diversió autonomista.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.