Margaret Thatcher amb Pieter Botha el 1984

La mort de l’ex-premier britànica Margaret Thatcher ha portat una allau de reportatges, obituaris, cronologies i anàlisis sobre la seva figura i el seu llegat. A pesar de la radicalitat de les seves polítiques, el to general és de lloança, en part degut a la tradició de no parlar malament d’algú que acaba de morir.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tot i això, alguns mitjans han encetat el debat sobre si les seves polítiques econòmiques afavorint la desregulació financera-es troben en l’origen de l’actual crisi econòmica o si la seva política militarista a Irlanda del Nord va endarrerir durant anys la possibilitat d’un acord de pau. En canvi ha passat molt més desapercebut el suport continuat i indispensable que Margaret Thatcher va oferir fins al final del que segurament ha estat el règim més immoral de la segona meitat del segle XX: l’apartheid sud-africà. La diferència amb els altres temes és que la política de la Dama de ferro no deixa aquí massa espai per a la discussió.

La Gran Bretanya, sota els mandats de Thatcher va convertir-se en la principal aliada del règim racista i va utilitzar el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per impedir que aquest organisme establís un embargament econòmic que segurament n’hauria accelerat la fi. En canvi sempre va advocar per una política de “compromís constructiu” amb Sud-àfrica i el 1984 va rebre, malgrat les massives protestes al carrer, la visita de Pieter Botha, llavors president sud-africà, concedint-li una gran victòria diplomàtica.

Tot i les declaracions retòriques considerant “inacceptable” l’apartheid, fins el 1985 no va aprovar les primeres sancions limitades a Sud-àfrica, pressionada pels països de la Commonwealth. Fins i tot els EUA de Ronald Reagan se li van avançar en aquesta qüestió, aprovant la primera llei de sancions econòmiques el 1989. Fins llavors Gran Bretanya no havia fet cap pas ferm en aquesta direcció i el 1984 va deixar marxar a Sud-àfrica quatre detinguts per tractar de violar l’embargament d’armes imposat per l’ONU. Molt al contrari, el 1987 encara havia titllat Nelson Mandela de “terrorista”. La seva política va provocar que el 1986, 32 dels 59 possibles participants boicotessin els Jocs esportius de la Commonwealth. El 1989 els analistes Mark Phillips i Colin Coleman advertien del risc que el Regne Unit es convertís en un “paria diplomàtic” a causa del seu continuat suport al règim racista i pocs mesos abans de l’alliberament de Nelson Mandela –el febrer de 1990- Thatcher encara condicionava aquesta mesura a l’abandonament de la lluita armada per part de la guerrilla del Congrés Nacional Africà (ANC en les seves sigles angleses). Encara que Thatcher i Mandela van trobar-se el juny de 1990, aquesta reunió va endarrerir-se tres mesos per l’oposició d’una bona part de la direcció de l’ANC.

Hi ha força unanimitat entre els historiadors a considerar el suport britànic com un dels principals motius que van permetre el manteniment de l’apartheid durant tant de temps. I segons informa la resident a Sud-àfrica i blocaire de l’Ara, Marta Garrich, també hi ha unanimitat entre els analistes del país sobre el trist paper jugat per Thatcher en el conflicte.

Cal tenir en compte que llavors l’aïllament del règim de l’apartheid era gairebé total. Ja al 1960 el primer ministre del Regne Unit, Harold Macmillan, havia denunciat la separació de races en un discurs al parlament sud-africà; el 1974 l’ONU va suspendre la participació del país a l’organisme, i fins i tot el papa Joan Pau II havia defensat, el 1988, el boicot econòmic com a mesura pacífica per fer caure el règim.

El 2006, el llavors candidat conservador al 10 de Downing Street, David Cameron, va demanar disculpes a Sud-àfrica per l’actitud de la seva predecessora durant els anys 1980.

Però a pesar de totes aquestes evidències i que, actualment, Nelson Mandela sigui considerat un dels gegants morals més grans del segle XX, totes aquestes relacions han passat força desapercebudes als mitjans catalans i espanyols.

El País, un dels diaris que més abastament a cobert la defunció de Thatcher, no n’inclou ni un sol esment. I La Vanguardia només ho fa en la secció “en directe” en la que s’anaven recopilant les reaccions polítiques arreu del món incloses, òbviament, les sud-africanes. Els diaris més modestos que han optat per publicar la nota d’Europa Press hi tenen una menció de passada extreta de les declaracions del dirigent del Sinn Fein irlandès, Gerry Adams, que enumera algunes de les seves polítiques més polèmiques, com el suport als règims de Pinochet, els Khmers Rojos i el mateix apartheid, la repressió a Irlanda o el desballestament dels sindicats i les comunitats mineres. Per la seva banda, l’agència EFE va emetre un teletip centrat en les lloances de l’ex-president del règim racista, Frederik De Klerk, per l’actitud “constructiva” de Thatcher durant aquella època.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019