Escrache, escratx o escarni?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fins fa uns pocs mesos, només uns pocs periodistes catalans, els més interessats en la política argentina o xilena de les darreres dècades, havien sentit alguna vegada la paraula “escrache”. És lògic, no és pas un mot d’ús corrent en espanyol, tot al contrari, és propi d’un dialecte argentí i s’utilitza sobretot a la zona del Río de la Plata (Buenos Aires i Montevideo). Fer “escrache” a algú –ara ja ho sap tothom- és manifestar-se sorollosament davant del seu domicili particular o lloc de treball per reprovar-li’n el comportament en un determinat tema (normalment es tracta d’un polític o personatge públic). Fa uns vint anys, a l’Argentina, es van començar a fer “escraches” a prop d’on vivien els absolts per delictes durant la dictadura militar, per avisar la població que compartien carrer o barri amb un suposat criminal. Però fa unes poques setmanes que aquesta forma de protesta va arribar a l’Estat espanyol: les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques l’han començat a fer servir davant dels domicilis particulars de polítics del PP, per denunciar-ne el seu posicionament contrari a la Iniciativa Legislativa Popular, que promouen per acabar amb els tràgics desnonaments.

I aquí comencen els problemes lingüístics dels periodistes que fem servir el català: podem utilitzar aquesta paraula en la nostra llengua? Si hagués estat un mot provinent de l’anglès (bullying, mobbing…), potser no hauríem tingut cap dubte. Però aquesta “ch” tan espanyola al mig de la paraula, ens provoca mal de panxa. Els mitjans escrits poden utilitzar les cometes i tiren endavant. Però, i els audiovisuals, què han de fer? Els primers dies, desconcert. Comencen a sortir posicions de les “autoritats” lingüístico-periodística més usuals. El portal Ésadir, pertanyent a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, diu que s’ha de traduir per “escarni”. No és el mateix, ja que la concepció admesa d’escarni és només “burla que es fa per ridiculitzar algú”, però l’arrencada similar de les dues paraules ajuda a l’intercanvi. TV3 i Catalunya Ràdio passen a dir-ne escarni i, darrera seu, s’hi apunten alguns altres mitjans (Vilaweb, ElPunt-Avui…), però no tots. Alguns continuen alternant les dues possibilitats, escarni i “escrache”, sense cap raó aparent. I d’altres mantenen “escrache” amb insistència, com la versió catalana d’El Periódico.

Esperem amb candeletes algú amb criteri que decanti la balança. El 30 de març, Albert Pla Nualart, responsable lingüístic de l’Ara, hi diu la seva en un article al mateix diari. Oh, sorpresa, Pla Nualart defensa l’ús d’escrache. Diu: “Manllevar mots enriqueix una llengua, i escrache (un cop l’hem incorporat al nostre lèxic) és molt més transparent que escarni, perquè porta de manera directa i unívoca al que volem comunicar”. I tot seguit matisa: “Sí que és cert que l’ideal és adaptar l’estrangerisme al català, però això se sol fer quan sabem que no és passavolant, sinó que farà estada entre nosaltres. Si aquest fos el cas, trobo que escratx (i també escratxar) seria preferible a escrache i a escarni”. Seria el cas de futbol (i no pas “football”, l’original en anglès). Doncs embolica que fa fort: “seria preferible” no vol dir que a partir d’ara el diari faci servir aquesta adaptació, de fet continua amb l’”escrache” entre cometes.

Sus Martí, responsable del portal Correcte.cat, no hi està gens d’acord, i el 8 d’abril publica una entrada al seu blog, on diu que “ens costa molt poc decidir que no tenim una llengua prou rica per explicar tot el que passa al món (…). Ens costa molt poc decidir que la paraula que ens arriba d’una altra llengua és tan perfecta que també és insubstituïble. I, de veritat, no puc entendre com, d’una banda, plorem quan algú proposa que Catalunya tingui cooficialitat de llengües i, de l’altra, sempre ens agrada més allò que ens ve de fora”. Martí acaba optant per escarni, dient que la seva tria “és moral i filològica”.

No és pas la primera vegada que ens passa, això. Recordeu polèmiques recents, com ara la del “botellón” o la de les “’pateras” (embarcacions petites amb immigrants clandestins). El Termcat, el Centre de Terminologia, entitat oficial creada el 1985, per la Generalitat i el Centre d’Estudis Catalans, va publicar ara fa uns anys un document sobre “Manlleus i calcs lingüístics en terminologia”. Les seves recomanacions ens poden orientar als periodistes sobre què hem de fer quan trobem una paraula nova provinent d’una altra llengua. En les conclusions, aquest document deixa clar que “com a criteri general de procediment, davant d’un manlleu, en primer lloc, es recorre a una alternativa catalana formada a partir dels recursos interns de la llengua; si aquesta alternativa no resulta viable, s’adapta el manlleu o s’introdueix el calc i, finalment, si això tampoc no és possible, s’adopta directament el manlleu”. Dit d’una altra manera, sempre s’ha d’intentar primer una alternativa a partir dels recursos que ja té el català.

Per tant, provem “escarni”, fem-lo circular, intentem que acabi funcionant com a sinònim d’escrache a tot arreu, al cap i a la fi no era una paraula que es fes servir gaire fins ara en el llenguatge periodístic. Si a la llarga, no ens en sortim, els responsables del Termcat ja decidiran si és possible forçar el calc, creant una nova paraula, “escratx” i el seu corresponent verb “escratxar”, com proposava Pla Nualart. No ho hem fet amb “xatejar”, per exemple? i hagués estat també més senzill adoptar “chat” de l’anglès. En cap cas ens hem de declarar vençuts de bon començament i adaptar la paraula espanyola, només perquè és més fàcil i no ens complica la vida.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.