Vacunats de la ‘campechania’?

Ara que el mur informatiu de silencis i lloances mel·líflues ha caigut estem començant a descobrir l’autèntic caràcter del Cap de l’Estat espanyol. Allà on s’hi construïa un personatge tot senzillesa, amor i caràcter agradable –el que en l’argot habitual es podria resumir com “campechanía”-, resulta que se’ns amagava una persona de gustos tan excèntrics, elitistes i desagradables com pot ser el de matar elefants; amb una vida personal miserable plena de mentides i enganys –recordeu els ensucrats reportatges sobre les bodes d’or dels monarques fa just un any?- i un caràcter prepotent i agressiu, capaç d’esbroncar i colpejar un empleat per un error banal com si encara fóssim a l’edat mitjana.

Personalment m’importaria ben poc el caràcter o vida sentimental de Joan Carles Borbó si no fos per que aquests han estat alguns dels arguments més utilitzats en favor d’una institució de tan difícil justificació democràtica com és la monarquia. Els seus defensors han argumentat durant anys que –a banda del seu paper el 23-F, del que també caldria parlar-ne- podíem permetre’ns el luxe de mantenir el Rei i tota la seva família per que eren “bona gent”. “Campechanos” i tal, en deien. I ara descobrim estupefactes que no és que aquests fossin arguments absurds a l’hora de debatre sobre un sistema polític, sinó que a més eren mentida.

Costa de creure una omertà tan efectiva i tan extensa, però durant anys polítics, empresaris, funcionaris, policies i periodistes –gent respectable, demòcrata i pares de la pàtria- han mentit o callat sense vergonya i han contribuït a construir un personatge a mida que tapés l’autèntica persona. Una exemple d’elaboració de relat fictici a gran escala del que valdria la pena extreure’n conclusions.

En canvi, veient les primeres reaccions al nomenament del papa Francesc entre gent que a priori sembla cabal i informada no sembla que n’hagem après gaire. No tinc ni idea si el nou papa serà més social i obert que els anteriors o si iniciarà una renovació de l’Església, però em sembla que no serà amb comentaris sobre les seves sandàlies o si anava amb autobús quan era bisbe que ho esbrinarem. Més li valdria al periodisme centrar-se en aclarir la seva actitud durant la dictadura argentina, les seves relacions amb el moviment ultra Comunió i Alliberament o els seus arguments per oposar-se als governs de Kirchner de la manera que ho va fer.

Amb aquestes dades ens podríem fer una idea molt més acurada del papat que podem esperar, de la mateixa manera que amb un periodisme que hagués incidit en les trames subterrànies del 23F o en l’origen i gestió de Joan Carles Borbó ens hauria ajudat a entendre millor el seu regnat.

La resta em sembla que no és més que la construcció d’una nova “campechanía”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.