Les eleccions d’ahir a Veneçuela van ser guanyades per Nicolás Maduro, hereu polític del chavisme en un resultat força ajustat de només 1,6 punts de diferència. Tot i l’emoció de cinc hores de recompte a tant poca distància, el Consell Nacional Electoral ha reconegut els resultats i els observadors internacionals desplaçats al país no han denunciat incidents destacables. En canvi, el líder opositor Henrique Capriles es nega a reconèixer el resultat i demana una auditoria que recompti de nou els més de 15 milions de vots, al que Maduro, per ara, no s’hi ha negat.

En la notícia que obre l’edició digital d’avui a El País –el diari de l’Estat espanyol que més espai dedica a la informació internacional- ve titulada amb un “Maduro s’atribueix la victòria i Capriles no reconeix els resultats”. Una suposada autoatribució de Maduro que obviaria que aquesta ve avalada per l’organisme oficial responsable del recompte. La resta de l’article aprofundeix en la tesis de qüestionar la legitimitat dels resultats electorals, encara que sense parlar obertament de frau, probablement per que, fins el moment, no han aparegut proves concloents que poguessin justificar aquesta acusació.

A pesar que durant tot el text no es nombra cap fet concret que justificaria aquesta denuncia de frau –i de fet tracta força de passada el tema-, constantment es deixa entendre que la versió de l’oposició és més vàlida que l’oficialista. Així, les 3.200 irregularitats denunciades per l’oposició estan “acreditades”, mentre que el Consell Nacional Electoral (CNE) és “controvertit”. No es fa referència als observadors internacionals ni al fet que els resultats electorals han estat reconeguts per la majoria de països de la regió i altres organismes supranacionals com la Unasur. En canvi es repeteix diverses vegades l’acusació d’ús de recursos públics per part de Maduro en la seva campanya i el periodista arriba a escriure que “l’abús dels recursos de l’Estat per part del partit del poder va assolir noves cotes de menyspreu a la formalitat democràtica”. Paradoxalment, el fet que, des de les passades eleccions hi hagi hagut un transvasament de 600.000 vots d’una opció política a una altra no sembla avalar la pulcritud democràtica.

La cobertura d’aquests resultats electorals a El País poden comparar-se amb la que el mateix diari va fer dels comicis mexicans el 2006, quan el Partit d’Acció Nacional (PAN) de Felipe Calderón va guanyar al Partit de la Revolució Democràtica (PRD) d’Andrés Manuel López Obrador per una diferència encara més petita: un 0,56%. Llavors, en un reportatge titulat “La nit electoral més llarga”, es posava tota l’atenció en les emocions viscudes en cada una de les seus electorals, l’actitud d’un i altre candidat i en la sorpresa d’uns resultats que, després de 20 hores de recompte encapçalat pel PRD, aquest va ser avançat pel PAN en l’últim 5% escrutat. Durant tot el reportatge no es fa cap menció a la possibilitat d’un frau ni a l’ús de l’aparell públic en la campanya –a pesar dels antecedents en aquest tipus pràctiques a Mèxic-. Al contrari, a l’hora d’explicar el “misteri” de com va poder canviar una tendència en l’últim 5% –un fet força extraordinari en unes eleccions- s’explica utilitzant només com a font a “experts del PAN” que López Obrador havia “maniobrat” per aconseguir que els resultats favorables fossin transmesos abans, pel que dóna la impressió que va ser el candidat derrotat –i opositor- el qui en realitat havia actuat amb mala fe.

Els resultats mexicans van derivar en una agra i llarga pugna, ja que el PRD va negar-se a reconèixer els resultats i va demanar el recompte de tots els vots, al que el Govern s’hi va negar sempre. Durant setmanes van produir-se manifestacions, acampades i accions de desobediència per reclamar aquest nou recompte que van ser coberts abastament per El País. Així, l’acampada de més de 20.000 persones –segons el mateix diari- al centre de la ciutat per protestar pel que consideraven un frau era descrita com una acció “contra el resultat electoral” i un “caos” i un “malson” pels milions de mexicans que viuen, treballen o s’han de desplaçar per la zona. Aquí sí que es recorda que “l’honestedat del procés va ser validat pels observadors nacionals i estrangers”. Una setmana més tard, un nou reportatge assegurava que el recompte parcial –un 9% de les butlletes- rebutjat pel PRD “confirmaria la victòria de Calderón” –a pesar de “l’agudització de la pressió” sobre el Tribunal Electoral per part d’aquest partit- i que l’Institut Federal Electoral (IFE) considerava les “eleccions lliures i transparents”. La font més important del text és Juan Camilo Mouriño, assessor de Felipe Calderón, qui repeteix vàries vegades que “la idea que es va cometre frau només està al cap d’Andrés Manuel López Obrador”. Al novembre López Obrador seguia sense cedir en les seves protestes i un editorial del diari de PRISA l’acusava directament “d’amenaçar Mèxic”. Llavors no es tractava d’una lluita legítima per la democràcia sinó d’una “fantasmal farsa política” i una “mascarada” dirigida per un “candidat fracassat” que “posa en perill la convivència pacífica i la pau civil”.

Actualització: Un lector ens avisa d’una greu errada en aquest article. L’enquesta citada, i que hem eliminat, sobre la percepció de frau a Mèxic és posterior a l’article d’El País que, per tant, no la podia citar. Demanem disculpes a tots els lectors.