Com si res no passés

És una sort tenir una professora d’anglès liberal, filla de Nova York d’ascendència noruega. L’atemptat de Boston no ha estat ni comentat a classe, on habitualment sí que es parla de fets d’actualitat. Com si res no hagués passat. Potser per no ferir susceptibilitats, per una tragèdia compartida. Hi ha alumnes de Síria, Iran, Turquia, Ucraïna… a part, evidentment, de Colòmbia, Veneçuela, Mèxic, Hondures, El Salvador, Brasil… Un petit llistat d’estats on pateixen des de d’una guerra civil a l’activitat criminal del tipus que sigui. I després només cal afegir-hi els desastres naturals com el terratrèmol a Iran o les inundacions mortals a l’Argentina.

No es tracta de comparar números de morts i ferits, sinó de saber perquè s’han produït en un esdeveniment tan simbòlic com la marató més famosa del món. Les anàlisis periodístiques sobre quins factors influeixen en el tractament d’un acte criminal ja les heu publicades. Però quan escric aquest article, la matinada de dijous, encara falta el perquè. I d’aquí els errors en voler ser els primers en publicar-lo i les crítiques pels mitjans arran d’arrestos inexistents. Verificar, verificar, insisteixen. No és el mateix terrorisme domèstic o terrorisme exterior, hi ha elements d’ambdós. Per ara l’únic clar és que una olla era fabricada a Arrasate-Mondragon, pel que no seria estrany que algú hi afegís un vincle basc.

Segur que a la sexagenària professora l’amoïna aquesta tragèdia. Però mentre no se’n conegui el motiu no en parlarà, mostrant una dignitat i delicadesa que molts altres càrrec públics haurien de tenir. Què pot afegir, per molt que se senti atacada, quan ha dit més d’una vegada que les guerres del seu país a fora s’acabarien si hi haguessin de morir els fills dels que les aproven al Congrés i no pas uns pobres nois majoritàriament immigrants. O si hi hagués realment un sacrifici per part de la resta de la població civil. I que hi ha massa armes a l’abast de qualsevol.

La paranoia tan habitual als EUA és absent del nostre institut tècnic als suburbis de Miami. Compartim campus més de 500 adults estrangers en el Village International amb joves de High School i de carreres tècniques, com cuiners, infermers i mecànics que recorden els protagonistes de Wilt! de Tom Sharpe. I no és estrany creuar-te amb un adolescent que mostra desafiant, amb els texans a mitja cama, un braçalet de control judicial.

De tant en tant tenim un petit ensurt que trenca la rutina nordamericana tan i tan planificada, i que queda alterada per un atac incontrolat com el de Boston. La setmana passada vaig viure el meu primer Codi Roig: ens van fer tancar tres quarts d’hora dintre l’aula, vidres de la porta tapats i tot. Al final perquè a la Universitat del costat havien patit un atracament amb pistola, és clar. Res estrany en un país on quasi tothom té un arma i avui mateix el Senat n’ha refusat un mínim control.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.