Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La publicació d’un estudi sobre els efectes del deute en el creixement econòmic que contradiu les dades aportades per una investigació anterior que justificava les actuals polítiques d’austeritat ha estat presentat, en general, com una anècdota. “Un estudiant desmunta la teoria que justifica les polítiques d’austeritat”, va titular La Vanguardia o “Se sustenta l’austeritat en una errada d’Excel?” es preguntava El Mundo. Un enfocament –més exagerat encara en molts digitals o gratuïts, com el servei de notícies de Yahoo– en que es posa el focus en l’anècdota; sigui que és un estudiant el qui esmena a alguns dels considerats com a màxims experts en la matèria, sigui en la repetida brometa de l’Excel, que suposa només una mínima part dels problemes de metodologia que presenta aquella tesi.

La notícia, però, va més enllà de l’anècdota. L’estudi de 2010 de Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff  ha estat un dels més citats per les institucions europees a l’hora de justificar les actuals polítiques d’austeritat i fins i tot el G20 estudiava, pocs dies abans de la publicació del nou estudi, fixar el límit del deute en el màgic 90% marcat per Reinhart i Rogoff. Ara, el desmantellament de les seves tesis dóna força als partidaris de canviar el rumb de l’actual política econòmica. La publicació de l’estudi pocs dies abans de l’assemblea anual del Fons Monetari Internacional (FMI) va fer, a més, que impactés especialment en uns debats de l’organisme –fet comprensible si a més és té en compte que els experts posats ara en dubte van ser alts directius seus- que han passat força desapercebuts.

Les conseqüències polítiques i econòmiques són importantíssimes i van més enllà d’una mera pugna acadèmica. I així ho han reconegut alguns anàlisis publicats als mitjans, com aquest d’Alejandro Bolaños a El País o un article de Paul Krugman recollit per l’Ara, en que es demana una revisió de l’actual austeritat. Altres s’han mantingut en la defensa de l’actual ortodòxia argumentant que les esmenes a l’estudi són secundàries i no n’invaliden la formulació general, i que a més la xifra d’un 90% de deute a partir del qual una economia ja no creixeria era només una “recomanació” -a vegades això s’ha fet a costa de modificar a posteriori l’article publicat per mala sort pocs dies abans de descobrir-se les greus errades metodològiques-.

L’article de Krugman, però, apunta una mica més enllà de la responsabilitat dels polítics a l’hora d’aplicar les receptes de Reinhart i Rogoff ara desacreditades. “Un editorial de The Washington Post de principis d’any advertia contra una possible baixada de la guàrdia en el front del dèficit” recorda l’economista estatunidenc a l’hora d’explicar com l’austeritat s’ha convertit en un dogma indiscutible. Sense anar tan lluny, fa sols dos mesos un editorial del mateix El País alertava que “a partir d’una taxa de deute del 90% del PIB, una economia como l’espanyola es trobarà amb problemes de finançament difícils de resoldre”. Més exemples podem trobar a la majoria de mitjans, tan immersos en l’ortodòxia de l’austeritat com els governs. Només per posar alguns exemples a l’Ara -“Hi ha evidències que valors per sobre del 90% afecten negativament el creixement i hipotequen la viabilitat futura dels comptes públics”-, La Vanguardia -“aquesta xifra del 90% de deute espantarà molts inversors”- o El Economista -“El deute camina sense fre cap al 90%”-.