Llepaculs sense fronteres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Algú va dir que els mitjans no han de ser objectius però han de ser honestos. Les línies editorials poden ser evidents: els socis, propietaris, gerents, directors, anunciants, periodistes i redactors (m’he deixat la versió femenina, perdoneu) tenen fílies i fòbies, com tothom. Però haurien de prou honestos com per no amagar-les.

Ara bé: no sembla gens honest autoproclamar-se multicultural, d’esquerres, progressista, catalanista i transformador per, així que poden, fer la llepada conscient a la monarquia espanyola. I no és només la llepada, és fer propaganda d’una monarquia en procés de putrefacció a costa d’un sector, el de la cooperació, que precisament viu un moment de profunda crisi, entre d’altres causes, per la manca de compromís de les institucions públiques.

Tot això em corria ple cap el passat 10 d’abril quan una amiga periodista, membre del Grup Barnils, em va enviar l’enllaç d’una notícia publicada a la versió digital de El Periódico. La notícia es limitava a reproduir, amb foto inclosa, un comunicat de l’Agència Efe (de Franco, cal recordar-ho sovint) amb un titular digne de Nodo: ‘La Reina balla la xingomana a Moçambic’ i una entradeta que serà l’enveja dels promotors de l’assistencialisme: “Durant el seu viatge de cooperació, Sofia visita els projectes sanitaris promoguts per la cooperació espanyola.”

L’interior no té pèrdua per dues perles –no m’atreveixo a anomenar-les informacions- imprescindibles. La primera explica el conjunt de la reina: “(…) vestida amb una capulana (la faldilla tradicional moçambiquesa) amb què la van obsequiar en arribar (…)”. I la segona demostra que tot s’enganxa menys la bellesa i que quan va a l’Àfrica també pot ser campetxana sense trencar-se res ja que “(…) va acceptar la invitació que li van fer unes dones del lloc per compartir amb elles un ball popular, denominat xingomana (…)”.

Sí, agafem-ho amb humor, perquè el deplorable to genuflex t’obliga a comprovar contínuament que llegeixes pretesa premsa seriosa i no l’Hola! de torn. Però es fa difícil somriure perquè mai com ara l’Estat espanyol havia abandonat el compromís amb la cooperació internacional.

Tal i com ens recordava l’Ernest Aibar en un article a El País el passat 16 d’abril, “(…) les retallades del ministeri espanyol d’Afers Exteriors i Cooperació en relació a la mitjana de retallades efectuades a la resta de ministeris ha estat del 54% enfront del 17% el 2012 i del 13% enfront el 9% aquest 2013. Cap altra política ha patit una reducció pressupostària tan acusada como l’AOD espanyola, que ha passat de 4.728 milions de euros l’any 2009 a 2.049 milions previstos per al 2013, un descens del 78%, és a dir, de 2.679 milions d’euros (…)”.

Amb aquestes xifres a la mà, gairebé tindria sentit la crònica del sirtakis (perdó, xingomana) si l’haguéssim llegit a l’ABC o a La Razón, però sorprèn que El Periódico demostri una insensibilitat d’aquesta magnitud i renunciï d’una forma tan grollera al mínim sedàs periodístic.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.