El 2012 ha estat l’any de la crisi que més dificultats ha creat als veïns del barri de Ciutat Meridiana, als afores de Barcelona. La cruesa de la situació ha fet créixer les xarxes formals i informals de solidaritat entre el veïnat. Això no és una novetat en aquest i altres barris obrers arreu dels Països Catalans. A l’anomenada “Ciutat Desnonament” activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) han aturat una quarantena de llançaments. Veïnes jubilades cuiden de nens quan els pares són a la feina. L’institut del barri fa mans i mànigues per oferir un entrepà als alumnes que no en porten de casa. L’escola busca formes per pagar més beques menjador a través de la figura dels padrins. El restaurant de l’estació cuina un cop per setmana per als qui ho necessiten. Els veïns contribueixen a una mena de banc dels aliments d’emergència. No són víctimes passives de la crisi, són  lluitadors actius.

 

AITOR ÁLVAREZ


Ciutat Meridiana és un barri penjat a la muntanya, al costat del Nus de la Trinitat, un barri oblidat als afores d’una gran ciutat. Com tants d’altres. L’atur, la misèria i la desesperació regnen en aquest polígon d’habitatges precaris, construït als anys 60, ara integrat dins el districte de Nou Barris de la ciutat de Barcelona. Segons xifres del 2011 del Departament d’Estadística de l’Ajuntament, sobre un índex de renda familiar de 100 punts a la ciutat de Barcelona, Ciutat Meridiana es situa en 51, mentre que barris com Pedralbes o Tres Torres superen els 200. És de llarg el nucli urbà on es fan proporcionalment més desnonaments als Països Catalans. No hi ha cap residència ni centre de dia per la gent gran. L’any 2010 només un 4% dels veïns tenia estudis superiors i el 59% no tenia estudis o només l’antiga educació bàsica. Un 36% dels veïns són immigrats -el quart barri amb més estrangers-, majoritàriament arribats durant l’última dècada.

El drama econòmic i humà semblaria -i sovint ho és- insofrible, però les xarxes de solidaritat entre els veïns estan aconseguint frenar la força d’alguns -no tots- dels cops més durs en el moment més difícil. Ho fan soterradament, sense gaire publicitat, en silenci. Però, tot i que no es vegi, existeixen. Això és el que està passant avui a Ciutat Meridiana, però també es repeteix amb formes similars a barris obrers i marginats dels suburbis de les grans ciutats del país com l’Hospitalet, València, Tarragona, Reus, Girona, Sabadell, Terrassa, Castelló, Alacant o Palma. Aquestes xarxes d’autoajuda apareixen allà on no està arribant l’actuació -i les inversions milionàries- dels ajuntaments, dels governs autonòmics o de l’Estat. L’Ajuntament va gastar uns 60 milions d’euros durant l’últim mandat en equipaments, millores urbanístiques -escales mecàniques, ascensors- i programes socials i d’inserció laboral. La Generalitat va atorgar-li 18 milions del Pla de Barris 2006-2010 junt amb Torre Baró, amb els quals han fet una biblioteca i van ampliar l’ambulatori. A més, les institucions han subvencionat programes de cohesió i prevenció social al barri com ara el Centre Cruïlla, el programa Puja’m i baixa’m i el Pla Comunitari. Està previst crear un Centre d’Allotjament Familiar temporal per als que siguin desnonats de casa seva. Les administracions porten anys invertint esforços al barri, però no són suficients. Les desigualtats entre els barris més pobres de Barcelona, com Ciutat Meridiana, i els més rics segueixen augmentant.

Un dimecres qualsevol al matí, en Fran, de només vuit anys, arriba a l’escola de primària Mestre Morera de Ciutat Meridiana amb la seva mare. Resulta que el dia abans en Fran havia marxat sol cap a casa, en acabar l’activitat extraescolar, sense dir res a ningú. La mare explica a la directora de l’escola que la “iaia” d’en Fran s’havia d’encarregar de recollir-lo. Quan va arribar, el nen ja no hi era. Es va espantar de valent. Però aquesta “iaia”, que al final va trobar en Fran al costat de la biblioteca del barri, en realitat és no més una veïna de la família monoparental que formen mare i fill. És una veïna que fa de iaia i que té cura d’en Fran fins que la seva mare arriba de treballar més enllà de les onze de la nit. Aquest és un fenomen habitual al barri. Iaies que cuiden dels nens i nenes d’aquells veïns que no arriben a casa de la feina fins ben entrada la nit.

És una solidaritat que ve de lluny, perquè a Ciutat Meridiana sempre hi ha hagut dificultats i sempre hi ha hagut gent disposada a lluitar pels serveis públics. Fa anys, quan era un polígon d’habitatges acabat de construir sobre una muntanya, van reivindicar tots junts qüestions bàsiques com una estació de metro, noves línies d’autobús, un Centre d’Atenció Primària o una biblioteca. Els veïns saben que on ells viuen ara es va descartar fer-hi el que en l’actualitat és el Cementiri de Collserola. Uns terrenys que no eren adequats per als morts van acabar acollint-hi els vius: onze mil persones que malden per trencar l’aïllament i la marginació d’un barri rodejat d’autopistes i línies de tren.

En els últims anys, paral·lelament a l’arribada de la crisi, els veïns s’han hagut d’organitzar per teixir noves xarxes d’ajut mutu contra la falta d’aliments bàsics. Fa uns anys, van crear una mena de banc dels aliments “d’emergència”, per ajudar els qui s’estaven quedant sense feina. Els veïns que s’ho poden permetre aporten uns diners regularment i l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana compra aliments de primera necessitat. Qui els necessita en un moment donat, només els ha d’anar a buscar. El president de l’associació, Filiberto Bravo, assegura que aquesta iniciativa “no vol substituir el Banc dels Aliments ‘de debò’, sinó que és senzillament una ajuda més, que en un moment d’emergència pot ser de gran utilitat per a les famílies”.

Per ajudar aquells veïns que es troben en una situació de misèria, el restaurant de l’estació de tren, en col·laboració amb l’Associació de Veïns, planeja oferir, un cop per setmana, un menú gratuït per a unes setanta persones. El cost del menjar l’assumiran els treballadors del propi establiment. D’aquesta manera, volen oferir un àpat digne i en germanor a la setmana. És una forma de dignificar l’ajuda. En lloc d’anar a un menjador social, els veïns es troben en un restaurant on han anat tota la vida, on compartiran els seus problemes i on miraran de trobar-los alguna solució.

A banda de l’Associació de Veïns, la parròquia de Sant Bernat de Claravall és probablement el segon pol de l’associacionisme i la solidaritat a Ciutat Meridiana. El mossèn és el pare Isidre Serdà i va aterrar al barri després de l’estiu de 2012. En el poc temps que hi porta, es mostra molt sorprès de la manera com els veïns s’ajuden desinteressadament i amb la “moguda” que hi ha al barri. El pare Isidre destaca que “els veïns s’estimen Ciutat Meridiana”. La parròquia, que depèn dels Salesians, té tres projectes en marxa. Un dels més rellevants és el rober social, que funciona en col·laboració amb Càritas. El funcionament és similar al d’un banc d’aliments: qui pot, porta a la parròquia roba que ja no utilitzi; qui en necessita, va a la parròquia a buscar-ne. Tal com explica el pare Isidre, “es tracta que uns aprofitin allò que els altres els poden donar”.

La parròquia també ofereix, dos cops per setmana, classes de castellà a qui les necessiti. Les usuàries principals d’aquest servei són dones d’origen àrab. Una parròquia catòlica ofereix classes a dones d’una altra religió sense que això suposi un conflicte i sense voler convèncer ningú que canviï de creences. “Amb aquestes classes es vol aconseguir que les dones àrabs siguin autònomes i que, per exemple, puguin anar al CAP soles, sense que el seu marit els ho hagi de traduir tot”, argumenta el pare Isidre.

Un nou problema: els desnonaments

Sumat als problemes de sempre, els ciutadans de Ciutat Meridiana lluiten ara per frenar els desnonaments. Filiberto Bravo assegura que cada setmana hi ha, com a mínim, un desnonament. Així ha estat durant tot l’any 2012. L’associació de veïns afirma que l’entitat bancària que més n’ha executat ha estat Catalunya Caixa. Ara mateix disposa d’uns 150 pisos buits al barri, segons denuncia l’entitat. S’està negociant la possibilitat de convertir alguns d’aquests pisos en oferta de lloguer social, ja que molts estan sent ocupats i, fins tot, rellogats pels qui els ocupen. Es plantejaria un lloguer d’uns 200 euros al mes. Per a Bravo, 200 euros encara són massa diners: “Una família que cobra només els 400 euros del Pla Prepara del govern central, no pot assumir un lloguer que costi més de 50 euros al mes”, diu.

Des de Catalunya Caixa, la seva responsable de Comunicació Financera, Violant Moraño, afirma que l’entitat bancària no executa desnonaments des del 6 de novembre del 2012. Malgrat això, el passat 24 de gener del 2013, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va fer una protesta davant la seu central del banc, a la Via Laietana de Barcelona, sota el lema “Catalunya Caixa enganya, estafa i desnona la gent”. L’entitat bancària defensa, en una nota de premsa del 12 de novembre del 2012, que l’entitat ha concedit més de 8.000 dacions i ha convertit contractes d’hipoteca en lloguers socials en més de 2.000 casos. Aquests lloguers socials, però, superen, en la seva majoria, els 200 euros al mes i, tal com diu el president de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, es tracta de mensualitats que una família en situació límit no pot assumir.

Però els problemes no s’acaben en els desnonaments. “Se’ns ha ajuntat el drama dels desnonaments amb la manca d’aliments bàsics i amb el fet que moltes famílies no puguin pagar els rebuts de la llum i l’aigua”, explica el president de l’Associació de Veïns, que reconeix que la situació actual els arriba a desbordar i que la solidaritat entre els mateixos veïns, encara que no es canalitzi a través d’associacions, és imprescindible. “Sense aquesta col·laboració, hi hauria molts enfrontaments al barri”, adverteix. La històrica associació veïnal assegura tenir una estreta relació amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), FilibertoBravo explica que parla regularment amb  Ada Colau, portaveu del col·lectiu, per valorar la situació del barri i mirar de trobar solucions a les execucions hipotecàries. A Ciutat Meridiana hi ha el carrer amb més desnonaments dels Països Catalans i, probablement, de l’Estat espanyol. És el carrer Perafita, a la part més alta del barri, on hi ha els pisos més barats. Es van arribar a pagar més de 200.000 euros per pisos petits, antiquats i sense ascensor. Ara, segons expliquen  al barri, no en valen més de 30.000 i no tenen sortida al mercat. Estan buits i, alguns, ocupats per desnonats.

Solidaritat des de l’escola

Al final del carrer Perafita, a dalt de tot del barri, ja tocant a Montcada i Reixac, se situa l’escola pública Mestre Morera. La seva directora, Noemi Rocabert, manté un fort compromís amb el barri i creu en l’escola com a eina per millorar la vida dels veïns. Amb un 40% d’alumnes nouvinguts, al Mestre Morera acostumava a haver-hi conflictes i discriminacions xenòfobes. Ara, sobretot en els últims quatre anys, han minvat gràcies a una iniciativa de la mateixa directora, canalitzada a través de l’assignatura que ella imparteix: visual i plàstica. “Aquesta iniciativa ha aconseguit fer veure als nens i nenes que, al cap i a la fi, tots som iguals”, exposa Rocabert. L’activitat la fan tots els alumnes del centre, de primer a sisè de Primària, i consisteix a fer una llista dels motius per emigrar. Al final, els nens s’adonen que tothom que ha arribat a Ciutat Meridiana ho ha fet per motius similars. La directora ho explica amb entusiasme: “Quan una nena catalana va dir ‘si som iguals!’, vaig veure que anàvem pel bon camí”. Avui dia els conflictes per origen s’han reduït. Per deixar constància de la fita, els alumnes van elaborar una escultura que simbolitza aquests valors al pati de l’escola.

Rocabert, com a directora, comprèn les reticències dels autòctons respecte als nouvinguts i és conscient que encara es mantenen entre alguns adults: “Hi ha una memòria de llibre tancat al país entre les mares i els pares d’avui, que són les nenes i els nens d’aleshores, perquè creuen que la nova immigració té uns drets que ells no van tenir, la qual cosa els és difícil de pair”. La directora de l’escola Mestre Morera explica que al centre educatiu “s’intenta convèncer des de la base que tots tenim les mateixes necessitats, els mateixos anhels, que tots som iguals”.

Avui, però, en plena crisi econòmica al barri, els conflictes comunitaris comparteixen el protagonisme amb la misèria i la gana. Alguns nens arriben a l’escola sense haver esmorzat i, fins i tot, sense haver sopat el dia abans. En alguns casos, l’únic àpat complet del dia és el dinar a l’escola. Aquest àpat es cobreix amb les beques menjador, que, tot i que han estat ampliades, no arriben a tots els estudiants que les necessiten. Per tal de suplir-ho, el CEIP Mestre Morera busca altres formes de finançament, a través de la figura dels “padrins”. Aquests padrins són persones amb un salari, contractades per l’escola, i disposades a donar una part dels seus diners a causes socials. Aporten una quantitat determinada per completar les beques que falten. Tot i això, els menús escolars mai no són gratuïts. “Els pares han de pagar, ni que sigui, un euro al mes, perquè han de valorar el que els estem oferint”, matisa Noemí Rocabert, que afegeix que d’altres pares paguen la meitat del menú. “Molt pocs el paguen sencer”.

A l’institut públic Picasso, al costat del Centre d’Atenció Primària i de la nova biblioteca del barri, també hi ha estudiants que arriben sense haver esmorzat i que no tenen entrepà per a l’hora del pati. Els professors han ideat solucions imaginatives per mirar de pal·liar una mica la situació. Una d’elles és la de “l’esmorzar gratuït”. Pels passadissos es poden veure cartells que ofereixen un entrepà gratuït a l’hora de l’esbarjo amb la condició que l’alumne porti cada dilluns una bossa amb residus orgànics per fer compost. Amb aquest simbòlic intercanvi, la directora de l’institut Picasso, Pepa López, defensa la importància que les ajudes no siguin – o, com a mínim, no semblin – almoina. “No volem fer caritat. D’aquesta manera, els alumnes tenen la sensació que s’ho han guanyat”, reivindica la directora.

El mateix passa amb la xocolatada de Nadal: a canvi d’aportar cinc taps d’ampolla de plàstic – que després es poden vendre a plantes de reciclatge–, l’estudiant rep un got de xocolata desfeta i melindros. Sembla insignificant, però, el fet de tenir aquest got igual que el tenen els altres és fonamental. També hi ha solidaritat entre els alumnes: “Si avui el meu company no ha pogut portar l’entrepà, jo li dono la meitat del meu”, explica un alumne del Picasso. “Mai no sabem si demà jo puc ser aquest noi que no pot portar l’entrepà perquè a casa no hi ha diners”, afegeix.

Aquests adolescents de l’institut Picasso passen el seu temps lliure dins del mateix barri. Rarament agafen el metro o el tren per anar al centre de Barcelona. Com explica la directora del centre, Pepa López, quan els seus alumnes utilitzen l’expressió “anar al centre” es refereixen, com a molt, al centre comercial La Maquinista, que es troba relativament a prop. El cert és que els veïns de Ciutat Meridiana no se senten part de la ciutat de Barcelona. Alguns ni tan sols saben si el seu barri forma part legalment de la capital catalana. Són molt habituals les expressions “treballo a Barcelona” o “vaig a Barcelona en tren”. Això s’explica per la distància sentimental que els allunya de la resta de barcelonins. Els qui viuen a Ciutat Meridiana creuen que mai se’ls ha considerat iguals que els altres veïns de la ciutat. Les associacions del barri han denunciat històricament un “menyspreu” per part de l’Ajuntament de Barcelona. Un exemple són els problemes d’accessibilitat urbanística. Encara no s’hi han construït les escales mecàniques ni els ascensors, que fa molts anys que funcionen a altres barris de muntanya de Barcelona. Aquest sentiment de greuge es repeteix a moltes altres ciutats i amb diferents accents, per exemple, a barris com La Coma (Paterna, València), Ca N’Anglada (Terrassa), Son Banya (Palma), Font de Pòlvora (Girona), l’antic Corral de la Pacheca (Reus) o Gornal (l’Hospitalet de Llobregat), entre molts d’altres. Tanmateix el cas de Ciutat Meridiana demostra que les xarxes veïnals de col·laboració existeixen i continuaran existint.

 


Anàlisi del tractament mediàtic

Costa molt de trobar en els mitjans un enfocament positiu de Ciutat Meridiana, en què es destaqui allò que es fa bé al barri, allò que sí que funciona. Falta poder entendre a través dels mitjans que, a banda de tenir el carrer on probablement s’hi fan més desnonaments de l’Estat, a Ciutat Meridiana també s’hi fan coses positives. Falta adonar-se que l’interès mediàtic del barri va més enllà dels veïns que pateixen execucions hipotecàries.
El País, El Mundo i La Vanguardia han tractat Ciutat Meridiana, a través de reportatges molt centrats en els desnonaments, malgrat que s’hi fan algunes referències a la solidaritat entre els veïns. El Periódico va publicar una peça molt breu, inclosa dins d’un reportatge més ampli, que tracta d’una forma molt superficial l’ajuda entre els uns i els altres al barri. Tot plegat es tracta des d’un punt de vista negatiu, des d’una reflexió de condescendència vers els veïns del barri, considerats meres víctimes de la crisi.
El setmanari El Triangle sí que ha tractat extensament la solidaritat a Ciutat Meridiana. Va publicar un reportatge al març de 2012 sobre els estralls que causa l’atur al barri. El reportatge, tot i que es fixa força en els desnonaments, dirigeix la mirada cap a l’associacionisme del barri i la manera com s’ajuden els veïns. Inclou entrevistes amb la directora de l’escola Mestre Morera, Noemi Rocabert, i amb el president de l’Associació de Veïns, Filiberto Bravo.
BTV, per la seva banda, ha anat oferint algunes peces als serveis informatius sobre temes relacionats amb Ciutat Meridiana: des d’iniciatives per integrar els immigrants fins al tema estrella dels mitjans: els desnonaments. La majoria de temes es tracten d’una manera molt superficial, si bé és veritat que el poc temps a televisió dificulta el tractament en profunditat d’un tema.

 

Recursos i fonts

Hemeroteca

  • Ciutat Meridiana pateix el flagell de la pobresa extrema”, El Triangle, 16/03/2012 (No està publicat a internet)

Fonts

Noemí Rocabert, directora de l’escola Mestre Morera.
618833810

Filiberto Bravo, president de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana.
633763450
filibravo@gmail.com

Pepa López, directora de l’Institut Picasso.
jlopez93@xtec.cat

Pare Isidre Serdà, mossèn de la parròquia de Sant Bernat de Claravall.
933590284

Violant F. Moraño, Comunicació Financera de Catalunya Caixa.
violant.flores@catalunyacaixa.com

 

Aitor Álvarez García (Barcelona, 1991)
Estudiant de quart de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Treballa a l’Agència EFE, gràcies a una beca de La Caixa de dos anys. Durant l’estiu de 2012 ha estat becari a TV3, fent de periodista ENG a la secció de Societat dels serveis informatius. [@aitor_alvarez]

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019