El País Valencià compta amb la pitjor cobertura de serveis socials de l’Estat espanyol i per extensió es troba a la cua d’Europa en aquesta matèria. Així ho afirma l’Índex de Desenvolupament dels Serveis Socials 2012, la primera anàlisi comparativa de totes les autonomies de l’Estat elaborada els darrers 25 anys. L’informe situa el País Valencià com la comunitat autònoma amb el sistema de prestacions socials més endarrerit, atorgant-li una qualificació de 0,80 punts sobre 10. L’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, autora de la investigació, assegura que l’escàs esforç econòmic i polític, però sobretot la manca d’implicació de les entitats locals, són la causa d’aquest endarreriment. La Generalitat Valenciana nega validesa a l’informe perquè no ha estat elaborat “per una entitat acreditada”.   

 

MAURO BLANQUER

L’Índex de Desenvolupament dels Serveis Socials o Índex DEC (drets, economia i cobertura) avalua la política en serveis socials de les comunitats autònomes, que tenen aquesta competència del tot transferida. S’elabora a partir de tres variables: drets i decisió política (que valora si les institucions han incorporat als seus corpus legislatius tot el que fa referència a serveis socials), rellevància econòmica (que es mesura a partir de la quantificació de la despesa en serveis socials) i cobertura (que es calcula a partir de les polítiques efectives, des de les places públiques en residències per a gent gran fins a l’existència de centres ocupacionals o polítiques d’atenció a la infància). De l’anàlisi i avaluació independent d’aquestes variables se n’extreu una puntuació que va del 0 al 10.

El panorama que es desprèn de l’Índex DEC és força desolador per al País Valencià. L’informe el situa com la comunitat autònoma amb menys puntuació de l’Estat espanyol. Els autors qualifiquen el sistema de serveis socials valencià d’“irrellevant” i li atorguen una puntuació global de 0,80 sobre 10, mentre que la mitjana estatal és de 4,7 punts. En aquest mateix rànquing, Catalunya rep un 5,9 de valoració i les Illes Balears un 2,9, només per damunt de Madrid, Canàries i el País Valencià.

Una de les claus per entendre aquesta baixa valoració del País Valencià és la manca de despesa en serveis socials, fet que li atorga una molt mala puntuació en l’àmbit de rellevància econòmica (0,2 sobre 3 punts possibles). L’informe assenyala que de l’anàlisi de les dades facilitades per la Secretaria d’Estat de pressupostos es desprèn que la despesa anual per habitant dedicada a serveis socials és de 129,6 euros, la segona més baixa de tot l’Estat espanyol, tan sols per damunt de la de les Illes, on es destinen 119,8 euros per cada habitant. A Catalunya la despesa per habitant és de 281,1 euros, molt similar als 280 de mitjana estatal.

Els altres dos indicadors utilitzats per determinar la rellevància econòmica dels serveis socials –despesa en serveis socials en relació al PIB autonòmic i en relació a la despesa total executada– també evidencien una situació deficient al País Valencià. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística espanyol (INE), les institucions valencianes només dediquen un 0,65% del PIB a les prestacions socials, la meitat de la mitjana estatal, que se situa en un 1,25%. Pel que fa al percentatge en serveis socials sobre la despesa total executada per la comunitat autònoma, la xifra se situa al 4,28%, quan la mitjana estatal és del 6,93%. José Manuel Ramírez, president de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials i coautor de l’informe, afirma que aquestes xifres “situen el País Valencià no només a la cua d’Espanya, sinó també d’Europa”.

L’Índex DEC també subratlla el grau d’implicació de les entitats locals en la gestió d’aquestes dotacions econòmiques i la cobertura directa a la ciutadania. Precisament en aquest apartat, el de la cobertura, és on l’endarreriment del País Valencià es manifesta més clarament. Els autors de l’Índex DEC només li concedeixen 0,6 dels 5 punts possibles. A més a més, assenyalen que en alguns casos l’administració autonòmica s’ha negat a facilitar les dades requerides. “És lamentable que al País Valencià no existisquen dades oficials i públiques en matèries tan importants com discapacitat o protecció de dones víctimes de la violència de gènere”, afirmen els autors de l’informe.

El repàs als indicadors bàsics posa de manifest les mancances de cobertura. Així, segons les dades facilitades pel ministeri espanyol de Sanitat, al País Valencià hi ha un treballador en el sector dels serveis socials per cada 6.537 habitants, mentre que la mitjana estatal és d’un per cada 3.858, ràtio superada pel Principat i les Illes, que en tenen un per cada 2.371 i 1.598, respectivament. La manca de cobertura de les persones amb dependència és un altre dels factors crítics que analitza l’informe. El percentatge de persones que reben prestacions d’atenció a la dependència només arriba al 0,86% de la població valenciana, quan la mitjana estatal és de l’1,59%. Així mateix, el percentatge de persones amb el dictamen que dóna dret a prestació en el Servei d’Atenció a la Dependència però que no la tenen prescrita se situa en el 40,5%, percentatge molt superior a la mitjana estatal, que és del 28,9%.

Tercera edat i discapacitats, exclosos

Pel que fa als serveis relacionats amb la tercera edat, al País Valencià el nombre de places residencials per a majors de 65 anys és reduït, ja que per cada cent persones que superen aquesta franja d’edat hi ha 3,1 places, front a les 4,3 de mitjana estatal. D’altra banda, l’Índex DEC, amb dades del Ministeri de Sanitat i de l’IMSERSO, subratlla les mancances del Servei d’Ajuda al Domicili. Només el 2,74% de les persones majors de 65 anys rep aquest servei, menys de la meitat del percentatge de Catalunya (4,77%), o de l’Estat espanyol (4,69%). A més, la intensitat d’aquestes ajudes a domicili també és més baixa al País Valencià, on la mitjana de temps dedicat és de 10,8 hores, mentre que la mitjana espanyola és quasi de 17 hores.
José Luis Moreno, membre de la Xarxa Europea per una Vida Independent (ENIL), organització present a 26 països que es dedica a defensar, promoure i divulgar la vida independent de les persones amb diversitat funcional, assegura que al País Valencià “prima el sector privat i les residències són vertaderes empreses privades amb certs privilegis de cobrament front a altres col·lectius”. Moreno creu que “el sector de la tercera edat i el de les persones amb discapacitat sovint es solapen i les polítiques so-cials no en fan la diferenciació corresponent”. ENIL critica “la mal anomenada Llei de la Dependència”, perquè, segons Moreno, “fica a tothom en el mateix sac i no afavoreix la independència de les persones. Ofereix exclusivament residències i cuidadors assistencials a nivell familiar, i no intenta potenciar la vida independent, l’autonomia i l’autogestió de les persones”.

Pel que respecta a la cobertura, l’informe assenyala una única dada positiva per al País Valencià: el percentatge d’acolliments familiars de menors és del 71,4%, superior al 63,5% de la mitjana estatal.

També a la cua d’Europa

Els paràmetres per mesurar la cobertura dels serveis socials no són equivalents a tots els estats, per això resulta impossible fer una comparació completa a nivell europeu. Sí que es poden analitzar, però, alguns paràmetres. Les dades disponibles de l’Eurostat sobre despesa social assenyalen que l’Estat espanyol dedica a aquesta matèria una xifra que ronda el 21% del PIB, mentre que al conjunt d’Europa supera el 27%. A França la despesa social representa un 30,5% del PIB, a Itàlia un 26,7%, a Alemanya un 27,7%, a Portugal un 24,8%, al Regne Unit un 25,3% i a Holanda un 28,4%. Aquest percentatge inclou, a més de la despesa en serveis socials, tot el que fa referència a sanitat i educació.

Quant a la despesa social per persona, les diferències entre la mitjana espanyola i la d’altres estats són encara més grans. Si prenem com a referència les últimes dades disponibles de l’Eurostat, la despesa anual espanyola, tot i que ha augmentat un 32% durant l’última dècada, és de 3.925 euros per persona. Aquesta xifra contrasta amb la mitjana de l’Europa dels 25, que era de 6.258 euros per persona l’any 2010, i més encara amb la dels països més desenvolupats: Noruega (12.354), Suècia (9.744), Holanda (8.380), França (8.007), Bèlgica (7.908), Regne Unit (7.290) o Alemanya (6.561).
Així mateix, el nivell salarial dels professionals que treballen en el sector dels serveis socials a l’Estat espanyol és dels més baixos de la Unió Europea, incloent fins i tot el diferencial del cost de la vida a cada país. Aquest sector, a més de prevenir l’exclusió social de les persones,  genera molta ocupació. Diversos col·lectius denuncien la feblesa d’actuacions polítiques encaminades a potenciar la creació de llocs de treball a l’àmbit dels serveis socials, especialment al País Valencià, que té un 28,1% d’atur (segons dades de l’INE de l’últim trimestre de 2012), un dels percentatges més elevats de l’Estat.

La Generalitat desacredita l’informe

La Generalitat Valenciana nega la validesa de les dades de l’Índex DEC. Pocs dies després de la seua publicació l’abril de 2012, el secretari autonòmic d’Autonomia Personal i Dependència de la Generalitat, Joaquín Martínez, va assegurar que l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials “no posseeix autorització oficial per realitzar informes” pel fet de no estar reconeguda per “cap organisme autoritzat”, raó per la qual aquest document “manca de credibilitat”. Joaquín Martínez afirma que l’informe respon únicament a interessos polítics i és aquesta la causa per la qual els seus resultats “no tenen credibilitat, rigor ni serietat”.

L’Associació defensa la importància i la complexitat d’aquest document, argumentant que és la primera anàlisi que es realitza a nivell estatal i que avalua la situació per comunitats autònomes. Aquesta entitat, que agrupa dos-cents treballadors del sector (treballadors socials, psicòlegs, educadors o advocats), considera que “no es pot imputar cap biaix ideològic a l’anàlisi”. Les dades mostren una realitat inqüestionable”. L’informe DEC acaba recomanant a la Generalitat “un canvi radical de la seva política en matèria de serveis socials”, des de l’elaboració “d’un nou marc normatiu fins a un increment substancial de l’esforç econòmic destinat a serveis socials”. “El País Valencià es troba en el lloc més endarrerit en aquesta matèria de tot l’Estat espanyol, que és com dir en el lloc més endarrerit d’Europa”, afirmen.

Per la seua banda, el secretari autonòmic, en un comunicat, argumentava amb aquests termes el descrèdit del document: “L’associació no segueix cap metodologia de treball establerta, no utilitza barems degudament consensuats amb els organismes competents, ni són contrastats amb les administracions com fan altres entitats”. Segons la Generalitat, l’avaluació realitzada per l’associació “no incorpora els pressupostos de les diputacions provincials i dels ajuntaments destinats a polítiques socials, una quantitat que augmentaria la partida general destinada a aquestes polítiques”. Finalment, Martínez assegurava que les polítiques socials constitueixen un “eix fonamental” de les polítiques del Consell i que “s’han donat passos de gegant quant a la millora de l’estat del benestar”.

Manca de marc legislatiu

Les realitats socials més dures es fan més evidents en moments de crisi econòmica. Tot i això, organitzacions com ATTAC afirmen que és ara quan aquesta mena de presta-cions socials experimenten un major retrocés. Rafael Muñoz, membre de la Comissió de Sanitat Pública d’ATTAC al País Valencià, denuncia el model que, al seu parer, imposa el nou Reial Decret Llei 16/2012 en una qüestió bàsica com és la sanitat: “Abans l’accés al sistema sanitari era universal i ara aquest dret es vincula a la cotització en la Seguretat Social, això és un desgavell administratiu perquè se’n queden al marge col·lectius minoritaris que precisen una atenció especial, com els immigrants sense papers”. Segons Muñoz, les mesures que duen a terme tant el govern espanyol com l’administració valenciana “exclouen del sistema de prestacions aquells que precisament haurien de rebre una major protecció, perquè la seua situació els fa més vulnerables”.

Joaquim Bosch, magistrat portaveu de Jutges per la Democràcia, afirma que una societat, encara que en paràmetres econòmics siga més forta, rica i beneficiosa per a la majoria, no té perquè ser la més justa. “Un estat, per ser realment just, ha d’assegurar a tota la societat l’accés a uns serveis, uns drets i unes necessitats bàsiques per desenvolupar-se com a persones, i és evident que el nostre sistema de protecció social no garanteix la llibertat i la igualtat”. Les entitats del sector dels serveis socials remarquen que per garantir-ne la protecció seria necessari un marc jurídic més avançat, cohesionat i amb una planificació a llarg termini, similar al d’altres països europeus. Com assenyala el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) “qüestions que haurien de constituir vertaders drets garantits s’estan derivant de manera sistemàtica a elements de desenvolupament normatiu de rang inferior, sotmesos de manera directa a la disponibilitat pressupostària i, en definitiva, a les prioritats i voluntats polítiques de torn”.

 


Anàlisi del tractament mediàtic

Quan el març de 2012 va presentar-se l’Índex DEC, els diaris generalistes amb més lectors del País Valencià se’n van fer ressò només breument a través d’un  text bàsic d’agència de notícies. D’aquesta manera, en mitjans com El Mundo, El País o 20 Minutos passava desapercebut un estudi especialment crític amb els serveis socials del País Valencià. Només Levante-EMV va incloure fonts addicionals. Aquest rotatiu va complementar la nota d’agència amb declaracions d’un portaveu de la Generalitat Valenciana perquè donara la seva versió. A més, va incloure una sèrie de casos particulars per il·lustrar la notícia.
Els mitjans que van fer una anàlisi més profunda de la presentació de l’Índex DEC van ser els digitals d’àmbit alternatiu. Així doncs, la notícia publicada al Diariocriticocv.com descrivia l’informe sobre serveis socials més detalladament, tot destacant-ne les mancances al País Valencià. El mitjà que va cobrir-ho amb més profusió va ser Rebelion.org. Aquest digital independent va posar especial èmfasi a difondre les dades de l’Índex DEC, amb el cas valencià com l’exemple més dramàtic en matèria de reducció de drets i ajudes econòmiques a persones dependents i els seus familiars. Rebelion.org explicava casos particulars i esmentava legislació relacionada, a més de contactar amb fonts directes com els autors de l’informe o la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència al País Valencià.
Al marge d’aquests mitjans, la publicació de l’Índex DEC només va tenir ressò a les pàgines web de les associacions i sindicats del sector. Per exemple, va ser citat en l’acte de presentació de la Plataforma en Defensa de l´Estat de Benestar i els Serveis Públics en el País Valencià.

Hemeroteca:

 

Recursos i fonts:

Índex DEC de Desenvolupament dels Serveis Socials
http://issuu.com/directorassociales/docs/indicedec/17

Associació Estatal de Directors i Gerents dels Serveis Socials:
http://www.directoressociales.com

Eurostat. Dades sobre evolució de la despesa a la Unió Europea.
http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/social_protection/introduction

Congrés “Pensar València”, organitzat pel Bloc d´Estudiants Agermanats a la Universitat de València.
http://www.pensarvalencia.org :

Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI)
http://www.cermi.es/es-ES/Paginas/Portada.aspx

Jose Manuel Ramírez Navarro.
Coautor de l´Informe DEC i president de l´Associació Estatal de Directors i Gerents dels Serveis Socials.
Telèfon: 650 383 764

José Luís Moreno Fernández, membre d’ENIL
http://www.enil.eu
Telèfon: 686 24 12 21

 

Mauro Blanquer Reig (Alfafar, 1991)
Estudiant de quart de Periodisme a la Universitat de València. Ha estat redactor i locutor radiofònic a Mediauni (Ràdio de la Universitat) i ha format part de la secció de Premsa de la Universitat de València i del departament de comunicació del Llevant Unió Esportiva. [@MauroBlanquer]

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019