Grans corporacions catalanes com Repsol, Gas Natural Fenosa, Roca o Borges es lucren a països àrabs governats per règims corruptes i poc o gens democràtics. Durant les últimes dècades, el Marroc, Algèria, Jordània o Aràbia Saudita han estat un objectiu estratègic en el procés d’internacionalització de l’empresa catalana. La Líbia de Gadafi i l’Egipte de Mubarak també van ser una bona font d’ingressos per Repsol o Gas Natural, que hi van operar a partir d’acords amb les empreses energètiques que depenien dels règims dictatorials. Els governs català i espanyol fomenten aquesta mena d’operacions amb l’argument que dinamitzen l’empresa local i contribueixen a crear riquesa. L’Observatori del Deute, en canvi, denuncia que d’aquesta manera es legitimen “règims dictatorials i corruptes”. 

Amb l’objectiu declarat d’ajudar a “la internacionalització de les empreses catalanes per contribuir a la sortida de la crisi”, el president de la Generalitat, Artur Mas, va encapçalar del 28 de febrer al 2 de març del 2012 una visita oficial al Marroc. A banda dels aleshores consellers Francesc Xavier Mena (Empresa i Ocupació), Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat) i Josep Maria Pelegrí (Agricultura) i del secretari d’Exteriors, Senén Florensa, Mas va viatjar acompanyat de prop de 200 representants de companyies del Principat. Durant l’estada, el govern català va reunir-se amb diversos ministres del govern de Mohamed VI, entre els quals destacava el president de l’executiu, Abdelilah Benkirane. L’objectiu d’aquesta visita diplomàtica era facilitar que les companyies catalanes es poguessin posicionar “en la licitació dels principals projectes” del Marroc, que plantejava portar a terme una inversió de 10.000 milions d’euros en infraestructures.

La visita constitueix un exemple paradigmàtic de diplomàcia empresarial. El que sovint s’ignora a l’hora d’informar d’aquesta mena d’accions de suport a l’empresa catalana és que països com el Marroc, al marge de representar bones oportunitats de negoci, es caracteritzen per un respecte més aviat baix dels drets humans. En el cas del reialme alauita, organitzacions com Human Rights Watch (HRW) o Amnistia Internacional (AI) han denunciat reiteradament les violacions dels drets humans que comet el règim que encapçala el monarca Mohammed VI. En el seu darrer informe anual, publicat al maig del 2012, AI subratllava, entre altres aspectes, que es manté la persecució i l’empresonament dels activistes crítics amb la monarquia, la mateixa situació que pateixen els que defensen el dret a l’autodeterminació del Sàhara Occidental, territori ocupat pel Marroc des del 1975. Situacions similars es produeixen a països com Algèria, Líbia, Tunísia, Egipte, Jordània, Aràbia Saudita, Bahrain o Ièmen, on multinacionals catalanes com, per exemple, Repsol, Gas Natural, Roca o Borges han realitzat importants operacions durant els darrers anys. Abans i després de les Primaveres Àrabs.

Els investigadors de l’Observatori del Deute de la Globalització (ODG) Mariona Sebastián, Verónica Saavedra i Unai Zumalde han indagat l’activitat de les empreses catalanes a Marroc, Guinea Equatorial i Líbia a l’informe Las relaciones del Estado español con regímenes dictatorial. Pel que fa referència al Marroc, el document fa especial incidència en Repsol, una de les corporacions catalanes que fa més negocis al regne alauita. La companyia presidida per Antoni Brufau, que té la Caixa com a accionista de referència, explora diversos pous associada a l’empresa estatal marroquina ONHYM, amb la qual també participa en el consorci que explota el jaciment de gas a l’àrea de Tànger-Larache. Una altra integrant del consorci és Gas Natural Fenosa, companyia que té com a accionistes principals la Caixa (36%), a través de Criteria, i la mateixa Repsol (30%). L’empresa energètica amb seu a Barcelona també és l’operadora a través de Metragaz del tram marroquí del gasoducte Magrib-Europa. Metragaz és una aliança d’empreses entre Gas Natural Fenosa (72,3%), la portuguesa Transgas i la pública marroquina SNPP.

En els països àrabs en què operen, tant Repsol com Gas Natural Fenosa ho fan associades a companyies estatals controlades pels governs locals. Des de l’ODG s’alerta que aquesta mena de convenis suposen a la pràctica “connivència empresarial amb els règims dictatorials d’aquests països”. Com a resposta, un portaveu de Repsol afirma que “gran part de les activitats que desenvolupem, es porten a terme amb socis, no únicament amb les companyies petrolieres nacionals. Les relacions es formalitzen a través dels acords d’operació conjunta, en els quals es defineixen les responsabilitats que tindran tots els participants, de tal manera que la relació de Repsol no s’interpreti com una presa de posició davant conflictes socials o polítics”.

Una altra gran empresa catalana implantada al Marroc és Roca Sanitarios, que té una fàbrica a Settat des del 1994. Precisament, a finals del 2011, els treballadors de la planta hi van protagonitzar una vaga de més de dos mesos per reclamar la creació d’una secció sindical, opció que l’empresa els negava fins que la protesta la va fer cedir. També cal destacar el grup òptic Indo, present al país alauita des del 1993; Borges, que hi opera a través de la filial Borges Morocco (creada el 2000); Bamesa, que el 2012 va instal·lar una factoria a la zona franca de Tànger; Mango, que hi té tendes i proveïdors; Cobega, que hi té quatre plantes de la seva filial ECCBC i que va ser una de les empreses que va participar al viatge que hi va fer l’any passat Artur Mas; o el grup hoteler Husa, que hi compta amb dos establiments. A més, durant els últims vint anys, desenes de petites i mitjanes empreses catalanes han deslocalitzat les seves fàbriques o han arribat acords a empreses locals per establir-se al Marroc.

Presència arreu del món àrab

Un altre país àrab amb una forta presència empresarial catalana és Algèria, on el president Abdelatif Bouteflika va ser reelegit el 2009 amb un sospitós 90% dels vots i on AI ha denunciat que l’aixecament de l’estat d’excepció vigent des del 1992 no ha acabat amb les restriccions a la llibertat d’expressió, associació i reunió. Segons consta en la tesina elaborada per l’ODG, a Algèria hi operen Repsol, Gas Natural Fenosa i Cobega, novament amb la filial ECCBC. Pel que fa a les companyies energètiques, ambdues tenen acords amb la governamental Sonatrach. La petroliera, que segons el seu pla estratègic 2012-2016 preveu invertir al país 19.000 milions d’euros, forma part d’un consorci per desenvolupar sis nous camps de gas a la regió de Reggane Nord. La gasista té un 10% de l’accionarat de Medgaz, l’operadora del gasoducte submarí Algèria-Europa de la qual Sonatrach ostenta el 26%. L’empresa pública algeriana és accionista de la catalana (3,85%). Ambdues van enfrontar-se prèviament en un litigi judicial sobre els preus del gas al país magribí que va acabar suposant un sobrecost de 1.300 milions per a Gas Natural Fenosa. Aquest sobrecost serà assumit en part pels consumidors a través d’un recàrrec a la tarifa del gas que vol tirar endavant el govern espanyol, segons informava el diari El País el passat 24 de gener.

Jordània i l’Aràbia Saudita comparteixen diversos trets: són països d’aclaparadora majoria musulmana, governats per una monarquia -absoluta en el segon cas-, en què part de la població va prendre els carrers per intentar forçar reformes aprofitant l’onada de la Primavera Àrab -tal com també va passar al Marroc-, i on les detencions i la repressió dels manifestants van ser habituals. No hi va haver, per tant, cap canvi democràtic. A Jordània hi ha instal·lada des del 2005 una filial del Grup Borges, que obté part de l’oli que produeix a Síria. A Aràbia Saudita, a banda de botigues de Mango, Tous o Porcelanosa i de restaurants Pans & Company –companyia que pertany a Agrolimen, el hòlding de la família Carulla–, Repsol va participar des del 2004 fins al gener del 2012 en un consorci amb l’estatal Aramco i la italiana Eni per buscar gas a la conca de Rub al’Khali. Al juliol del 2012 el president espanyol, Mariano Rajoy, va enviar una carta al rei saudita animant-lo a invertir al sector energètic estatal. En concret citava dues companyies. Quines? Doncs Repsol i Gas Natural Fenosa, les participades per la Caixa.

Beneficis econòmics i drets humans

L’any 2011 va ser històric al món àrab per les revoltes ciutadanes que van provocar la caiguda de diversos dictadors que acumulaven dècades al poder. Els casos més significatius són els de l’egipci Hosni Mubàrak, el libi Muammar al-Gadaffi i el tunisià Zine El Abidine Ben Ali. Mentre eren al poder, empreses catalanes van aterrar als seus països. A Egipte, Roca hi compta amb tres fàbriques des del 2010, Borges s’hi va instal·lar el 2008, FCC -amb seu a Barcelona- gestiona una depuradora al Caire des fa tres anys i Gas Natural Fenosa participa a la planta de liqüefacció de Damietta, a través de Spanish Egyptian Gas Company, on està associada amb les estatals EGAS i EGPC. Amb la Tunísia de Ben Ali van tenir-hi tractes Borges (1996), Cementos Molins (2007) o FCC, amb diverses fàbriques de ciment. Finalment, Repsol fa dècades que extreu petroli libi, associada a la National Oil Company, la companyia de la qual, fonamentalment, es va alimentar la fortuna de Gadaffi, valorada en desenes de milers de milions d’euros.

El compliment dels drets humans no és incompatible amb tenir presència en països governats per dictadures. Aquesta és la versió que donen les transnacionals analitzades a través de les seves memòries de Responsabilitat Social Corporativa  (RSC) en què es comprometen a respectar la Declaració Universal dels Drets Humans i la Declaració de l’Organització Internacional del Treball (OIT) sobre Principis Fonamentals i Drets Laborals. L’Anuari Mèdia.cat s’ha posat en contacte amb diverses multinacionals catalanes amb presència a països àrabs per tal de saber com duen a la pràctica aquest compromís. Gas Natural Fenosa ens ha adreçat a la seva política general en defensa dels drets humans aprovada el 2011, i que suposadament garanteix l’establiment d’un mètode per avaluar “l’impacte social i de relació amb les comunitats en els projectes d’inversió i desinversió que realitza”. En el cas del Grup Borges no hi ha hagut cap resposta.

En opinió de Jesús Carrión, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG),  “si parlem de drets humans i democràcia, quan tu estàs negociant amb un règim autoritari l’estàs legitimant”. L’activista considera que  “l’Estat aplana el camí amb l’aparell diplomàtic, per crear seguretat jurídica per a les empreses”. Després aquestes, “sense qüestionar-se la situació dels drets humans existent als països destinataris, fan les seves activitats amb l’únic objectiu d’obtenir una rendibilitat econòmica que nodreixi el seu compte de resultats”. L’actual govern de la Generalitat, però, no opina el mateix. Un responsable de l’àrea de premsa d’ACC1Ó, l’agència de promoció exterior de l’empresa catalana, afirma que tota la seva acció política i econòmica “està subjecta al principi de legalitat i respecta escrupolosament la legislació vigent a Catalunya així com la dels països on actua, inclosos els tractats internacionals signats per l’Estat espanyol, que són part del nostre ordenament jurídic”.

Orencio Vázquez, coordinador de l’Observatorio de la RSC, que es dedica a analitzar les memòries d’aquest àmbit de les empreses de l’Ibex-35, posa en dubte la versió corporativa. Vázquez explica que “les memòries bàsicament tenen un caràcter narratiu, es queden a nivell de compromís, però no detallen com es duu a terme aquest compromís. A la pràctica no es reten comptes”. El darrer anuari de l’Observatorio, per exemple, recorda que Repsol “està present a països governats per règims polítics dictatorials i/o amb alts nivells de corrupció” i destaca que sobre aquest àmbit en la memòria corporativa no s’aporta “cap informació significativa” d’Algèria o el Marroc, entre altres països. Per a Jesús Carrión, l’RSC “serveix per encobrir el que realment estàs fent”, perquè contribueix a crear una “cortina de fum entre els accionistes de referència, els consumidors dels països del Nord i la realitat dels països del Sud”.

Dinamització del teixit productiu

El govern català defensa el procés d’internacionalització de les empreses. Segons ACC1Ó “que una empresa catalana s’implanti a l’estranger representa creixement al nostre país, però també implica la dinamització del teixit productiu del país de destinació”. Un portaveu de Gas Natural Fenosa afirma que la multinacional “genera riquesa i ocupació als països en els quals desenvolupa la seva activitat, cosa que es posa de manifest a través del pagament de salaris, impostos, mitjançant les inversions que realitza o gràcies a la creació de valor en la cadena energètica”. Jesús Carrión discrepa d’aquest suposat efecte goteig i recorda que les corporacions “en molts casos s’instal·len en aquests països gràcies a unes exempcions fiscals brutals”. D’una manera més prosaica, la tesina de l’ODG subratlla que a l’hora de la veritat el procés d’internacionalització s’explica per la necessitat de “buscar als mercats exteriors els beneficis que abans s’obtenien en economies autocentrades”, a causa del context de crisi, i que els únics que hi acaben guanyant són les corporacions transnacionals, “els règims corruptes locals” i els governs dels països d’origen.

ACC1Ó insisteix que hi ha “un consens” en el fet que “difícilment sense desenvolupament econòmic es pot assolir un ple desenvolupament humà en tota la dimensió del concepte, inclòs l’exercici dels drets més fonamentals”. Per a Jesús Carrión cal canviar el paradigma i que sigui precisament el respecte als drets humans el “límit a la recerca de beneficis” econòmics. Si no es pot garantir el seu compliment, la solució seria “no internacionalitzar-se”. Orencio Vázquez afegeix que per ser conseqüents amb els drets més bàsics, les transnacionals “no s’haurien d’implantar a països on són vulnerats”. Ambdós conclouen que mentre ho continuïn fent i signin contractes amb empreses controlades per règims corruptes, no faran altra cosa que contribuir a la seva legitimació i continuïtat.

El paper d’ACC1Ó i l’ICEX
No s’entendria la diplomàcia empresarial de la Generalitat sense citar ACC1Ó, l’agència pública de “suport a la competitivitat de l’empresa catalana”, que entre altres aspectes fomenta la internacionalització de les companyies mitjançant ajuts econòmics i assessorament. Amb 34 oficines repartides pel planeta (una de les quals a Casablanca, Marroc), a l’octubre del 2012 va organitzar una “setmana de la internacionalització” per contribuir a l’aterratge de corporacions catalanes al Marroc i Egipte, entre altres països. L’expressió “oportunitats de negoci” és recurrent en les activitats que programa ACC1Ó. L’ICEX és l’equivalent espanyol d’ACC1Ó, depèn de la Secretaria d’Estat de Comerç i compta amb una xarxa d’oficines més nombrosa, però l’objectiu bàsic és el mateix: fomentar la internacionalització de les empreses. L’Anuari Mèdia.cat ha intentat obtenir l’opinió de l’ICEX sobre la seva presència a països amb règims dictatorials, però no ha rebut resposta.

 


Anàlisi del tractament mediàtic

No es pot dir que els mitjans de comunicació no informin sobre les inversions i operacions que porten a terme grans corporacions com Repsol o Gas Natural Fenosa als països àrabs. Ni que s’amagui els objectius fonamentalment empresarials que tenen les visites oficials que governants espanyols o catalans porten a terme als països àrabs. El que es fa difícil és que es denunciï explícitament aquesta pràctica com una forma de legitimar règims dictatorials. En alguns casos, però, els mitjans sí que han posat el focus en aquest aspecte. És el cas del reportatge Los embarazosos negocios de España con las dictaduras árabes, publicat al febrer del 2011 pel gratuït 20 Minutos i en què es recalca la responsabilitat de grans empreses espanyoles –entre les quals se citen Repsol, Gas Natural Fenosa o Borges– i de l’executiu estatal en la legitimació de governs dictatorials, que ignoren les violacions dels drets humans i l’absència de democràcia.
Per norma general, Repsol i Gas Natural Fenosa reben un tractament molt favorable als mitjans. Així, quan s’analitzen les inversions estatals (o catalanes) als països àrabs, el més habitual és que es destaquin les oportunitats de negoci a l’àrea. És el cas, per exemple, dels reportatges “El nord d’Àfrica torna a atreure empreses”, publicat al diari Ara el 13 d’octubre del 2012, o “Las empresas españolas se han adjudicado 24.000 millones en el exterior en 2012”, publicat a l’ABC el 18 de desembre. El triangle format pels governs (espanyol o català), les grans empreses i els règims dictatorials sol ser ignorat. A la premsa alternativa, en canvi, sí que és més fàcil llegir articles que incideixin en aquesta responsabilitat.

Recursos i fonts

Hemeroteca

  • “Artur Mas viaja a Marruecos con 120 empresarios catalanes”,  El País, 28/02/2012
  • “Rajoy busca que Argelia compre en España a cambio de gas”, El País, 10/03/2013
  • “Cobega lleva Coca-Cola a África”, Público, 06/09/2010
  • “Rajoy intermedia por Repsol en Arabia”, blogs.elpais.com 08/09/2012
  • “Los embarazosos negocios de España con las dictaduras árabes”, 20 Minutos, 26/02/2011
  • “Las empresas españolas se han adjudicado 24.000 millones en el exterior en 2012”, ABC, 18/12/2012
  • “Libia, un desierto de empresas”, ABC, 03/10/2011
  • “El nord d’Àfrica torna a atreure empreses”, ARA, 13/10/2012

 

Fonts

Tesina ODG*
Jesús Carrión, investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització.
jesus.carrion@odg.cat

Observatorio de Responsabilidad Social Corporativa.
Informe 2010 RSC en las empresas del Ibex 35.
http://www.observatoriorsc.org/

ACC1Ó
Passeig de Gràcia, 129
93 476 72 00
info@acc10.cat
http://www.acc1o.com/

ICEX
902 349 000
www.icex.es

Amnistia Internacional
Informe Anual 2012. El estado de los derechos humanos en el mundo.
http://www.amnesty.org/es, info@es.amnesty.org

Ministerio de Asuntos Exteriores
http://www.maec.es

Gas Natural Fenosa
Informe Anual 2011
Responsabilidad Corporativa 2011
prensa@gasnaturalfenosa.com
http://www.gasnaturalfenosa.es/ca

Repsol
Informe Anual 2011
Informe de Responsabilidad Corporativa 2011
prensa@repsol.com
https://www.repsol.es/

 

Marc Font (Sant Vicenç dels Horts, 1981)
Periodista. Redactor d’El Triangle i cocoordinador d’Estirant el Fil a la Directa. També ha col·laborat a l’Ara i a La Veu del Carrer i ha treballat a Canvi 16, El Diari d’Andorra i Eldebat.cat. Ha escrit per l’Alternative Information Center. Estudiant del postgrau de Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals (UAB). [@marcfontribas]

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019