[EPÍLEG] CHOMSKY: CONTRA L’OBEDIÈNCIA

Fa vint-i-cinc anys Noam Chosmky i Edward Hermann van publicar un llibre bàsic per entendre com circula i com no la informació dins el sistema de mitjans de comunicació d’una democràcia liberal. El llibre, en català, amb el títol Els guardians de la llibertat, definia per primer cop el Model Propaganda. Aquell 1988 la censura, oficialment, només es practicava a l’altre costat del Teló d’Acer. Els autors explicaven, però, com la censura moderna, i l’autocensura, s’escolaven pel millor dels periodismes possibles a través d’una sèrie de sibil·lins canals. No es veuen, viatgen en forma d’implícits, xiuxiueigs, de forma quotidiana però irregular -a vegades sí, a vegades no- i sense inquisidors. Invisibles però poderosos mecanismes de silenci. A plena democràcia.

“Gràcies a Déu al nostre país tenim tres coses extraordinàriament precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues”
Mark Twain

L’Anuari Media.cat ha aprofitat l’efemèride per entrevistar Noam Chomsky pel seu vincle amb el Project Censored, la iniciativa que monitoritza els silencis mediàtics als Estats Units. Professor emèrit de Lingüística de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i activista social de totes les causes de l’esquerra, Chomsky és encara als 84 anys un dels pensadors contemporanis més influents. Expliquen que un dia algú li va preguntar: “I per vostè, quin és el millor diari del món?” I ell va respondre, sorprenent: “El Wall Street Journal. Perquè els seus lectors, grans empresaris i inversors financers, no es poden permetre el luxe que el seu mitjà els menteixi sobre cap qüestió o sobre un país. Es juguen els seus calés i volen saber la veritat”.

Chomsky respon el nostre qüestionari per correu electrònic. Primera pregunta: Existeix la censura? Primera resposta: “Als Estats Units no hi ha censura directa. Hi ha un molt alt nivell de protecció de la llibertat d’expressió, potser únic al món, encara que només plenament assolit a partir dels anys seixanta gràcies a l’impacte del poderós moviment pels drets civils”. Per tant, segons Chomsky, tothom pot dir-hi la seva. “Però hi ha, com deia Mark Twain, massa prudència, una prudència que es reprodueix de moltíssimes formes”. La censura en una democràcia no funcionaria, doncs, com la típica censura d’una dictadura. “El poder polític no és l’únic que pot restringir i limitar allò que apareix als mitjans. També limiten la informació els mateixos mitjans”.  Per què els mateixos mitjans haurien d’atacar la llibertat dels seus periodistes per informar? “Els grans mitjans no deixen de ser immenses corporacions. Com la resta de negocis, busquen vendre un producte (lectors, espectadors) a uns clients (és a dir, empreses, a través dels anuncis). Seria molt naïf dubtar que els propietaris i els inversors dels mitjans no influeixen en el seu propi mitjà amb afany d’aconseguir el màxim benefici econòmic”. Chomsky opina que l’accés a una informació rigorosa, en profunditat i que doni veu a tothom, no està garantida en el mercat lliure. Avui dia, repeteix, no hi ha censura. Però desenes de qüestions són oblidades, marginades i maltractades pels mitjans. Tossudament silenciades. Coneixedor de la importància de les paraules i dels seus implícits, el professor de lingüística va més enllà dels interessos econòmics i polítics concrets, per parlar d’ideologia: “La cultura dels periodistes està tan influïda per l’Estat i pel poder privat com ho està la cultura moral. Els mitjans dibuixen el món dintre d’aquest marc mental i des de les mateixes fonts”. És el que ell anomena el “consens manufacturat”. Hegemonia cultural, en termes gramscians.

Qualsevol informació, segons sostè el Model Propaganda, ha de passar per cinc filtres abans de publicar-se: els interessos del propietari del mitjà i dels empresaris propers; els valors dels anunciants del mitjà; la preponderància de les fonts amb més poder social, econòmic i polític; els litigis judicials, les querelles i les amenaces, fins i tot dels mateixos lectors; i la ideologia dels periodistes del mitjà. La censura del minut -falta de temps i espai per explicar les notícies- i el treball accelerat dels periodistes tampoc hi ajuden gaire. Aquest esquema és una generalització, una tendència, i no vol dir que sempre funcioni com a ciència exacta. Alguns mitjans publiquen assumptes que poden anar contra els interessos del seu propietari o d’algun anunciant. Alguns mitjans es juguen el tipus i els diners publicant denúncies contra el poder, malgrat les possibles querelles o amenaces que vindran. I, en definitiva, la majoria de mitjans publiquen notícies sobre què fan, què diuen i què pensen actors socials i polítics que no són gens afins a la seva línia editorial. Tot és molt complex. Sense tots els periodistes i mitjans que treballen per informar-nos durant els 365 dies de l’any el panorama seria pitjor.

Pot donar exemples concrets d’aquesta suposada censura moderna? “Sí, per exemple, la majoria d’informacions que publiquen els mitjans d’Estats Units sobre les guerres en què participa el seu exèrcit”. Des de Vietnam a l’Iraq, passant per l’assassinat de Bin Laden al Pakistan. “Fins i tot 50 anys després que Kennedy llancés la invasió directa del Vietnam del Sud, és encara impossible utilitzar la paraula invasió als mitjans americans”. Ja ho va dir el 1918 un senador americà, l’aïllacionista Hiram W. Johnson: “La primera víctima d’una guerra és la veritat”. Bé, d’acord, però més enllà de les guerres, què? “Durant l’última campanya electoral als Estats Units, el Wall Street Journal va afirmar que l’únic país esmentat més que Israel era l’Iran. Els dos candidats, demòcrata i republicà, creien que era el major perill per a la seguretat a la regió de l’Orient Mitjà. Els dos volien acabar amb el seu programa nuclear i tots els mitjans exposaven el mateix punt de vista. La comunitat internacional ha suggerit propostes alternatives per frenar la proliferació nuclear més enllà de les sancions. Una d’elles és crear una zona nuclear lliure d’armes de destrucció a l’Orient Mitjà. Però aquesta via diplomàtica no ha tingut èxit. Per què? Perquè la població d’Estats Units no és conscient ni tan sols que existeix aquesta proposta ja que ni els candidats ni els mitjans n’han fet esment. Prefereixen mantenir la idea que l’Iran és culpable, i l’única alternativa és atacar-lo”.
Com poden, doncs, els periodistes bandejar la censura moderna o els silencis dels grans mitjans de comunicació? Amb quines estratègies? Amb quins instruments? Amb quines eines? Chomsky, sense dissertacions, mata la pregunta amb tres ratlles: “Amb honestedat i integritat, i tanmateix amb els ulls ben oberts. Aquestes qualitats del pe-riodista no són benvingudes pels més poderosos. Ells prefereixen l’obediència”.