L’hemorràgia del deute públic i l’anunci de nous impostos han creat un estat d’opinió: els tributs ofeguen Catalunya. Es diu que només Aruba i Suècia tenen un impost sobre la renda més alt que el català, fixat en un màxim del 56%. Es diu que l’Estat espanyol va ser el país del món on més va pujar l’IVA el 2012. Però no es diu que les arques públiques ingressen en realitat molt menys del que marquen els tipus impositius. La fiscalitat real que s’aplica a l’Estat espanyol -similar a la de Catalunya- segueix estant més a prop d’Irlanda, Polònia, Estònia o Malta que no de Dinamarca, Suècia o França. De cada 100 euros que s’hi generen 32,4 són pagats en impostos. Això situa els contribuents catalans al nivell dels lituans -els que menys paguen a l’Europa dels 27 amb un 26% d’impostos- i molt lluny dels danesos -líders amb un 48,6%-, segons dades del 2011 d’Eurostat, l’agència d’estadística europea.

 

ALBERT MARTÍN VIDAL

Les pujades d’impostos com l’IVA o l’IRPF impulsades per l’Estat en els darrers temps no augmentaran substancialment el nivell de pressió fiscal a Catalunya. Aquest 32,4% d’impostos pagats sobre el total del Producte Interior Brut deixa l’Estat espanyol en el pòdium dels membres històrics de la Unió Europea (els d’abans de 2004) que menys impostos paguen, només per darrere d’Irlanda –amb un 30,4% i tot un referent per les transnacionals gràcies als seus minsos nivells impositius- i seguida de Grècia (34,9%). Els catalans, doncs, paguen vuit punts menys en impostos que la mitjana europea situada en un 40,8%. Les dades de l’informe de l’Eurostat inclouen els pagaments a la Seguretat Social com a impostos.

El polèmic IRPF que paguen els catalans està fixat només en el seu tram més alt al 56% per als sous superiors als 300.000 euros. Al País Valencià arriba al 54% però a les Illes es queda al 52%. Els experts, no obstant això, assenyalen que és clau destriar el tipus nominal (el teòric) del real (el que s’acaba pagant). Aquesta diferència existeix a causa de les deduccions, exempcions i bonificacions impositives que es donen al sistema tributari. Aquestes rebaixes es produïen per diferents raons: compra d’habitatge (eliminada al juliol de 2012), rehabilitació de la vivenda habitual, lloguer (en casos concrets que beneficien propietaris i llogaters), donatius, naixement de fills quan els pares treballen, o per pla de pensions privat. En un estudi de la consultora KPMG s’hi explica una altra dada: el tipus efectiu per a les rendes de 100.000 dòlars (al voltant de 75.000 euros) és a casa nostra del 32%, quan proporcionalment a aquell 56% correspondria un 40%. És a dir, les rendes més altes, de 300.000 euros en amunt, arriben a nivells rècord de tribut per IRPF. La resta de trams alts, com el de sous de 75.000 euros anuals, ja no són tan elevats si els comparem amb altres països de la UE.

El secretari general del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), José María Mollinedo, recorda que l’article 31 de la Constitució espanyola proclama la “proporcionalitat dels impostos, segons la qual tothom ha de contribuir en funció de la seva capacitat” i això, segons ell, “no s’acompleix”. Mollinedo explica que l’IRPF té un sistema dual en què treball i capital tenen un tractament diferent i en què aquest darrer surt clarament beneficiat. Mentre els rendiments del treball es paguen segons una tarifa progressiva per a set trams d’ingressos, les rendes del capital tenen només tres tipus de gravàmens. De fet, fins a l’any 2011, quan el president espanyol, Mariano Rajoy, ho va canviar, n’hi havia només dos. “Amb l’actual sistema és absolutament igual tenir un capital d’un milió d’euros a un de deu”, lamenta Mollinedo, considerat un dels principals experts espanyols en aquesta matèria. Segons explica, el tracte que reben els capitals discrimina també les rendes dels autònoms o a l’arrendament d’immobles. “En aquests casos també pagues més com més ingresses”, precisa.

Hi ha més arguments. Jordi Berbis, llicenciat en Economia i membre del Seminari Taifa, afegeix el fet que entre el tipus teòric i el real hi ha una diferència molt significativa. Taifa, grup d’economistes de marcat caràcter progressista, lamenta que l’IRPF es pagui per trams, i no sobre el total exacte d’ingressos. Berbis afirma que les deduccions en aquest impost “sovint són estranyes i es concentren en els trams més alts” i, per exemple, assegura que tant els plans de pensions privats com abans la compra de l’habitatge se solen concentrar en els salaris més elevats.

Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Public Policy a The Johns Hopkins University, també critica la manca de progressivitat de l’IRPF. Navarro ha denunciat en repetides ocasions que els països del sud d’Europa (Espanya, Grècia i Portugal) tenen “una gran regressivitat fiscal” que ha produït “unes desigualtats enormes, i les més grans dins l’Europa dels 15”. En un article al desaparegut Público, Navarro posava l’accent en “l’enorme divergència” que hi ha entre càrrega nominal i càrrega real. A causa de les bonificacions i deduccions, segons afirma, les rendes més altes no paguen un 52% ni un 56%, sinó molt menys, i alerta que en la majoria de casos les rendes del que ell anomena els súper rics provenen de rendes del capital, que nominalment cotitzen al 27% sobre rendiments de més de 24.000 euros, tot i que, de nou, són “molt més baixes en la realitat”.

Societats, l’impost gruyère

Apple va fer públic al gener que durant el 2012 havia aconseguit uns beneficis rècord, i va afegir que a Espanya s’havia superat a si mateixa. Un mes més tard, la filial de l’empresa fundada per Steve Jobs va declarar pèrdues a l’Estat espanyol. El cas d’Apple il·lustra com moltes grans empreses -Google, Facebook, Yahoo, Ebay o Amazon- s’acullen a la laberíntica normativa fiscal que els permet reduir al màxim el pagament d’impostos. L’impost de societats és del 25% per a empreses que facturen fins a deu milions d’euros amb fins a 300.000 euros de beneficis, i del 30% per als que queden per sobre d’aquestes xifres. Però segons els experts, en cap altre impost la distància entre impostos teòrics i impostos recaptats és tan gran. “El tipus real disminueix conforme augmenta la mida de l’empresa”, assenyala Mollinedo.

Pagar menys per l’impost de societats és una pràctica habitual a l’abast d’aquelles companyies que es poden permetre recórrer a especialistes en fiscalitat. Hi ha múltiples mecanismes legals, només cal enginyeria tributària per impedir que acabin pagant el que legalment haurien de pagar. El cas d’Apple és una pràctica habitual: els resultats que declaren responen a la manera com facturen les seves vendes en relació a altres països on està implementada la companyia. El gegant informàtic, com tants d’altres, prefereix declarar els ingressos europeus a Irlanda, on el tracte fiscal és més favorable, i ho fa amb un escrupolós respecte a la legalitat. Aquestes relacions internes entre filials de diferents països ja va ser qüestionada, fins i tot per Angela Merkel, cancellera alemanya, i Nicolas Sarkozy, expresident de França, que van defensar la necessitat d’harmonitzar l’impost de societats a tota la Unió Europea. No obstant aquesta iniciativa, els experts creuen que no s’aconseguirà cap canvi a curt termini, i recorden els molts anys de feina que va costar harmonitzar l’IVA europeu. De fet, es calcula que aquesta harmonització trigarà “entre vuit i deu anys”.

Segons el sindicat dels tècnics d’hisenda, l’impost de societats és directament responsable de “l’ensorrament recaptatori” que han patit les finances estatals i catalanes durant la crisi. “És on hi ha més trampa: s’ha compensat d’alguna manera amb el pagament per anticipat ara vigent, però aquesta no és una mesura econòmica, sinó comptable”, expliquen, convençuts que les reformes introduïdes en aquest tribut són “pa per avui, gana per demà”. Al contrari, Mollinedo indica que durant la crisi, i malgrat l’atur, la recaptació de diners provinent de l’IRPF s’ha mantingut estable gràcies a les pujades del tipus, i que el mateix ha passat amb l’IVA. La recaptació d’IRPF i IVA, impostos que afecten majoritàriament els treballadors, es mantenen, mentre que la de societats, que depèn bàsicament de mitjans i grans empresaris, cau en picat.

El Seminari Taifa va més enllà i denuncia que les empreses no paguen el 30% que els correspondria, sinó al voltant del 12%. “Haurien de pagar prop de 180.000 milions anuals, i n’acaben abonant al voltant de 80.000”, denuncia Jordi Berbis. El pagament exacte de l’any 2011, segons dades oficials, se situaria en un percentatge de mitjana de l’11,6%. El percentatge mitjà del tipus efectiu de societats és inferior al que abonen les famílies per la seva renda (12,4%) i molt inferior al tipus teòric europeu, fixat entorn al 26%, i fins i tot es troba per sota del tipus nominal irlandès (12,5%).

Els experts assenyalen les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV) com l’eina preferida de les grans fortunes per diferir el pagament de tributs. Aquestes societats d’inversió col·lectiva han disparat el seu nombre en plena crisi. Els capitals que formen part de les SICAV tributen només l’1% sobre els beneficis, molt per sota del 27% que se’ls aplicaria dins l’IRPF. Aquest producte financer només pot ser investigat per Hisenda amb una autorització prèvia de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, gràcies a una esmena presentada per CiU amb el suport de tota la resta de grups, excepte Izquier-da Unida, al Congrés l’any 2005. Per fundar una SICAV és obligatori tenir un capital de més de 2,4 milions d’euros i aportar un mínim de 100 accionistes. Això no obstant, és molt freqüent que una sola persona aporti el 99% del capital, mentre que la resta hi figura només per acomplir aquest requisit.

La ‘paradoxa Buffett’ a casa nostra

El multimilionari Warren Buffett, un dels inversors financers més importants del món, va fer públic al setembre del 2011 que la seva secretària, Debbie Bosanek, pagava un percentatge d’impostos més elevat que no pas ell. Buffett, partidari de taxes específiques per als súper rics, va indicar que mentre ell pagava un 17,4% dels seus impostos, la seva treballadora en pagava un 36%. “La paradoxa de Buffett es dóna també a Espanya”, explica Mollinedo, “la persona que té un capital d’un milió d’euros paga un tipus fix que equival al que paga una persona que cobra 48.000 euros”. Segons afegeix, aquest fet no és exclusiu dels Estats Units o de l’Estat espanyol, sinó conseqüència d’un model econòmic “molt estès que ha afavorit el sector financer” per sobre de l’industrial.

Els economistes crítics amb el liberalisme es divideixen entre els que creuen que aplicant correctament els actuals impostos ja n’hi hauria prou i els que consideren que calen nous tributs per redistribuir la riquesa. GESTHA veu necessari acabar amb l’economia submergida i el frau fiscal (un informe d’aquest sindicat estima que el 71% de l’evasió fiscal correspon a grans empreses i fortunes) i planteja millorar la progressivitat. Per aconseguir-ho, els tècnics plantegen reduir la diferència existent entre l’IRPF del treball i el del capital i apujar l’impost de societats. El sindicat es mostra optimista amb l’impost sobre les transaccions financeres, un tribut que l’Estat veu amb aprovació després que 14 països ja han decidit aplicar-lo. Es calcula que aquest nou tribut aportaria entre 4.500 i 14.000 milions a les finances de l’Estat. El Seminari Taifa també opina que “és un error creure que els impostos que tenim no donen més de si” però, si se’n pogués crear un més, s’inclinaria per l’impost al patrimoni, que entre d’altres utilitats podria “controlar les propietats dels càrrecs públics”.

El tret diferencial català

Les diferències en matèria impositiva entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol existeixen i són ben conegudes: l’IRPF català està fixat al 56% en el tram més alt, mentre que a la resta de l’Estat queda majoritàriament en el 52%. També hi ha diferències entre comunitats en impostos com els de patrimoni, successions i transmissions patrimonials i actes jurídics -aquests dos darrers van suposar, en temps de bonança, una gran font d’ingressos per a la Generalitat-. Catalunya se situaria entre els territoris on més es paga per Patrimoni, mentre que a Balears, País Valencià i Madrid no s’hi paga res. En Successions, la fiscalitat de Catalunya, Balears i el País Valencià ha anat canviant en funció de les contínues reformes, i ara estan sota mínims. I, finalment, en Donacions, Catalunya i Balears estan molt juntes, quartes o cinquenes de l’Estat en funció del tram, mentre que el País Valencià és el tercer on menys es paga per aquest concepte.

L’acord d’investidura entre CiU i ERC a Catalunya incloïa el compromís futur de gravar els dipòsits bancaris -l’Estat ho ha impedit-, implantar l’eurovinyeta per a vehicles pesants, carregar amb un impost les begudes amb excés de sucre o crear un gravamen a les centrals nuclears. També en el futur hi ha l’acord d’estudiar mesures per gravar els pisos buits i per augmentar la pressió fiscal sobre les grans superfícies comercials.

Malgrat aquestes diferències, el cert és que els impostos propis de les comunitats autònomes representen només un 1,8% dels ingressos tributaris a l’Estat, segons un informe del Registre d’Economistes Assessors Fiscals. El 85% dels impostos que paguen els ciutadans prové de l’IRPF, l’IVA, l’impost de societats i els especials (hidrocarburs, tabac i alcohol). Per comprendre les diferències de magnitud entre els uns i els altres, cal pensar que només per hidrocarburs i tabac es paga més que pels impostos de Donacions i Successions de totes les comunitats autònomes juntes. L’especificitat catalana no es produeix tant en la càrrega fiscal com en el repartiment posterior dels impostos.

Malgrat les diferències en l’IRPF i en altres tributs, la fiscalitat catalana s’assembla més a la de l’Estat en general que no a cap altra dels països que l’envolten. De fet, La Vanguardia recordava el passat desembre que l’any 2008, tot i trobar-se gairebé un punt per sobre en pressió fiscal que Euskadi, els Països Catalans pagaven uns impostos només dècimes superiors a la mitjana espanyola, que és de l’1,7%. Catalunya es troba a  l’1,9%, el País Valencià a l’1,8% i les Illes eren líders amb un 2,1%. En la mateixa línia, l’estudi del Registre d’Economistes i Asessors Fiscals, malgrat constatar la diferència en l’IRPF, en minimitza els efectes: en una família amb dos cònjuges i dos fills amb sous de 20.000 i 22.000 euros bruts a l’any i una hipoteca de 6.000 euros anuals, la mitjana de la tributació a totes les comunitats autònomes és de 3.053 euros; a Extremadura se’n pagarien 3.700 i a Catalunya una mica més de 3.300 euros. “La meva opinió estric-tament personal és que les diferències en el pagament d’impostos no es refereixen tant a factors territorials com a factors de nivell socioeconòmic”, afegeix Berbis, de Taifa.

El gran conflicte es troba no tant en el pagament de tributs, com en el retorn que tenen en els ciutadans. Les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat han representat un gran maldecap per als economistes, ja que pràcticament mai s’han publicat les dades oficials. El govern català va fer públic l’any passat un informe sobre les balances fiscals que situava el dèficit fiscal en 16.409 milions d’euros, corresponents a l’any 2009, i en més de 64.015 milions l’acumulat de 2006 a 2009. El catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i assessor del govern català, Guillem López-Casasnovas, assegura que “amb finançament propi i els recursos que tenim, millorarà la nostra qualificació creditícia” i remarca que “denunciar el dèficit no és un acte d’egoisme, sinó una necessitat vital”. En una entrevista al diari El Punt Avui, Casasnovas es preguntava “què passaria si Catalunya, com a suma dels seus ciutadans, es financés amb els seus propis recursos i fes front a les seves necessitats de despesa?” En canvi, experts com l’economista Eduardo Martínez-Abascal, professor d’IESE, mantenen que si la Generalitat no ha fet públiques les balances de 2010 i 2011 és perquè amb la caiguda d’ingressos de la crisi i l’augment de la despesa social és “gairebé segur” que Catalunya té ara superàvit fiscal respecte a l’administració central i la Seguretat Social. Tot i això, Martínez-Abascal admetia, en un article a El Periódico, que “en els anys de vaques grasses Catalunya ingressa molt en les arques de l’Estat i en canvi rep molt menys”. Aquest és un greuge a tenir en compte a l’hora de debatre sobre el model fiscal català.

En el terreny de la fiscalitat catalana existeix una sorprenent diferència entre la percepció pública -es paguen uns impostos alts- i el que reflecteixen les dades -que la pressió fiscal és una de les més baixes de la UE-. Segons Mollinedo, aquest fet respon “al paper dels centres d’estudis vinculats a les grans empreses o a les entitats financeres”. Mollinedo es refereix a think-tanks com l’Institut de l’Empresa Familiar, l’Institut d’Estudis Econòmics, la Fundació d’Economia Aplicada o la Fundació de les Caixes d’Estalvis (Funcas). Opina que aquestes entitats “donen molta informació amb alt grau d’ideologia” per afavorir els seus interessos, i en concret denuncia que el servei d’estudis del BBVA va ser molt combatiu demanant una pujada de l’IVA, “un impost que casualment les entitats financeres estan exemptes de pagar”.

En la mateixa línia, Berbis es queixa que els enfocaments liberals són majoritaris a les universitats i coincideix a assenyalar que els centres d’estudis de les entitats financeres o de les grans empreses “donen sempre missatges coincidents amb el que convé als seus impulsors”. Berbis recorda que el Premi Nobel d’Economia no depèn de la Fundació Nobel, sinó del Banc de Suècia, i que històricament la hipòtesi més premiada sempre ha estat aquella que diu que “els mercats s’autoregulen”.

La manera com els candidats polítics recorren al debat fiscal abans de qualsevol campanya electoral és la millor prova del grau de politització de l’assumpte dels impostos. Els interessos de les empreses i els lobbies que es mouen en ambdues direccions són igualment visibles. No obstant això, les dades d’Eurostat són clares: els ciutadans espanyols (amb un 32,4% d’impostos sobre el PIB) paguen 16 punts menys que els danesos (48,6%), vuit punts menys que la mitjana europea (40,8%), i només quatre punts més que el que es paga en tot un paradís fiscal com Suïssa (28%).

 


Anàlisi del tractament mediàtic

El principal silenci mediàtic en matèria de fiscalitat que es produeix a casa nostra passa per la no confrontació dels tipus teòrics dels impostos amb les quantitats que veritablement es recapten. No és difícil recórrer a Eurostat per fer-ho, tot i que és cert que sovint no estan actualitzades perquè cal esperar la liquidació de cada impost, que sovint triga més d’un any des que es tanca l’exercici. En aquest sentit, cal admetre que els altaveus dels qui denuncien que ja es paguen massa impostos són potents i sovint generen confusió. L’altra gran llacuna en aquest camp passa per l’escassa veu que tenen els economistes que qüestionen el model clàssic liberal (el paradigma que indica que els impostos allunyen la inversió, i propicien més atur, quan el que cal és retallar la despesa pública). De fet, aquesta teoria està tan estesa en determinats sectors que no sorprenen iniciatives com la de l’ABC del passat 10 de desembre, que presentava una guia de com reduir la quota a pagar de l’impost de societats.
El cert és que alguns mitjans han assolit la tasca d’anar més enllà dels tipus teòrics i explicar exactament quant es paga. Un gran exemple d’això és l’edició del Segre del 12 de febrer del 2012 en què, sota el títol “La mitad del salario se va en impuestos pero el capital sigue tributando poco”, Helena Culleré i Eva Martínez Muruaga afrontaven el tema en una doble pàgina. També al febrer i pocs dies abans que el rotatiu Público tanqués, Vicenç Navarro, publicava “¿Tributamos como los suecos?”, un article a la secció d’opinió, ple de dades i que trenca amb el sentit habitual dels articles que es publiquen en aquesta matèria. Aquesta suposada similitud entre la fiscalitat sueca i la catalana va propiciar també un reportatge al diari Ara en què Àlex Font i Roger Tugas feien una exhaustiva comparativa.
Cal destacar també que un diari com El Mundo, on són freqüents les editorials contra les pujades d’impostos, va fer l’esforç de donar veu a Àngels Guiteras, presidenta de la Taula del Tercer Sector, en una entrevista que va signar Maria Teresa Coca. I Expansión, el diari per excel·lència dels directius de les grans empreses, també ha trobat espai per qüestionar si les fortunes paguen realment prou impostos en un impost de Mercedes Serraller titulat “¿Cuántos impuestos pagan los ricos?”. Aquest mateix diari admetia a l’octubre de l’any passat –coincidint amb la pujada d’impostos decretada pel Govern central- que Espanya és un dels països de la Unió Europea amb una menor pressió fiscal en una peça de Calixto Rivero.
Per acabar, tot i que ja al gener del 2013, el diari El País publicava una treballada notícia de Lucía Abellán on es comparen les polítiques fiscals espanyoles en relació a les europees.

Recursos i fonts

Fonts

Seminari Taifa:
seminaritaifa@seminaritaifa.org
Tel. 93 319 03 51 http://seminaritaifa.org/

GESTHA Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda.
http://www.gestha.es/

Telèfon: 91 583 79 68

Eurostat:
Tel: (352) 4301 33444 
Fax (352) 4301 35349
eurostat-pressoffice@ec.europa.eu

http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/home/

Col·legi d’Economistes de Catalunya:
Tel.
93 416 16 04
Email: cec@coleconomistes.cat

www.coleconomistes.com

Agencia Tributaria:
Agenciatributaria.prensa@aeat.es
http://www.agenciatributaria.es/

 

Albert MartÍn Vidal (Barcelona, 1980)
Llicenciat en Periodisme i Humanitats. Col·laborador actual del diari Ara. Ha treballat de redactor als diaris El Mundo i Público i al programa 8 al dia, de 8TV. Ha estat corresponsal esportiu a diferents ciutats. De la seva època de pràctiques, destaca la de la revista Nova Ciutat Vella. Autor del blog La Caverna Azulgrana. [@Albertmvidal]

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019