La crisi s’ha endut per davant una de les institucions més arrelades del país: les caixes d’estalvis. L’enfonsament més important, pel volum de negoci, ha sigut el de l’antiga Caixa Catalunya. L’estat del PSC Narcís Serra va conduir l’antiga entitat barcelonina a una política molt agressiva en el mercat immobiliari i en la captació de fons propis que van provocar entre d’altres l’estafa de participacions preferents a 35.000 clients. La Fiscalia de Barcelona va obrir diligències d’ofici el juliol de 2012 per investigar les “elevades” retribucions d’exalts càrrecs de l’entitat malgrat haver estat rescatada. L’afer està pendent ara de les conclusions de la Fiscalia Anticorrupció de Barcelona.

La crisi s’ha endut per davant una de les institucions més arrelades del país: les caixes d’estalvis. L’enfonsament més important, pel volum de negoci, ha sigut el de l’antiga Caixa Catalunya. L’estat del PSC Narcís Serra va conduir l’antiga entitat barcelonina a una política molt agressiva en el mercat immobiliari i en la captació de fons propis que van provocar entre d’altres l’estafa de participacions preferents a 35.000 clients. La Fiscalia de Barcelona va obrir diligències d’ofici el juliol de 2012 per investigar les “elevades” retribucions d’exalts càrrecs de l’entitat malgrat haver estat rescatada. L’afer està pendent ara de les conclusions de la Fiscalia Anticorrupció de Barcelona.

La pressió del Banc d’Espanya perquè les caixes es fusionessin ha provocat que actualment a Catalunya s’hagi passat de deu entitats a una. Aquesta “una” seria La Caixa, malgrat haver creat un banc com CaixaBank per navegar amb comoditat durant la tempesta. La seva mida i influència li ha permès sobreviure i absorbir fins i tot Caixa Girona. Al contrari, una caixa mitjana com Caixa Catalunya, un cop fusionada amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa, no només no es va salvar sinó que va quedar en una entitat malalta, que necessita assistència mèdica continuada, com és el cas de CatalunyaCaixa. El tercer grup resultant de la fusió d’entitats és Unnim, que integra Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, però que ara es troba sota control del BBVA. Finalment, entitats més modestes com Caixa Laietana o Caixa Penedès es van buscar aliats d’última hora amb camins costeruts. La primera es va integrar a Bankia, la segona acaba de ser adquirida per Banc Sabadell.

El model de caixes catalanes està en procés de desaparició. Però, al contrari del cas madrilenyovalencià de Bankia, cap dels presidents i directors de les entitats d’estalvi catalanes ha estat imputat judicialment. Només els exdirectius de la fusionada Catalunya Caixa i de l’antiga Caixa Penedès podrien acabar havent de comparèixer davant la justícia. D’una banda, el fiscal Fernando Maldonado, que havia obert d’ofici les diligències per investigar les “elevades” retribucions d’exalts càrrecs de l’entitat nacionalitzada, va acabar sol·licitant al setembre a la Fiscalia Anticorrupció de Barcelona que assumís les indagacions sobre aquest afer. El ministeri públic considera que com l’entitat “ha necessitat ajudes públiques” cal saber si directius i consellers van rebre des de 2010 honoraris milionaris a costa dels diners de l’Estat. I d’altra banda, Anticorrupció també està investigant irregularitats en les pensions autoassignades de quatre exdirectius del Penedès. La fiscalia ha presentat el 2013 una querella contra l’exdirector general Ricard Pagès i els exdirectors adjunts Manuel Troyano, Santiago José Abella i Juan Caellas per “actuar de comú acord per vincular fraudulentament la caixa que dirigien, amb obligacions econòmiques pel seu benefici particular i en perjudici de l’entitat”.

La fusió de Caixa Catalunya, Tarragona i Manlleu va cristal·litzar en CatalunyaCaixa, la segona entitat catalana i la primera pel que fa a entitats financeres públiques, ja que era propietat de la Diputació de Barcelona, que en proposava els dirigents. Avui ha quedat diluïda entre deutes i desprestigi. Quin és el diagnòstic de CatalunyaCaixa? Tanca l’exercici del 2012 amb pèrdues superiors als 11.000 milions d’euros, segons es desprèn del pla de reestructuració aprovat per la Comissió Europea el mes de novembre passat. Les pèrdues són el resultat de la transmissió d’actius tòxics del sector immobiliari a la Sareb (o banc dolent), a més de les dotacions que l’entitat ha hagut de realitzar per complir amb els decrets de capitalització aprovats pel govern espanyol. De fet, l’entitat va transferir actius per valor brut de 16.000 milions (uns 37.000 immobles) que, després d’aplicar un descompte mitjà del 62%, van quedar per un valor de 6.000 milions. També cal comptabilitzar unes pèrdues superiors als 1.000 milions en la resta de crèdits del balanç traspassat. Els números vermells han provocat unes necessitats de capital de 9.700 milions, que just es corresponen amb el volum d’ajudes que la Unió Europea ja va traspassar a l’entitat el desembre passat.

L’orgia de xifres negatives té un perquè. Caixa Catalunya es va empantanegar amb escreix durant la bombolla immobiliària i va ser molt agressiva en el mercat, baixant a l’arena amb els grans bancs espanyols. Una de les armes a usar era concedir hipoteques a tort i a dret. Diversos alts responsables es defensen al·legant que Caixa Catalunya no podia deixar de donar hipoteques unilateralment. Amb tot, CatalunyaCaixa acumulava en tancar el 2011 més de 77.000 milions d’euros d’actius immobiliaris i 11.200 milions de crèdits a promotors. Això just en un moment en què Catalunya lidera la xifra de desnonaments a l’Estat amb 4.732 en el tercer trimestre de 2012. En aquest estat ha quedat la segona entitat financera del Principat: un saldo. I els culpables? Només hi ha fantasmes.

Responsable: Narcís Serra

En un cas com el del naufragi de CatalunyaCaixa és injust i incomplet buscar un únic responsable o causant. Però, ni que sigui com a paradigma, el cas de Narcís Serra permet explicar part dels motius de la caiguda de la segona entitat financera catalana. Narcís Serra (Barcelona, 1943) ho ha sigut tot en el món polític i social. La seva biografia permet entendre com han funcionat les caixes d’estalvis i els seus òrgans directius, que buscaven persones “honorables” (és a dir, honrades i sense causes pendents amb la justícia) i “idònies” (que reunien un mínim de cinc anys d’experiència en l’àmbit financer).

Serra, doctor en Economia, va iniciar la carrera política com a conseller de Política Territorial del primer govern provisional del president Josep Tarradellas l’any 1977. Va deixar el càrrec per presentar-se a alcalde de Barcelona i ser batlle fins al 1982. Després inicia la seva aventura política espanyola com a ministre de Defensa en el primer govern de Felipe González. Càrrec des del qual va emprendre la tasca de modernitzar i democratitzar les Forces Armades Espanyoles després de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Va ser un dels artífexs del sobtat canvi de parer dels socialistes sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN, a la qual el PSOE s’havia mostrat contrari. Al final, va guanyar el sí en referèndum. El 1991 va deixar Defensa per la vicepresidència del govern després de la dimissió d’Alfonso Guerra, càrrec que ocupà fins al 1995, quan esclatà l’escàndol sobre l’espionatge del CESID a polítics, empresaris, periodistes i al rei Joan Carles.

L’any 1996 torna a Catalunya per agafar el relleu de Raimon Obiols com a primer secretari del PSC gràcies al suport del grup dels capitans. Un d’ells, José Montilla, el va substituir l’any 2000. Però va ser Montilla, president de la Diputació de Barcelona entre el 2003 i el 2004, qui va promoure la candidatura de Serra per a conseller de Caixa Catalunya el 2004, pas previ per ser president de l’entitat el 2005. Serra va acumular càrrecs durant aquells anys: conseller de Gas Natural durant tres anys; membre del consell internacional de Telefònica i de Telefónica Chile (ara és membre del consell assessor de la companyia de telecomunicació a Catalunya); president de Volja Plus i vicepresident d’Applus Technologies Holding fins a mitjan del 2011. De totes aquestes responsabilitats l’exministre de Defensa havia arribat a ingressar al voltant d’1,2 milions d’euros l’any, tot i que de Caixa Catalunya només en rebia 275.000 anuals. Segons Serra, després de la seva retirada, no va cobrar cap pensió.

Aval a les participacions preferents

La gestió de Serra en el període 2005-2010 és paradigmàtica del comportament de les caixes d’estalvis, és un gestor tipus de l’enfonsament del sistema. Serra va donar com a mínim el vistiplau a una política agressiva en el mercat immobiliari (ara CatalunyaCaixa té un parc d’habitatge ingent tant a Catalunya com a Espanya) i també a la captació de fons propis que van provocar, entre d’altres, l’estafa de participacions preferents a 35.000 clients. En una compareixença parlamentària al Congrés, a l’estiu de 2012, Serra va culpar algunes entitats i agències de ràting de la situació financera, però sobretot els reguladors que, segons ell, van cometre “greus errors” i van ser “complaents” davant la bombolla immobiliària. L’exministre va assegurar que quan va entrar a Caixa Catalunya va veure que els resultats no eren els mateixos que es pensava, i que calia un gir en la direcció. Va insistir, però, que ell no tenia pes executiu en la gestió de la caixa.

El predecessor de Serra, Antoni Serra Ramoneda, va presidir l’entitat durant 21 anys i s’ha volgut espolsar la responsabilitat del daltabaix actual. Un altre nom propi és el de Josep Maria Loza, director general de Caixa Catalunya entre 1998 i 2008, i primer executiu de l’entitat. Loza va mantenir profundes diferències amb Narcís Serra, tan profundes que va acabar marxant el 2008. Va cobrar una generosa indemnització de 10 milions d’euros després de deu anys treballant en aquesta caixa. Després de Serra, el desgavell encara ha anat a més. El director general de l’Institut de l’Empresa Familiar, Fernando Casado, va ser el seu substitut com a president de CatalunyaCaixa. El nou president va ser proposat per la Diputació de Barcelona -llavors encara presidida pel PSC- i havia de comptar amb el vistiplau de la de Tarragona -on té majoria CiU-, les dues entitats fundadores. En realitat, Caixa Tarragona havia exigit el cessament de Serra com a president per tal de donar llum verda a la fusió. Doncs bé, Casado va ser efímer i només va exercir de president tres mesos. Va arribar a finals del 2010 i va deixar la presidència a principis del 2011 en veure que no cobraria el que desitjava. La seva marxa es va produir poc abans de la conversió de la caixa en banc.

Finalment, Adolf Todó, substitut de Loza i exdirector general de Caixa Manresa, és l’actual màxim dirigent de l’entitat. Per  fitxar Todó, Serra, quan encara era president el 2008, va autoritzar un contracte que el facultava per jubilar-se a partir dels 60 anys (llavors Todó en tenia 55) amb una renda vitalícia d’entre el 80% i el 90% del seu salari fix. El 2008 aquest salari era de 600.000 euros anuals, però va augmentar any a any arribant el 2011, amb la caixa ja rebent ajudes de l’Estat, als 1,5 milions anuals i dret a una pensió de 3,46 milions. No era l’únic que cobrava sous elevats malgrat la crisi de l’entitat. El número dos de Catalunya Caixa, Jaume Masana, va percebre el 2011 un sou de 866.000 euros i els directius Andreu Plaza i Francisco José Tárrega van cobrar aquell any 394.000 i 365.000 euros respectivament. Degut a la nacionalització, Todó cobra ara 300.000 euros anuals.

Un model dèbil

La majoria de les entitats catalanes han estat intervingudes pel FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) i això ha canviat les regles del joc tradicionals. Què és el FROB? Doncs és un ens que té per objecte gestionar els processos de reestructuració d’entitats de crèdit i contribuir a reforçar els seus recursos propis en els processos d’integració. El famós fons té una dotació de 9.000 milions de euros, dels quals el 75% (6.750 milions d’euros) es finança amb càrrec als pressupostos i els romanents del Fons d’Adquisició d’Actius Financers i el 25% restant (2.250 milions d’euros) pels diferents fons de garantia de dipòsits de bancs, caixes d’estalvi i cooperatives de crèdit. És l’Estat qui controla poc o molt les entitats que es veuen abocades a sumar-s’hi.

Tal com explica l’historiador Francesc Cabana en el seu llibre El crepuscle de les caixes, el model financer català no era tan caduc com molts es pensaven, però tenia punts febles que es van obviar durant anys. Han estat aquestes debilitats les que han provocat que s’esberlés un model financer centenari basat inicialment en el servei proper a la ciutadania (sobretot als sectors més populars) amb una ànima social que avui ja és quasi inexistent o, si més no, raquítica. Les debilitats es poden resumir, segons els experts, en tres: governabilitat de les entitats en petits grups, politització dels òrgans de govern i, finalment, dificultat a captar fons propis.

Les caixes es governaven amb un gabinet de direcció petit, format per persones de prestigi i que no necessitaven de gaire preparació. A més, com s’ha comprovat en els darrers temps, els alts directius de les caixes d’estalvis no es caracteritzaven per una gran dedicació ni temporal ni professional. De fet, molts patrons d’aquestes entitats no rebien retribució per la seva dedicació i això ha provocat poca tensió de la responsabilitat. La poca professionalització dels directius hauria estat un element clau per portar les entitats pel pedregar. Es tracta d’un model més propi del segle XIX que del segle XXI. Malgrat que alguns patrons no cobressin, alguns alts directius sí que van tenir sous astronòmics. Un cop va intervenir el FROB, en la gestió d’algunes caixes van sortir a la llum increïbles ingressos en forma de salaris, bonus o prejubilacions.

Un altra de les grans debilitats del model de caixes ha estat la politització dels seus òrgans de govern o consells de direcció. Tot i que s’havia limitat la presència política reduint al 40% el nombre de representants del sector públic (excepte Caixa Tarragona i Caixa Catalunya), els experts consideren que la politització ha estat un problema. D’una banda, perquè la política funciona com les marees i venia l’un o venia l’altre segons el moment polític, els resultats electorals i els interessos de la institució pública de torn. Avui, tant les entitats com els partits prefereixen oblidar la situació i es remeten a la situació actual ja que des de les fusions de caixes del 2010 els partits no estan presents en els consells, com a mínim de manera directa. A més, les entitats financeres sempre han facilitat crèdits als partits polítics, sobretot els més grans, com PSC, CDC o Unió. Les dades oficials del 2011 indiquen que els partits catalans deuen 58,2 milions d’euros a les entitats financeres. D’aquesta quantitat 9,52 milions d’euros els hauria deixat CatalunyaCaixa mitjançant el seu instrument bancari Catalunya Banc. La relació entre caixes i partits és, com a mínim, compromesa.

D’altra banda, i com a derivada, les persones assignades a aquests consells d’administració sovint no eren les més preparades. Valgui com a exemple aquest cas de la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM). L’11 de juny del 2012 davant d’una comissió parlamentària de les Corts Valencianes que investiga la intervenció de la CAM, l’exmembre de la comissió de control de l’entitat, Isabel Cambronero, assegurava que el consell d’administració mai va informar a aquest òrgan supervisor que l’entitat patia problemes financers. Cambronero, ballarina clàssica professional, va accedir a l’assemblea general de l’entitat financera mitjançant sorteig el 2007. Encara que ella va dir que no estava “molt posada al dia” en finances, li van dir que no era necessari.

Finalment, la feblesa última de les caixes d’estalvi ha estat la dificultat o incapacitat de captar fons propis. Què són els fons propis? En la comptabilitat de partida doble el que s’anomena passiu recull les obligacions d’una societat. El contraposat és l’actiu, que recull tots els béns i drets que té la societat. La idea bàsica és que la suma de l’actiu ha de ser igual a la del passiu: és a dir, la suma dels béns i drets ha de ser igual a la suma d’obligacions que la societat va contreure per a obtenir-los. I els fons propis? El passiu es divideix en dos grans grups: fons propis, que és la part del passiu que correspon als socis formats principalment pel capital social i els beneficis no repartits; i els fons externs, que és la part que es deu a entitats externes. Tornem-hi, les caixes que han caigut ho han fet per la seva incapacitat a l’hora de captar fons propis.

Entitats com Caixa Catalunya no es van quedar de braços creuats per obtenir fons propis. De fet, moltes caixes catalanes van entrar en una voràgine ferotge de competència amb els bancs i van acabar realitzant activitats al marge d’aquelles que corresponien a una entitat financera d’interès social, que és el que eren les caixes. El resultat final, però, és el ja conegut. De deu caixes d’estalvi catalanes, que havien funcionat durant dècades i dècades, n’ha quedat sense fer gaire soroll i en un període de cinc anys de crisi només una, La Caixa, tot i que ara sigui, més aviat, un banc.

Caixa Ontinyent i Caixa Pollença, supervivents
Després de la crisi de les caixes i la intervenció de l’Estat només quedaran dues caixes fidels al 100% als seus orígens. Eren les dues entitats més petites de totes. Són Caixa Ontinyent i Caixa Pollença, totes dues dels Països Catalans. El nou president de la d’Ontinyent, escollit a inicis de 2013, Antonio Carbonell va reivindicar, ras i curt, que l’objectiu del seu mandat serà “la prudència, la fidelitat a l’esperit fundacional, el servei a la societat i el manteniment de l’obra social”. No va prometre beneficis milionaris. El cert és que Caixa Ontinyent, potser per la seva mida petita o per no haver quedat afectada per la bombolla immobiliària, ha sobreviscut malgrat que les tres grans entitats financeres del País Valencià van caure estrepitosament: Bancaixa -integrada a Bankia-, Banc de València i la Caja de Ahorros del Mediterráneo. Caixa Ontinyent té menys de 1.000 milions d’euros en actius, 47 oficines -bàsicament a la Vall d’Albaida i el seu entorn- i 970.000 euros de benefici net al 2011. Tot i que també van vendre participacions preferents a inversors majoristes, l’entitat va decidir al gener de 2013 amortitzar el 60% de les emissions que va fer. Caixa Pollença també ha resistit, de moment, el tsunami econòmic i polític contra les caixes d’estalvi dels Països Catalans. Pollença, un poble de Mallorca de 17.000 habitants, tenia la caixa més petita de l’Estat, amb menys de 400 milions d’actius. L’any 2003 va ser de les primeres a sumar-se a l’associació de banca ètica europea. A Catalunya existeixen altres entitats financeres, que no són formalment una caixa, que també han resistit la crisi, com per exemple Caixa d’Enginyers o Coop 57, que són cooperatives de crèdit.

 


Anàlisi del tractament mediàtic

La crisi financera ha estat protagonista continuada de la cobertura informativa de diaris, televisions i ràdios. Avui dia, les típiques notícies de resultats anuals de  bancs i caixes es destaquen més en els titulars, per no parlar del serial de la prima de risc. L’economia interessa perquè no pot no interessar. Ha acabat sent el tema i això ha provocat un soroll mediàtic terrible. El dia a dia ha teixit una estructura de supòsits i d’alarmismes que no permeten ampliar el focus i determinar causes i efectes. Però enmig d’aquest soroll mediàtic terrible, salpebrat sempre de politiqueria, s’han donat notables exemples de pedagogia informativa. L’accés a les dades és igual per a tothom, la diferència ha estat com s’ha apropat cada mitjà a la realitat, quines històries ha escollit per a fer viscuda aquesta crisi.
Programes de fons com 30 minuts de Televisió de Catalunya han tocat el tema des de diferents perspectives com reflecteixen els títols d’aquests reportatges: Escanyats per la hipoteca, I els meus diners?, El negoci del deute o Jubilar-se en temps de crisi. És obvi que el format d’aquest programa permet una anàlisi segmentada i un retrat sobre els efectes de la crisi financera més profunds que un informatiu de ràdio o televisió o una peça de cinc-centes paraules d’un diari. Però hi ha hagut voluntat de subratllar la qüestió. També la premsa generalista ha dedicat els seus dominicals o pàgines especials per referir-s’hi, però la voràgine del dia a dia no ha permès en molts casos crear marcs referencials, sobretot al voltant de les caixes catalanes. De Bankia, en canvi, se n’ha parlat molt més. En general, s’ha anat relatant la debacle financera per capítols ordenats cronològicament i s’ha abonat un estat de pessimisme constant que, tot i que pot ser justificat, no es basava en la informació sinó que pretenia un estat d’ànim mitjançant la saturació mediàtica.

 

Recursos i fonts

Hemeroteca

  •  “El fiscal vol que Anticorrupció investigui Caixa Catalunya”, EUROPA PRESS 22/09/12
  •  “El somriure de Narcís Serra”, EL PUNT AVUI, 05/10/2012
  •  “La caja que se montó en el ladrillo”, EL PAÍS, 28/06/2012
  •  “Els errors de CatalunyaCaixa”, ARA, 17/06/2012
  •  “Paraula de Narcís”, LA VANGUARDIA, 13/06/2012
  •  “La banca truca al timbre”, EL PUNT AVUI, 17/03/2012
  •  “Polèmica pel blindatge d’Adolf Todó a CatalunyaCaixa”, LA VANGUARDIA, 08/02/2012
  •  “Buscant el mal menor” EL PUNT AVUI, 3/10/2011
  •  “La quota de la banca catalana, del 72% al 44% en tres anys” EL PUNT AVUI, 3/10/2011
  •  “La melodía de una vida”, CINCO DÍAS, 22/05/2010

 

Bibliografia:

  •  El crepuscle de les caixes. De deu caixes a una. Francesc Cabana (Dèria, 2012)
  •  Saqueo. Gemma Martínez (Conecta, 2013)
  •  El hundimiento de la banca. Iñigo de Barrón (La Catarata, 2012)

 

Fonts:

Associació d’Usuaris de Banca
http://www.ausbanc.es/web/home.asp
Còrsega 288 1º, 2ª  08008 BARCELONA
Telèfon: 93 412 63 92
barcelona@ausbanc.es

Gabinet de Premsa de LA CAIXA
premsa@lacaixa.es
Av. Diagonal, 621-629. 08028, Barcelona.
Telèfon: 93 404 60 00

Comunicació Financera CatalunyaCaixa
Plaça Antoni Maura, 6
08003 Barcelona
Telèfon (34) 93 484 50 90
Fax (34) 93 484 50 98
premsa@catalunyacaixa.com

Gabinet de Premsa d’UNNIM
https://www.unnim.cat/ca/Sala-de-premsa/Contacta-amb-nosaltres

Esquerra Republicana de Catalunya
Seu Nacional
Calàbria, 166
08015 BARCELONA
Telèfon 93 453 60 05
premsa@esquerra.org

Partit dels Socialistes de Catalunya
Nicaragua, 75 (Barcelona). 08029
Telèfon 934955400
premsa@socialistes.cat

Convergència Democràtica de Catalunya
Còrsega, 331-333 08037 Barcelona. Telèfon: 93 236 31 0
premsa@convergencia.cat

Iniciativa per Catalunya
Passatge del Rellotge, 3. 08002. Barcelona Telèfon: 93 301 06 12
93 301 06 12
comunicacio@iniciativa.cat

Unió Democràtica de Catalunya
Nàpols 35-39, 08018 Barcelona
93 240 22 00
premsa@unio.cat

 

Joan Foguet (Barcelona, 1980)
Pluriempleat habitual, tertulià d’esperit i  partícip de diverses redaccions de premsa des de fa més d’una dècada com ara La Razón, Actual, Expansión, El Punt i, en els últims anys, El País. Ara treballa al portal www.bcn.cat i col·labora a Nació Digital. Més informació a la seva pàgina web, joanfoguet.cat. [@joanfoguet]