[OPINIÓ] DESTAPAR PER ACTUAR, PERÒ NO DE QUALSEVOL MANERA

El periodisme d’investigació té com a objectiu destapar allò que algú amaga. Qui és aquest algú? Tots aquells a qui interessa tapar o, si no pot fer-ho del tot, com a mínim esmorteir l’atenció que els mitjans puguin fer a certs assumptes? Són els mateixos agents que només revelen i amplifiquen els èxits i les virtuts pròpies així com els vicis i les derrotes dels enemics. Són actors per als quals la comunicació és un camp de batalla on únicament importa guanyar, sense tenir en compte les eines ni les conseqüències d’utilitzar-les. Aquells que es proposen avui fer un anuari sobre els silencis mediàtics fan, doncs, una feina que dóna sentit al periodisme, que arriba a la ciutadania que necessita saber per poder actuar.

Avui, en moments de lluites i tribulacions nacionalitàries, poden ser pertinents unes reflexions, tot i que siguin teòriques i breus, sobre l’anàlisi del rol dels mèdia, que de retruc contribueixin a un periodisme adequat als conflictes que vivim. Aixecar o ensorrar una reivindicació, enfortir o afeblir la consciència de comunitat, incitar o esvair l’odi i la violència, són estratègies que els mitjans poden fer seves. Com ho valorem? Ja sigui de forma explícita o implícita, l’anàlisi de la implicació dels mèdia comporta una reflexió sobre si (a) les demandes són justes (o els greuges són certs), (b) sobre si està bé o no que hi hagi alguna mena de consciència col·lectiva –eventualment nacional–, i (c) sobre si la dinàmica amb què s’ha de gestionar la confrontació ha de ser una o altra. Encara que les tres disjuntives són ideològiques i, per tant, presenten normalment respostes discutibles, la relativa a la gestió del conflicte, d’entrada, està més definida.

Considerem la primera. La valoració d’una reivindicació o d’un greuge sol ser una qüestió força oberta. Si per a l’analista una reclamació és justa, és lògic i legítim que no només constati si el mitjà la defensa o no, sinó que també dedueixi –tant si el discurs hi va en contra com si és neutre– que el mitjà fa una mala contribució a la resolució del conflicte. Si, altrament, l’analista considerés que la reclamació no fos justa, el raonament seguiria la mateixa lògica i, per tant, arribaria a la conclusió contrària. Com més definida sigui la posició del crític sobre els dilemes que presenta la realitat, més definits poden ser els objectius de la recerca i correlativament més lluny arribaran els resultats. Si la premissa es demostrés falsa, els resultats perdrien tot el valor. I, al contrari, si es demostrés certa, els confirmaria. En tot cas, mentre estigui oberta té sentit considerar-la, encara que la discutim.

Al voltant de la nació el raonament és semblant. Si l’analista dels mèdia, a més de constatar que certs ciutadans comparteixen la convicció que formen part d’una comunitat que anomenen nació, també troba que està bé que ho facin, llavors, seria lògic que estudiés quines identitats col·lectives fomenta o combat cada mitjà. I en podria tenir prou a identificar quina comunitat contribueix a construir o destruir cada mitjà, però no cal anar gaire més lluny per veure que de l’anàlisi derivaria una avaluació conclusiva negativa del mitjà que desconstrueix la comunitat que l’analista troba legítima.

Si bé tant defensar una reivindicació com negar-la o tant fomentar una consciència col·lectiva com una altra poden ser –no vol dir que sempre ho siguin-  legítimes, des de la perspectiva d’avançar cap a la resolució justa de conflictes, no és ni legítim ni convenient la representació distorsionada del conflicte –dels actors, de les seves accions i dels problemes en disputa-. Tampoc ho és l’ús del discurs per justificar l’odi o la violència contra els altres. És a dir, pot ser legítim defensar idees, projectes, reivindicacions, identitats, però no de qualsevol manera. Pot degenerar en mal periodisme. Així doncs, qui estudia els discursos dels actors -inclosos els mitjans– ha d’estimar si aconseguir els objectius justifica la distorsió discursiva, el foment de l’odi contra l’opositor i el recurs a la violència, perquè aquests factors causen un gran sofriment (superior a l’existent) i els allunyen d’acords i solucions justes. La seva tasca consistirà, per tant, a assenyalar els silencis –i els sons– del periodisme que afavoreixen o frenen l’escalada cap a estadis indesitjables, a més de fer el possible per sortir de l’emmudiment.

Els dilemes i el repte de superar-los són continus. Lluitar és augmentar la tensió. No moure’s és claudicar. Com podem contribuir a la màxima democràcia i al mínim patiment? Com podem perseguir la màxima satisfacció i la mínima imposició? La pràctica periodística compromesa es troba en un equilibri de fràgil estabilitat. Sotmesa a les pressions de tots els actors, ha de valorar les reivindicacions, les propostes, i sobre la marxa mirar de contribuir a una resolució justa. Ningú ha dit que fos fàcil.