Periodistes de tots els mitjans, uniu-vos

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Encara no hi ha cap fantasma que recorri els despatxos dels grans directius del món de la comunicació, però no és menys cert que potser ja està germinant la llavor que ha de qüestionar un model que precaritza centenars de periodistes i n’envia uns quants més a l’atur arreu dels Països Catalans. El periodista és una espècie individualista i de tall lliberal per naturalesa, que no ven la seva força de treball sinó la seva capacitat intel·lectual i que no exerceix com a peça d’un engranatge de tipus fordià sinó que és amo gelós de les seves fonts i les seves informacions. O almenys així ha estat sempre.

L’actual crisi està suposant un cop de puny de realitat per a bona part de la societat. Cauen els grans tòtems de l’estat del benestar, de les bondats de la globalització, de la democràcia burgesa representativa i de la mà invisible del mercat. Els periodistes no en podíem quedar al marge. Del degoteig d’acomiadaments que hi havia hagut sempre hem passat als grans expedients de regulació. Els convenis d’empresa que actuaven com a còmode matalàs d’unes condicions laborals dignes es desmantellen fruit de l’ultractivitat. La flexibilitat horària que permetia compaginar vida personal i treball s’ha reconvertit en uns horaris laborals inacabables sempre al servei per cobrir vacants en plantilles cada cop més reduïdes. I així va produir-se el primer pas: prendre consciència.

En un inici, els centres de treball –primer espai de resocialització– van esdevenir la primera experiència de solidaritat col·lectiva davant d’una amenaça que cada cop assetjava més companys i a un mateix. L’individualisme sols era una opció si es volia aspirar al suïcidi. Llavors, hom va aixecar el cap del propi melic –un exercici difícil per a molts periodistes– i va descobrir que ni ell ni el seu mitjà estaven sols, que la llei de la selva havia conquerit la professió.

I d’aquí al que vam viure dissabte passat, la primera assemblea de periodistes catalans en dècades, organitzada a través de la coordinadora de Mitjans en Lluita. Fins aleshores van alimentar la criatura els comitès d’empresa de cada mitjà, però ara ja és una eina en mans dels treballadors i les treballadores del sector de la comunicació. Més d’un centenar d’assistents de gairebé tots els mitjans amb seu a Barcelona i d’altres de locals i estudiants van compartir les seves problemàtiques, inquietuds i aspiracions. I, oh, sorpresa, eren força coincidents!

Després de la consciència, l’organització. I amb moltes ganes de passar al tercer estadi, l’acció. Si abans vetllàvem per blindar els propis hortets d’informació respecte al del costat, per disputar els lectors amb el periodista del mitjà rival, per defensar la nostra com la millor opció del quiosc, identificant-nos en tots els casos amb la capçalera que ens pagava la nòmina, la duresa de la crisi –doble en el cas del nostre sector– ens va fer descobrir que, com fa temps ens intentava fer veure Ramon Barnils, un periodista no és més que un assalariat.

La sensació de l’assemblea de dissabte va ser que estàvem fent història. I les ganes d’apuntar-se a les comissions de treball permeten somniar en un futur de lluita entre professionals d’un sector que sempre ha preferit narrar-les que protagonitzar-les. Encara queda convèncer moltes companyes i companys perquè s’uneixin –dissabte en faltàvem molts–, però la llavor ha arrelat. Esperem que floreixi ben roja!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.