[PRÒLEG 2013] APRENENT A GESTIONAR ELS SILENCIS

Les presses, sempre les maleïdes presses. El frenesí de l’actualitat ens aclapara fins al punt d’enterbolir la capacitat per poder destriar el gra de la palla. Anem cada vegada més traient la llengua, esmaperduts, superats per la dinàmica no ja diària, ni tan sols horària, ara ja estem en una dinàmica minutaire, a cop de tuit. Tot va molt ràpid: el titular de fa deu minuts ja ha estat contestat per l’un, negat per l’altre i ampliat pel tercer en discòrdia. Les reaccions són instantànies i la capacitat de contrastar cada cop és menor. Quan en Xavier Graset cridava allò de “la informació és una selva” no podia ni imaginar-se els nivells d’embardissament a què arribaria aquesta selva, i tot apunta que encara no ho hem vist tot!

Les noves tecnologies estan accelerant els ritmes informatius en una dinàmica que està marejant les redaccions dels mitjans de comunicació fins al punt de provocar autèntics dilemes existencials. Hi ha moments, molts moments, en què el periodista acaba publicant, emetent o penjant una informació sabent que no està del tot o gens contrastada. Ho sap, li reca, però la pressió és massa forta. La pressió de la xarxa, la pressió dels caps –també pressionats per la xarxa i per l’esperit competitiu entre mitjans-, la pròpia pressió egòlatra per ser el primer… Pressió, pressió i més pressió! Tot empeny en la mateixa direcció i, sense haver-hi pensat gaire, sense haver-ne estat gaire conscients, de cop i volta ens trobem que la professió se’ns està esvaint davant dels nassos, que se’ns escola entre els dits. Víctimes del sistema? Víctimes de les noves tecnologies? Víctimes de la crisi? Sí, sí i sí. Però també i sobretot, estem sent víctimes de nosaltres mateixos. Perquè l’última pressió sempre, sempre, ens la posem nosaltres mateixos.

El sistema ens afebleix, sí. Les noves tecnologies ens acceleren, sí. I la crisi ens precaritza, sí i sí. Però si davant de l’afebliment, l’acceleració i la precarització ens resignem, seguim la veta i acotem el cap sospirant, el resultat ja el sabem, l’estem patint cada dia amb més cruesa. En canvi, si canviem d’actitud, ens rebel·lem, forcem una pausa i desafiem l’entorn, potser encara descobrirem una oportunitat per salvar la professió i salvar-nos a nosaltres mateixos. Cal aturar-nos, cal retrobar el silenci necessari per poder pensar amb claredat, poder contrastar la font i poder decidir si allò que estàvem a punt de publicar a cinc columnes les val o no, si allò que estàvem a punt d’enviar al sumari del telenotícies o de l’informatiu radiofònic, s’ho val o no. Potser en tenim prou amb uns minuts de pausa, potser segons quina informació requereix una hora, potser una tarda, potser un dia, potser hi ha alguna informació que requereix encara més temps.

No és fàcil. Ningú ha dit mai que ho fos. De fet, molts dels periodistes que esteu llegint això ja deveu estar remugant que és impossible, que això és somiar truites. És el que ens intenten fer creure, però des del Grup Barnils ens hi oposem amb totes les forces. Perquè l’única certesa és que ja no tenim gaire marge si no volem esdevenir esclaus del sistema. Hem arribat a un punt en què el problema ja no és que les presses perjudiquin la veracitat de la informació, és que la tergiversen mil i una vegades en un sol dia, ara cap aquí, ara cap allà i altre cop cap aquí, convertint la realitat en un xiclet elàstic que canvia de gust i de color en funció de qui mastega a cada moment. I si la realitat ja no és un espai consensuat, la veritat la definirà el qui tingui l’altaveu més fort. És el que ja s’està definint com el feudalisme tecnològic, el retorn a l’època dels senyors feudals totpoderosos per damunt d’una plebs totalment sotmesa i incapaç d’escalar cap posició social. Pas enrere de cinc segles, però substituint les llances per la informació, el coneixement i la tecnologia. I si això passa, la primera víctima en serà la llibertat d’informació, però darrere seu hi aniran totes i cadascuna de les llibertats. N’hem de ser conscients i, per tant, assumir la responsabilitat que, com a periodistes, ens pertoca en aquests moments de crisi sistèmica.

Amb tota la modèstia, però també amb tota l’energia i la intenció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils ho intentem dia rere dia, cadascú de la pròpia trinxera i tots plegats a través de les múltiples eines que ens anem construint a partir del Grup. I aquest anuari n’és una de les més importants. I ho és pel mètode i per l’actitud. Perquè aquest anuari no pretén aconseguir el titular de cap portada ni de cap sumari, no pretén destapar el watergate dels Països Catalans. No. Pretén una cosa menys espectacular però molt més profunda: pretén crear un espai de pausa on les informacions puguin ser treballades amb reflexió, rigor i contrast. Un espai de silenci per destapar silencis. Tota una paradoxa que diu molt del moment que vivim i patim.

Els silencis mediàtics que aquí desvelem no són inconfessables secrets d’estat, són informacions que -cadascuna per motius diferents- han estat silenciades, obviades, aparcades o censurades dels grans mitjans per la seva incomoditat o inoportunitat política o econòmica. Informacions que algú o uns quants han volgut silenciar o marginar i que el Grup Barnils treu a la llum, amb mètode, amb actitud i, sobretot, amb la independència absoluta que ens garanteix el fet d’estar finançats a través del micromecenatge. Si l’anuari surt, és perquè desenes de mecenes així ho han volgut. Cap mitjà concret, cap administració pública, cap poder privat de cap tipus, només els lectors.

És així com capítol rere capítol, aquest anuari no fa sinó constatar fins a quin punt cada cop és més difícil fer periodisme en condicions. Constata amargament com un objectiu que en altres èpoques podria semblar superflu o luxós, és, ara mateix, absolutament vital i necessari. Com deia en Ramon Barnils, “hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat”. El frenesí del nostre dia a dia ens embolcalla de soroll informatiu, un soroll que ens està fent oblidar les virtuts del silenci reflexiu, de la pausa crítica que evitaria l’augment constant dels silencis mediàtics. Estem, doncs, aprenent a gestionar els silencis, en tots els sentits.