A mida que ha anat endurint-se la crisi econòmica s’ha anat intensificant els nombre de protestes i mobilitzacions d’una bona part de la societat contra el que es considera una factura pagada de forma desigual i, a Catalunya, en favor de la plena sobirania.

Recollides de signatures, manifestacions virtuals –fent trending tòpic tal o qual etiqueta-, recollides de signatures, crides al boicot o concentracions al carrer eren, fa pocs anys activitat d’uns cercles activistes més o menys limitats, però recentment s’han anat estenent i guanyant visibilitat per molta gent, encara que no hi participi. També ha crescut la demanda ciutadana de transparència i fiscalització per a tot tipus d’institucions, no sols les públiques, sinó també grans empreses, mitjans de comunicació o entitats de la societat civil.

En els últims dies hem viscut una autèntica onada d’indignació popular que ha inclòs totes les accions de protesta ressenyades més amunt recolzades amb arguments propers als dels moviments socials: manipulació mediàtica, control de les grans empreses per sobre la voluntat popular, manca de transparència i democràcia… però aplicat a una injustícia sense cap relació amb la crisi: l’expulsió d’una concursant del conegut concurs televisiu Gran Hermano a Telecinco.

Argi Gastaka va fer una broma sobre ETA durant l’emissió del programa del 2 de maig i l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) en va demanar oficialment la seva expulsió immediata. Aquell dia la pròpia ETA havia emès un comunicat, però si l’AVT va comentar-lo no ha transcendit públicament. En canvi, els comptes a les xarxes socials de l’associació i de la seva presidenta, Ángeles Pedraza, van posicionar-se públicament i en repetides ocasions sobre els fets de Gran Hermano.

Per la seva banda, els fans d’Argi van mobilitzar-se a Twitter i ens els últims quatre dies han mantingut viva la protesta amb etiquetes com #NoalaexpulsióndeArgi –que va arribar a set tendència global- #MercedesMiláMeHasDecepcionado o #SegundaOportunidadparaArgi. Entre els seus arguments: la “pressió dels anunciants que manen més que l’audiència”. Com a mesures de pressió la recollida de gairebé 13.000 signatures, crides al boicot del programa i una convocatòria de concentracions davant tots els centres d’El Corte Inglés -al qui s’acusa de pressionar, com a patrocinador del programa, per a aconseguir l’expulsió- de l’Estat espanyol divendres vinent. La reacció ha estat tan espectacular que la mateixa AVT ha rectificat parcialment.

Molts internautes comentaven la seva “decepció” per què l’expulsió d’una concursant televisiva generés més reacció social que els sis milions d’aturats, però el problema és que aquesta “no-notícia” no s’ha limitat a les xarxes socials o a mitjans especialitzats en crítica televisiva –que n’han arribat a fer un seguiment exhaustiu sota el paraigües del “cas Argi”– sinó que els mitjans generalistes també l’han cobert, així com n’han seguit les diferents reaccions. Fins i tot Gara va aprofitar per publicar una anàlisi sobre “el que suposa ETA en l’imaginari col·lectiu espanyol” i Manel Fuentes va preguntar-li a Mercedes Milà sobre el tema quan aquesta va anar a Catalunya Ràdio a presentar el seu llibre. Tampoc polítics s’han escapat de donar-li una rellevància difícilment justificable, com el portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, que en va fer una referència indirecta en les seves protestes pel documental de TeleMadrid que comparava Mas amb Hitler. Poques notícies, en canvi, han incidit en el debat obert sobre el poder dels anunciants i en la desconfiança dels espectadors vers els mitjans.

Una repercussió mediàtica que no han tingut, per exemple, l’entrada en vigor de la normativa que exclou els immigrants de l’atenció sanitària o el demolidor informe del Comitè europeu per a la Prevenció de la Tortura sobre l’Estat espanyol. En canvi, l’ús d’aquests mecanismes de mobilització i denúncia, i la seva cobertura per part dels mitjans de comunicació, suposen el risc de caure en una banalització de les protestes socials i dels motius –sovint tràgics- que les impulsen.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019