Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi ha diaris que a les seves seccions de cultura prescindeixen d’informar de determinats gèneres musicals. Com el heavy metal, considerat tot ell com un art menor, i la cançó melòdica i certs fenòmens comercials entesos com a banals. Mai no fan crítiques ni cròniques d’aquests concerts. Senzillament, actuen com si no existissin i no haguessin omplert Razzmatazz o el Palau Olímpic de Badalona. Diria que això no passa, per exemple, amb el cinema: no hi ha vetos genèrics a, no sé, la comèdia o la road movie, ni a certs realitzadors pel fet de ser percebuts com a populars. Se n’informa, i si toca ser-ne crítics, se n’és, no? Tothom ha vist com un crític de diari puntuava amb una estrella una pel·lícula taquillera.

Però amb la música és diferent. Deu haver almenys un parell de generacions de periodistes musicals i crítics que menyspreen d’una manera automàtica el heavy metal sense, segurament, saber distingir Thin Lizzy de Judas Priest i, el que encara sobta més, sense manifestar el menor interès en aprendre a distingir-los; menysteniment altiu que mai no aplicarien al reggae, l’afrobeat o la cumbia. En conseqüència, els fa una mandra infinita anar a veure aquesta classe de grups a Razzmatazz o Badalona, s’escaquegen de la seva funció amb total impunitat i el cap de secció no els ho recrimina. Total, ningú trobarà a faltar a tan selectes pàgines un article sobre aquella colla de peluts anacrònics i tan poc cool. Mola més parlar del Sónar.

Amb la música melòdica, els ídols llatins o els folklòrics passa una cosa semblant. Molesten i, o bé se’ls ignora, o se’ls desplaça a les pàgines de Gent. Però, si són cantants, perquè no se’ls tracta com a cantants? Per sort, tenim entre nosaltres Luis Troquel, un periodista musical que és capaç d’escriure un afinat llibre sobre The Smiths i, al mateix temps, fer-te una crítica del concert d’Isabel Pantoja amb coneixement i rigor. Amb un criteri tan sòlid que si tractés de Nick Cave.

Per aquí cal anar: reflectir tota la realitat musical mirant d’evitar els prejudicis. Tret, és clar, que vulguem fer seccions musicals capritxoses, sectàries, més pensades per guanyar prestigi als ulls dels col·legues de professió que de servir els lectors.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.