Els invisibles

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El 7 d’abril, la comunitat sikh de Barcelona, va sortir al carrer per celebrar el Vaishaki o festa del Baptisme. Centenars de persones es van passejar pels carrers del Raval i per les Rambles, acompanyant una carrossa ornamentada,  on hi duien el llibre sagrat dels sikhs, fins arribar al Gurdwara o temple sikh del carrer Hospital. La festa celebra la instauració de la Khalsa o fraternitat dels sikhs que van ser batejats pel desè guru,  Gobind Singh i s’hi fan simulacres de combat i jocs de foc, acompanyats de càntics i música religiosa.

Heu vist alguna notícia sobre aquesta festa als diaris? En veu sentir parlar a cap emissora? Alguna televisió se’n va fer ressò? Que  jo sàpiga, cap mitjà local o nacional amb seu a Barcelona n’ha dit res. I el cas és que aquesta festa se celebra cada any i, per tant, ja forma part del calendari festiu de la ciutat, com també ho és d’Olot, on hi ha una comunitat sikh important. Allà, contràriament a nul·la atenció que rep aquesta comunitat en els mitjans barcelonins, la majoria dels mitjans locals i comarcals, hi van parar atenció.

Cada any, els mesos d’estiu, els catalans d’origen equatorià, colombià i bolivià, celebren les seves festes nacionals al Fòrum. Són desenes de milers els que s’apleguen allà i, rarament, surten enlloc. Tampoc he vist informació sobre la “Kabbadi Barcelona Cup”, un torneig d’aquest esport típic de l’Índia i el Pakistan i que reuneix milers d’aficionats d’aquests orígens i on competeixen equips de tota Europa. En canvi, la Festa de la Teranga de la comunitat d’origen senegalès i el dia d’Ucraïna que se celebren a Guissona, tenen el seu espai en els mitjans locals i comarcals.

Són només uns exemples de la invisibilitat a que els grans mitjans condemnen algunes de les comunitats d’altres països i les seves manifestacions públiques. I això és un símptoma de la poca i mala representació que els catalans d’origen immigrant tenen, en general, als mitjans de comunicació, sinó és per parlar de delinqüència o de conflictivitat social.

Desprès lamentarem que aquesta part, gens menyspreable de ciutadans, no llegeix els “nostres” diaris, ni escolta les “nostres” ràdios ni mira les “nostres” televisions. I voldrem que les considerin “seves”. I ens semblarà malament que muntin els seu propis mitjans.

Em penso que ens caldrà donar-hi un parell de voltes més per acabar d’entendre que la societat catalana és diversa i que aquesta diversitat s’ha de veure suficientment reflectida perquè  se senti més i millor representada. Caldrà que incloguem d’un cop i per sempre en l’agenda dels mitjans, les manifestacions culturals del conjunt de la societat catalana perquè, només d’aquesta manera, els mitjans estaran jugant el rol que els pertoca en la cohesió social i la convivència.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.