Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La detenció i posterior ordre d’expulsió contra Noureddine Ziani, president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya i alt càrrec de la Fundació Nous Catalans vinculada a Convergència Democràtica (CDC), ha encès les alarmes sobre una possible guerra bruta dels serveis secrets espanyols (el Centre Nacional d’Intel·ligència, CNI) per tal de “represaliar” els sectors sobiranistes.

El cas ha estat força seguit pels mitjans més sobiranistes. El Punt Avui i l’Ara l’han destacat en portada i digitals com Vilaweb, Nació Digital o Directe.cat li estan donant una cobertura important. Però altres mitjans allunyats d’aquesta línia editorial, com El País, també han seguit el cas i han apuntat algunes de les contradiccions de l’informe del CNI que justificaria l’expulsió de Ziani, com el fet de treballar pels serveis secrets marroquins i promoure al mateix temps als salafistes, els seus pitjors enemics. O que les possibles activitats d’espionatge de Zidani es remuntarien a fa més de tres anys, quan no va ser molestat pel CNI, mentre seria expulsat ara que s’ha desvinculat més del consolat marroquí.

Sense poder assegurar les motivacions reals de l’expulsió de Ziani -altres veus troben fonamentades les acusacions del CNI- potser seria important recordar que aquesta no seria la primera vegada que els serveis de seguretat de l’Estat espanyol utilitzen la por a la violència islamista per tal d’aconseguir objectius polítics que no hi tenen cap relació, i encara que això sigui a costa de criminalitzar la comunitat musulmana al nostre país.

El cas més flagrant és segurament el conegut com “Operació Estany” o –pels seus crítics- “Comando Dixan”. Aquesta operació va iniciar-se el gener del 2003 –pocs mesos abans de l’inici de la guerra de l’Iraq- quan el Govern espanyol, presidit llavors per José María Aznar, tractava de convèncer a una ciutadania majoritàriament pacifista de la necessitat d’anar a la guerra i del perill de les suposades armes de destrucció massiva. Van detenir-se 23 persones d’origen marroquí i algerià a Banyoles i Olot i se’ls va confiscar el que va dir-se que era material per construir armes químiques i que al final va resultar que era sabó –d’aquí el nom de “Comando Dixan”- i silicona professional. El mateix Aznar va utilitzar la “presència d’Al-Qaida a Espanya” com a pretext per participar a la guerra d’Iraq.

Després dels atemptats de l’11-M de 2004 i amb el clima que van generar, les operacions de desmantellament de “cel·lules gihadistes” van incrementar-se, moltes d’elles produïdes en territori català. És el cas de les batejades com “Operació Tigris”, majoritàriament desenvolupada a Santa Coloma de Gramenet, i “Operació Xacal” a Vilanova i la Geltrú. Però dels 89 detinguts entre 2005 i 2008 –quan remetrien aquest tipus d’operacions- que van arribar a ser jutjats, 42 van ser absolts i altres condemnats a penes menors. Aquest cop la intencionalitat política va ser menor i darrere de moltes d’aquestes actuacions hi havia –a banda d’un clima general de por- la llavors ascendent carrera professional del jutge Baltasar Garzón.