Far West invisible

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El president de la Generalitat, Artur Mas, afirmava no fa massa temps que quan el seu govern tracta de fer coses a nivell econòmic i empresarial no només pensa amb Barcelona i els seus encontorns. Amb aquestes paraules i potser sense saber-ho el convergent presentava de nou a l’arena pública l’evidència dels desequilibris que ha tingut i té encara Catalunya amb els seus territoris i que no han estat solucionats avui. Que el president del país hagi d’informar encara als ciutadans que a l’hora de fer moure els diners es pensarà en tots els territoris, un fet a priori evident, posa en entredit les proclames dedicades a enaltir el progrés de la nació i indiquen l’arrelament de la problemàtica atàvica que han patit les províncies catalanes: L’oblit i l’aflicció d’haver de lluitar constantment per fer entendre que a Catalunya hi ha vida més enllà de Barcelona. No és un problema que, portes enfora, s’hagi associat sempre el país amb la seva capital. Els encants de la ciutat han estat i són una immillorable eina ja no només per atreure el turisme, sinó també per situar-nos al mapa i difondre arreu les nostres legítimes demandes de plena sobirania.

Sí que ho és, però, si aquest sil·logisme entre el cap i casal i Catalunya es fa en clau interna obviant les altres zones. Aquesta praxis ha estat habitual des de fa dècades al nostre país i es fa patent, per exemple, amb un senzill com d’ull a les revistes i publicacions diàries dels anys 20 i 30 elaborades a indrets com Berga, Lleida o Balaguer, on es poden veure les nombroses queixes cap a l’eclipsant centralisme català que palesava una diferència entre la gran ciutat i la resta de municipis. L’escriptor balaguerí Joan Pinós reflectia en un article a la revista local Pla i Muntanya la influència que la capital catalana tenia en aquella època per tot el país: “Barcelona té pels poblerins l’atracció d’un ídol, la fascinació d’un ensmoni, i és per això que nosaltres, que vivim lluny de la ciutat, podem demanar a aquest gran cacic que la seva atracció representi un progrés pels nostres esperits…”. Les poques vies de comunicació que hi havia a l’època poden explicar aquesta supremacia de Barcelona per damunt de les altres ciutats malgrat la riquesa que moltes comarques tenien en diversos àmbits com el periodístic, el teatral o l’agroalimentari. Amb els anys, la situació s’ha anat equilibrant, si bé encara al segle XXI tot un president de la Generalitat ha d’anar convencent de la importància que tenen les ciutats allunyades del gran centre de poder. Sens dubte, les coses no s’han fet bé, però la responsabilitat és compartida.

Si Barcelona sempre s’ha agradat mirant-se al melic i quedant-se el millor tall -un cas paradigmàtic és el de les universitats- la província de Lleida ha acceptat sovint aquesta submissió que ha acabat arrelant en les consciències dels seus ciutadans. Les terres de Ponent i el Pirineu han patit un complex d’inferioritat incomprensible si es té en compte el passat d’expansionisme de la indústria agroalimentària iniciada amb la Mancomunitat que va fer de Lleida un dels territoris més pròspers d’Europa i el referent econòmic per tot un règim durant anys. L’orgull dels lleidatans per la seva terra ha anat de la mà, paradoxalment, d’un victimisme que sovint ha estat acceptat amb comoditat i que ha facilitat que s’engoleixi amb resignació la difusió d’una imatgeria folklòrica localista impulsada per la televisió pública catalana. Només cal veure algunes pinzellades de sèries com Lo Cartanyà o Gran Nord per comprovar la mirada burleta cap a Lleida que s’ha fet i es fa des de la capital. Quants catalans associen la demarcació amb els falsos tòpics que s’emeten per La Teva? Segurament molts més dels que coneixen els actius que ofereix la Terra Ferma, omesos molts cops per la gran majoria de mitjans de comunicació d’aquest país. Lleida és un Far West llunyà que tothom coneix però que ningú no vol donar-li espai més enllà d’alguna petita pàgina de color salmó o d’una gran obertura sempre que hi ha algun succés prou sucós per captar l’audiència. Tot i la qualitat dels corresponsals que es troben en aquest territori (menys cada dia) els responsables de les grans empreses de comunicació bandegen la província dels seus esquemes. Potser creuen que desplaçar Lleida a un segon pla no provocarà grans planys per part dels autòctons. I potser tindran raó…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.