La Directa, com a mirall

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Són moments molt complicats per als mitjans de comunicació convencionals. Els motius els hem dit i repetit massa vegades per tornar-hi ara. No cal recrear-nos en el lament i les misèries. Però de la mateixa manera que els grans mitjans de comunicació les estan passant més magres que mai, el periodisme està més present a tot arreu i a tothora.

Primer ho vam definir com una paradoxa, però com més va, més és així. I això evidencia que no estem davant d’una paradoxa sinó davant d’un canvi paradigmàtic. I el setmanari La Directa n’és un exemple clar, un autèntic mirall de l’evolució de la professió. Nascut el 2006 com a mitjà alternatiu clarament vinculat als moviments socials, ha anat evolucionant cap a la transversalitat amb l’objectiu d’arribar al gran públic.

Pel que fa a les vendes, és evident que als quioscos no suposa una competència als grans mitjans de paper. Però ja fa set anys que hi són i amb una estructura empresarial assembleària i autogestionada, no han patit -ni de lluny- els ERO i les retallades que estan patint totes les grans capçaleres que regnen a les rotatives.

Però més enllà de les xifres crematístiques, si a l’altre plat de la balança hi posem el periodisme, la cosa no és que s’equilibri, és que la comparació amb les grans capçaleres fa enrojolar. La Directa va ser l’únic mitjà de comunicació que, ja l’endemà de la vaga general del 14-N, no va dimitir del periodisme en el cas d’Ester Quintana. Tots els grans mitjans -tots, absolutament tots- van anar a remolc de la versió oficial d’Interior. Però les informacions periodístiques de La Directa, contrastades i fonamentades en testimonis i en gravacions de vídeo, van obligar el conseller Puig a comparèixer fins a tres cops, rectificant-se un cop rere l’altre com Sant Pere, sempre a remolc del periodisme d’aquest setmanari. Només quan la versió oficial es va demostrar incoherent, alguns dels grans mitjans -la part menys políticament menys afí al govern, per dir-ho d’alguna manera- van començar a qüestionar el conseller donant més espai a la versió de l’Ester Quintana. Però l’únic mitjà que continuava investigant i obrint camí era el que l’havia obert. Tota una lliçó de periodisme crític, independent i rigorós.

Hi insisteixo, parlo de periodisme. Perquè per molt que alguns dels grans mitjans vulguin fer-nos creure que el problema és la xarxa, que el problema és el twitter, que el problema és la publicitat, que el problema són les vendes, etc, etc… No és cert. Tot això són conseqüències, però no són la causa. La causa de la crisi dels grans mitjans és la dimissió del periodisme, fruit d’una rutinització de les redaccions tan bèstia que hem arribat al punt que les rodes de premsa ja no són per donar explicacions sobre una informació periodística que qüestiona l’statu quo, sinó que han esdevingut la primera font d’informació, l’origen de la notícia. És a dir, hem arribat al punt de fer no-notícies, i així, evidentment, anem cap al cementiri, sigui en el format que sigui.

La Directa no va entrar a la xarxa fins fa tres anys i en aquest poc espai de temps i amb una estructura més aviat precària, ha aconseguit fites com la de dijous passat quan va destapar l’escàndol de Llanos de Luna condecorant la División Azul. En poques hores, el twitter anava tan encès que la web del setmanari va petar sobrecarregada per l’allau de visites. I mentre la seva web petava, al Parlament, cinc dels set partits amb representació demanaven la dimissió de la delegada del govern espanyol a Catalunya alhora que tots els grans mitjans -tots, absolutament tots- anaven a roda. Una nova lliçó de periodisme que demostra que l’important no és si ho fas en paper o fas a la xarxa, l’important és què fas i com ho fas. Alguns directors de grans mitjans deurien descobrir La Directa aquell dia i encara ara se la deuen mirar amb aquella mirada despectiva, per sobre de l’espatlla i amb un un punt de fàstic. És la mirada del passat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.