Massa vells per treballar, massa joves per jubilar

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Com a periodistes ens passem més de mitja vida generalitzant. I quan et veus reflectida en una informació, sovint t’incomoda la simplificació. Ara em passa quan només parlen dels joves que es veuen obligats a marxar per trobar una feina digna. Pertanyo a un grup estrany que va marxar del país abans de la crisi, i abans de complir 50 anys, però que ara que voldria tornar tot s’ha capgirat. Per començar l’edat.

Juan Luís Cebrián, molt coherentment amb el que devia mamar a casa de petit en plena post-guerra, va fer córrer rius de tinta la tardor passada en afirmar que els 50 són la tercera edat dels periodistes. Llàstima que no poguem accedir a una jubilació d’or com la seva! Fa anys, quan aquesta barrera la veia molt lluny, ja m’amoïnava la qüestió i creia que el model anglosaxó, on l’edat és un grau i no pas un impediment, era molt més just que no pas el nostre.

Ara el model el visc d’aprop i fa goig. De la mateixa manera que fan goig els joves, amb totes les virtuts pròpies de l’edat. Qualsevol manual de periodisme insisteix que valem el que valen les nostres fonts, per tant els periodistes adults (a Mèxic, amb l’habitual ironia en deien “adultos en plenitud” i una companya de classe, passada els 70, hi afegia “en plenitud de achaques”) hauríem de tenir més valor de mercat. I és evident que una redacció, del mitjà que sigui, com més diversa i plural, millor.

De la mateixa forma seria bo plantejar-se repartir una mica més la feina, no pas com una alternativa a la crisi, sinó com un model en si. En les mateixes jornades que vam organitzar prèvies al Congrés dels Periodistes Catalans del 2000 posàvem com a exemple una experiència de la BBC on dues professionals es repartien el lloc de treball, i el sou és clar, al llarg d’un any per poder afrontar altres activitats ja personals, familiars o socials que la forta dedicació a la feina els hi impedien. Ara qui té feina en el nostre ofici en té molta, no sempre ben remunerada, i el que està fora de l’autopista de la comunicació difícilment hi pot entrar. I no tan sols per l’edat o perquè no tingui un perfil digital, Cebrián dixit, sinó perquè aquí més que les fonts valen les connexions.

Em quedo, per tant, amb la Diane Rehm, per exemple, que nascuda el 1936 cada dia fa un magazine matinal d’un parell d’hores a la ràdio pública nordamericana –des de 1984- i no para de visitar les estacions connectades i de trobar-se amb els oïdors. De cultura n’hi sobra i d’energia en té prou.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.