Notícies que no tenen on publicar-se

Quatre periodistes, tots amb feina, ens vam trobar al carrer Llibreteria i un va veure com un energumen amb una arma blanca a la mà feria a la cara, després d’una discussió, un escorta del portaveu del PP. L’Alberto Fernández acabava de sortir del Saló de Cent, on el líder veïnal de Sant Martí de Provençals Manuel Martínez havia rebut la Medalla d’Or al Mèrit Cívic. Tots els dirigents polítics havien marxat ràpidament de l’acte, menys l’alcalde, que es feia fotos, i el dirigent socialista de Sant Martí David Escudé. També es feia fotos al Saló de Cent el dibuixant Carlos Azagra, i m’explicava com el cartell de celebració de la medalla al Martínez, amb la llima de l’Ajuntament, ha tapat justament un paper dibuixat amb el lema No som un barri de segona. Al carrer el periodista que va veure l’agressió va actuar com a ciutadà, va col.laborar en la denúncia i es va oferir com a testimoni davant la Guàrdia Urbana.

Tot això passava només tres dies després que, un any després de ser aprovada internament, s’inaugurés al Poblenou la plaça Josep Maria Huertas Claveria a l’espai abans anomenat plaça de Can Felipa. En Marc Andreu va fer un discurs impressionant i només Catalunyaplural.cat se’n va fer ressò, tot i que estava ple de vells i nous periodistes. L’alcalde, en tres dies, va aguantar dues bronques: del Martínez i de l’Andreu-fill-de-Huertas: l’un li reclamava la reforma de la Rambla Guipúscoa i l’altre un gegantó.

Dels cinc periodistes vius que he esmentat, cap va escriure res l’endemà perquè estan ara en gabinets de comunicació o en revistes veïnals, i l’únic que va poder fer alguna cosa va trucar a la redacció i un company li va agafar l’encàrrec.  El miracle d’aquest retaule és que els cinc periodistes estan vius entre tanta professió adulterada; la mala notícia és que no tenen cap mitjà generalista on publicar-la.

I ara que tothom s’omple la boca de la quantitat de mitjans digitals que neixen i de la proliferació alta de projectes cooperativistes que es creen a partir del freelancisme, cal dir també que encara no sabem on anem. Perquè en aquests projectes hi ha il.lusió però sobretot incertesa. Hi ha en tantes i tantes iniciatives interessants uns quants milers euros invertits a fons perdut a partir d’indemnitzacions o estalvis o aturs capitalitzats. Hi ha unes ganes de publicar boges però pocs duros a la vista. I amb verkamis no n’hi ha prou. No passa res. Però cal ser-ne conscients. I no treballar gratis.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.