Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Robert Ménard, fundador el el 1985 de Reporters sense Fronteres, probablement la que és l’ONG més influent en la qüestió de les llibertats d’expressió i informació, es postula com a candidat “apolític” a la ciutat occitana de Besiers. Però el fet ha esdevingut realment notícia quan Marine Le Pen, dirigent de l’ultradretà Front Nacional (FN), ha anunciat que no presentaria llista a les properes eleccions al municipi per donar suport a Ménard i aquest s’hi ha declarat “feliç”.

A la premsa francesa s’ha destacat el progressiu acostament de Ménard a les tesis de l’extrema dreta, encara que ell recorda que no ha votat mai l’FN, ni n’és militant i que ha acceptat el seu suport sense cap negociació en el seu projecte polític. Ménard, un ex-trotsquista que avui es confessa de dretes, ja va publicar fa dos anys un pamflet titulat “Vive Le Pen” on defensava amb arguments voltarians el dret a la llibertat d’expressió de l’extrema dreta i s’oposava al seu aïllament institucional. Des de llavors, tot i que en un principi va assegurar que no pensava com Le Pen, ha fet diverses col·laboracions amb associacions i entitats vinculades a la seva i altres formacions ultres.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

A més, en diferents ocasions ha mostrat la seva oposició als matrimonis homosexuals, la seva defensa de la pena de mort i, fins i tot, la legitimació de la tortura en “alguns casos”. En un apunt al seu blog l’any passat feia una reflexió sobre l’increment de la immigració molt propera a les tesis històriques de Le Pen i el seu FN. A pesar d’aquestes opinions, Ménard no té cap problema en seguir-se definint a ell mateix com un “defensor dels drets humans”.

Ménard va deixar la presidència de RSF el 2008 després de dirigir-lo durant 25 anys, per fundar un centre per la llibertat d’informació a Qatar finançat per l’emir Hamad bin Khalifa Al-Thani. D’aquí va dimitir al cap d’un any per “manca de llibertat i mitjans per treballar”. Llavors va tornar a exercir el periodisme fundant una editorial i col·laborant amb diferents mitjans.

Ja fa temps que periodistes i organitzacions de drets humans –bàsicament a Amèrica Llatina- denuncien el que consideren “obsessió” de RSF pels governs d’esquerra de la regió, amb nombroses campanyes en defensa de la llibertat de premsa a països com Veneçuela, Bolívia i Equador mentre s’oblida –o es posa menys èmfasi- en altres països més perillosos per als informadors, com Mèxic, Hondures o Colòmbia i ho vinculen al seu finançament per part del Departament d’Estat estatunidenc. També la família de José Couso –el càmera de Tele 5 mort a l’Iraq per l’exèrcit dels EUA- ha estat molt crítica amb la seva intervenció en el cas i va arribar a demanar-li que es retirés de la causa judicial.

RSF, que per altra banda ha estat moltes vegades un important suport per a periodistes empresonats o perseguits i per a mitjans clausurats,  ha mostrat sovint una visió de la censura molt clàssica, centrada en l’actuació dels governs i gairebé mai ha qüestionat els monopolis informatius exercits per grans corporacions mediàtiques –o tecnològiques en el cas d’internet- com a font de la censura moderna en països amb llibertat d’expressió formal. A més, altres cops ha estat força bel·ligerant amb els EUA, com en el cas de Wikileaks –ja sense Ménard a la presidència,- encara que després va retirar parcialment el suport a l’organització de Julian Assange.