Monstres com tu

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les milícies costen d’entendre. Els soldats generen una imatge fàcil per entendre la violència que practiquen: professionals o de lleva van a la guerra perquè és la seva feina o perquè els toca, perquè els ho manen o perquè no tenen prou nassos per desertar o fugir. Però les milícies ens ofereixen la cara més complexa de la condició humana.

Com és possible que aquell camperol ruandès, aquell fuster serbi o aquell estudiant guatemalenc que no tenia cap història ni trajectòria militar s’hagi transformat en l’executor dels crims de guerra més execrables? Com pot ser que aquell pare de família o aquell fill estimat es converteixi en una peça programada per a la neteja ètnica i practiqui l’assassinat, la violació o la política de terra cremada?

Segur que no hi ha una sola resposta per entendre aquest fenomen, però si analitzem a fons bona part dels casos on les milícies han exercit o s’han anticipat als exèrcits regulars veurem que hi ha un element comú: la fanatització que permet l’assassinat i la violència extrema és fruit de deshumanitzar un col·lectiu a través de la propaganda i de la manipulació. És, per tant, fruit de la construcció d’un discurs que converteix un determinat col·lectiu –nacional, religiós, ètnic…- en un grupuscle situat en l’estadi inferior al de persones. Amb les persones t’hi pots identificar, amb enemics que t’han dibuixat sense ànima, cor ni principis, no ho pots fer. Si t’han repetit fins a la sacietat que la teva supervivència, la de la teva societat, la del teu món tal i com l’has viscut, depèn només de la destrucció de l’altre, les persones –algunes persones- són (som?) capaces de tot.

La violència física és, en aquests casos, el resultat de la violència verbal extrema. El resultat de la degradació de la informació i del discurs polític. Quan els mecanismes d’informació i el poder polític es posen d’acord i situen a la diana, com a origen de tots els mals, aquella ètnia minoritzada, aquell grup religiós o aquella població indígena, assistim als preliminar d’un esclat de violència.

No és gens menor la coincidència entre mitjans públics i privats espanyols a l’hora d’atribuir als catalans una sèrie de característiques perverses que justifiquen bona part dels mals que pateix Espanya: suposades gasiveries, insolidaritats, repressions als castellonparlants que no només no compten amb la necessària rectificació de referents polítics i intel·lectuals espanyols sinó que es percep una certa unanimitat a l’hora d’assenyalar-nos amb més o menys intensitat. Una unanimitat que entén poc d’esquerres i de dretes, i una negligència que amara el conjunt de l’arquitectura político-institucional espanyola.

Ens sorprèn, encara, la indolència amb què circulen comparacions històriques absurdes i doloroses i discursos polítics radicalment irracionals i mancats de rigor i honestedat. Si analitzeu els darrers dos anys veureu un increment exponencial de la forma i el fons dels atacs  anticatalans arreu de l’Estat. I allà ningú no s’exclama. I no passa res. O sí.

Repetim una i altra vegada –i no podem deixar de fer-ho- que a l’Europa del segle XXI els exèrcits no serveixen per resoldre conflictes polítics i que la Unió Europea mai no permetrà una acció militar injusta i unilateral al seu si. I ens ho hem de creure malgrat els dubtes racionals que ens genera aquesta afirmació.

Però les mentides, els insults i les afirmacions malaltisses que ens deshumanitzen com a col·lectiu cal que siguin denunciades i desmuntades per l’explicació raonada de qui som, què fem i per què la nostra és una aposta per la democràcia, per la llibertat i pel progrés humà.

No podem instal·lar-nos en la dinàmica d’acció-reacció però tampoc podem mirar cap a una altra banda. Ser ‘moderat’ o jugar un paper ‘comprensiu’ enfront d’aquests atacs és enormement perillós i no ens ho podem permetre. El conjunt de la societat catalana i, de forma específica, periodistes, analistes i polítics tenim una responsabilitat afegida en aquesta feina col·lectiva.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.