‘The Times They Are a-Changin’

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els deu minuts que l’individu, abans, mandrejava al llit tot recreant el darrer somni, ara els dedica a fer una primera repassada al Twitter del mòbil per fer-se una composició de lloc i comprovar que el món continua rodant. Com que és lleva d’hora, moltes de les piulades són dels mitjans nord-americans i asiàtics que segueix. Altres són de col·legues i amics encara més matiners que ell o dels qui van allargar la nit anterior. L’individu era i és periodista, i és feliç enmig de l’endogàmia gremial de vanitats més o menys ben dissimulades d’aquesta eina que fa temps que ha aconseguit desbancar un Facebook que es va apagant lentament.

Si pren el cotxe, l’individu aprofita per repassar l’anglès amb el podcast de diferents programes de ràdio britànics. Des de fa mesos se n’adona que a primera hora del matí hi ha molt menys trànsit a la ronda de Barcelona, cosa que atribueix a la crisi i a les salvatges xifres d’aturats. Si agafa el tren, se sorprèn de l’estesa de diaris seriosos, teòricament de pagament, escampats sobre els seients. Abans eren diaris gratuïts no gaire ben escrits i plens de publicitat, ara 56 pàgines ben enquadernades i controlades per OJD, àvides de publicitat. Ni així. La gent els aparta o s’hi asseu al damunt per enganxar-se a la pantalleta del mòbil o de la tauleta. Una dona llegeix un llibre, un nen mira per la finestra.

L’individu periodista va a una conferència de premsa. Ell es fa gran, però els periodistes cada cop són més joves i menys preguntaires. Fa molt de temps que no sent una pregunta incòmoda a una conferència de premsa o algú que gosi repreguntar. Encara fa més temps que no el conviden a una copa de cava i uns canapès com abans era costum, quan encara hi havia diners i el convenciment que d’aquesta manera el periodista marxaria més content, cosa que mai ningú no va demostrar que fos falsa. Quan arriba a la redacció, pot triar cadira i ordinador, la meitat són buits des de la darrera escabetxina en forma d’ERO. Al migdia, en canvi, la petita cuina s’omple de gent i el microones treu fum, que els 10 euros del menú diari són 200 cuques mensuals.

Avui l’individu ha escrit una peça sobre el referèndum d’independència, com fa sovint els darrers temps. Encara recorda com abans només parlaven d’independentistes quan els manifestants trencaven els vidres del McDonalds de la Rambla. Quan marxa, la seva companya de taula li fa sentir una entrevistadora i uns tertulians espanyols molt nerviosos i alterats amb el cantant Dyango, que abans cantava “Suspiros de España” i ara cantarà per la llibertat. A l’individu li sona que per casa els seus pares hi corria algun disc de Dyango, però dubta si era un LP o una casset.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.