Pagament sí, frustració no

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa unes setmanes vaig anunciar al meu compte de twitter que no tornaria a enllaçar articles de pagament, després de constatar que fent-ho generava frustració a la majoria dels meus seguidors, que quan fan el clic corresponent es troben que no poden llegir l’article que recomano perquè no són subscriptors del mitjà en qüestió.

Des del dia que ho vaig anunciar, m’he trobat amb persones que han interpretat que estic en contra dels continguts de pagament a internet. Res més lluny de la realitat. En la meva triple condició de periodista, professor de periodisme i editor, crec que em toca argumentar amb més profunditat sobre el tema i, si pot ser, contribuir a un debat que és crucial per al futur del sector. L’article recent de l’amic Oriol Lladó a Mèdia.cat sobre el tema ha estat l’excusa perfecta per posar-m’hi.

D’entrada, una constatació que no per òbvia hem de deixar de recordar. Els principals culpables de la manca d’ingressos per continguts digitals són els mateixos mitjans de comunicació, que durant molt anys han ofert tots els seus continguts en obert fomentant la cultura de la gratuïtat a gran escala. Aquesta és una gran diferencia molt rellevant respecte a les industries del cinema o de la música, que mai no han ofert els seus continguts gratuïtament, és a dir mai no els han devaluat. Això no les ha lliurat de la plaga de la pirateria, cert, però almenys les ha col·locat en una posició molt millor per acabar trobant la fórmula per fer pagar pels seus continguts. I ho estan aconseguint, poc a poc però ho estan aconseguint.

La indústria dels mèdia es va equivocar greument perquè va pensar que el cor del seu negoci era vendre publicitat, no continguts. Com si la gent que ha anat durant 100 anys al quiosc a comprar el seu diari ho fes per veure els anuncis i no per llegir les notícies! En canvi, la indústria musical i la del cinema sempre ho han tingut clar: el que venen és un producte, no la publicitat que eventualment el pugui acompanyar.  Som on som, doncs, per la ceguesa de la indústria i per la prepotència dels gurús. I ara tothom corre a veure si pot salvar els mobles digitals abans no se li mori el negoci del paper.

Dit això, òbviament sóc 100% favorable a cobrar pels continguts digitals. Em sembla tan coherent el mur de pagament  a l’estil del NY Times com la mobilització de subscriptors a l’estil del digital holandès De Correspondent (mobilització, per cert, que li ha permès renunciar a la publicitat). Qualsevol fórmula és bona si s’adapta a les necessitats del mitjà i els seu lectors l’accepten. Construir al voltant de la teva capçalera una comunitat de lectors que paga pels teus continguts i amb els quals interacciones és la sublimació de qualsevol estratègia de màrqueting editorial. I de fet, a la llarga només sobreviuran els mitjans que siguin capaços de fer-ho així.

Acabo, enllaçant amb el primer paràgraf. Des que sóc a twitter dec haver enllaçat centenars d’articles de pagament. Dubto que les lectures d’aquests articles hagin arribat a un 1%, essent generós. La gent fa clic, es troba que el contingut està tancat i se’n va, perquè en aquell moment aquell usuari no està en una actitud de compra sinó de lectura, està passejant per twitter a veure què picoteja, a veure que li ofereix la gent a qui segueix. De què han servit, doncs, els meus centenars d’enllaços durant tot aquest temps? De res, perquè jo el que volia era compartir un contingut, no posar la mel als llavis dels meus seguidors, i encara menys pretenia fer de comercial (i sense cobrar comissió!) del diari que estic enllaçant. És evident, doncs, que els diaris tenen un repte: fer compatible el pagament pels articles amb l’essència de les xarxes socials, que és la possibilitat de compartir horitzontalment continguts interessants. Això no és impossible, ni molt menys. De fet, tinc alguna idea al respecte… Però aquesta sí que no la compartiré gratis!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.