Censura sobre les cares dels policies

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El PP no vol que els policies donin la cara. Així es desprèn d’una esperpèntica proposta de resolució que va registrar el 23 de maig el grup conservador i que va publicar el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya d’abans-d’ahir, 10 de juny. Efectivament, el partit que es caracteritza per ocupar-se exclusivament de la crisi i d’allò que “veritablement importa a la gent” ha decidit que el fet que es publiquin fotografies als mitjans on apareguin els rostres dels agents dels Mossos d’Esquadra i de la policia local perjudica greument l’economia i preocupa enormement la ciutadania, i s’ha vist obligat a actuar.

En un text registrat pel portaveu del PP al Parlament, Enric Millo, i pel diputat Pere Calbó hi constaten que “en nombroses ocasions com a part de la informació apareixen en imatges o fotografies agents en l’exercici de les seves funcions” on “s’observa clarament la cara dels agents”. Per agreujar aquesta situació, defensen que “aquest fet, en la pràctica totalitat dels casos, no aporta ningun [sic] aspecte rellevant per l’objecte de la informació que s’està tractant”. I, per si no queda prou clar, especifiquen que “la informació és la mateixa amb independència que podem [sic] o no reconèixer a l’agent”.  “En canvi, si [sic] que es poden produir efectes molt negatius”, alerten en un document carregat de faltes d’ortografia que el fan força indigne d’un Parlament que ens estimem una mica.

I quines són aquestes conseqüències tan nefastes de publicar fotografies de policies? Doncs, segons afirmen citant el sindicat SAP-UGT, que hi ha “grups violents” que usen aquestes imatges per identificar policies i agredir-los “físicament, verbalment i intimidar-los”, tant a ells com a les seves famílies. I conclou amb una nova crida a escopir a la tomba de Pompeu Fabra: “És responsabilitat de tots de [sic] vetllar per què [sic] els agents de policia puguin desenvolupar les seves funcions amb condicions de seguretat”. La idea queda clara: està permès fer tantes faltes com calgui, però que no es vegi cap cara de policia!

I acabada aquesta eloqüent exposició de motius, que identifica tots els pobres agents com a hipotètiques víctimes indefenses dels cruels joves violents –i alumnes d’anarquistes italians, afegiria algú–, el somriure incrèdul es converteix en estupefacció. I és que les propostes concretes que planteja són, en primera instància, “sol·licitar de forma immediata als mitjans de comunicació que difuminin els rostres dels agents del cos dels Mossos d’Esquadra i de les policies locals de Catalunya” i, en segona instància, “impulsar les reformes legals necessàries per tal que es difuminin els rostres dels agents”. O, en altres paraules, canviar la llei per censurar fotografies i imatges dels mitjans de comunicació.

En la deriva cada cop més totalitària del PP, ara ja volen directament aplicar la censura per evitar que es pugui identificar un policia. Entendridor per part d’un partit que, juntament amb el seu impulsor al Govern, va ser l’únic que va defensar el web de delació ciutadana on s’hi criminalitzava públicament i sense cap judici previ a manifestants i que vulnerava la llei de protecció de dades, i fins i tot va votar en contra d’una moció d’ICV-EUiA l’11 de maig de 2012 que instava a retirar-la. Què serà el següent? Prohibir publicar fotografies de banquers, de polítics i d’empresaris, per ser aspirants a xupòpters a qui bona part de la ciutadania voldria cantar les quaranta?

I és que el PP va molt més enllà que qualsevol indici d’ètica periodística. Hi ha pocs codis deontològics que regulin l’ús d’imatges i, després de consultar-ne uns quants, sols he trobat que s’hi recepta precaució en la selecció de fotografies per evitar atemptar contra el principi d’innocència, els drets dels infants, el dret a la intimitat i el dret a l’honor. I cap d’aquests està en perill a l’hora de mostrar el rostre d’un agent de policia. Per què se’ls hauria d’excloure del dret a la informació de la ciutadania i del dret a informar dels periodistes? Si realment pateixen tantes agressions i escarnis, no coneixen millor que ningú les fórmules per fer-hi front i en tenen els mitjans més a prop?

No serà que, en renunciar a l’ètica política, alguns partits carreguen el pes de l’ordre a una repressió exagerada i han de fer l’impossible per criminalitzar certs sectors contestataris a base de victimitzar els cossos executors d’aquesta coerció? Certament, el dolor físic d’aquesta mesura és menor que si calgués privar del dret a la informació buidant massa més ulls amb pilotes de goma, però seria molt major el dany moral d’una societat que es plegués a la censura per protegir qui ostenta el monopoli de la violència. I és que, en un temps de regressió cap a temps pretèrits, ja era estrany que el PP no pretengués també el control de la informació. Com ja li va dir un visionari Joan Puigcercós a José María Aznar en un debat de política general: “A usted a ser Franco no le gana nadie”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.