Nosaltres, els insolidaris

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Benvolgut Bernat,

T’escric a tu com a membre de la generació dels que anomenes “insolidaris”. Em dic Mar Calpena, pertanyo a allò que es podria anomenar classe-mitjana baixa del periodisme i aquest matí he llegit amb estupor l’article d’opinió en el que ens acuses, a la gent de la nostra quinta, d’una sèrie de mals que afecten els mitjans.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per a que entenguis perquè m’empipo, t’explico quatre cosetes de mi: Acabo de fer 40 anys. Mai no he arribat més amunt que de cap de redacció a mitjans petits. També és cert que no m’ha faltat mai la feina, i he pogut lliscar entre premsa i tele amb certa comoditat. He perpetrat cutrades immundes i també he tingut la fortuna de poder involucrar-me en projectes molt personals i/o amb cert reconeixement. Quan he pogut donar alguna oportunitat a algú, ho he fet, perquè he tingut la sort d’ensopegar amb mentors. Però també amb trepes que m’han posat pals a les rodes, com suposo que passa a tots els gremis. Com tothom, vull pensar que jo no n’he estat una. Vaig viure allunyada de la indústria uns anys, quan només trobava feina al sector editorial. També he estat a punt d’emigrar unes quantes vegades, no fa pas gaire temps. Si hi ha hagut una època de vaques grasses, no la he viscuda, i això que ja fa vint anys del meu primer sou. Això és el que ha estat la meva vida, però pel mateix preu, et puc parlar de corresponsals de guerra que ara mateix són a casa ma sobre ma. O de gent que van intentar crear projectes editorials sòlids quan es van quedar a l’atur, i ho han pagat perdent-ho tot.

Em parles del Col·legi, de gremialisme, de mitjans públics, i ho sento tot una mica lluny. Quants periodistes vivim realment de fer informació pura i dura? Quants de nosaltres no ens dediquem d’una manera o altra a la comèdia lleugera (i no per això amb menys professionalitat i rigor)? Quants hem tingut realment l’oportunitat de créixer professionalment, sinó era per vies tangencials? Quants no hem acabat una mica per atzar fent el que fem? Diga’m cínica, però la puresa deontològica se’m fa molt sospitosa. He viscut situacions tan absurdes com no poder-me col·legiar, quan estava publicant ja la revista del Col·legi. Em nego a treballar gratis, però fa sis anys que vaig engegar un blog per escriure sobre gastronomia, un tema que aleshores no tenia cap sortida. Vaig començar a Canal 39, allò que després es tornà BTV, pagant quota de sòcia per ser-hi i mantenir-lo (era un mitjà assembleari on se’m van permetre fer coses molt més enllà del que la meva experiència mereixia). Quan he treballat en teles públiques (de les que en sóc declarada i ferma defensora) ha estat mitjançant subcontractes. A les privades, igual. Així que perdona si he desenvolupat una certa tolerància a la contradicció. La precarietat no l’heu inventada vosaltres.

Crec que la meva història es bastant representativa de la de la meva generació, a la que en canvi no reconec en el teu text. Els més afortunats dels que queden en peu sovint estan atrapats en càrrecs intermitjos on es fa més gestió que carrer, a canvi de sous esquifits, pressions comercials i perspectives minvants que, pensis el que pensis, s’agreugen amb l’edat. Coneixeràs molts pocs periodistes de 55 anys que encara continuïn al peu del canó. Tiro fent de freelance, i les meves queixes solen anar en funció de com miri aquell dia el got. Però sí, hem tolerat moltes, massa coses. En això et dono la raó.

No he donat mai classe a les facultats, però tinc prou amics que ho fan per dir-te que entre el professorat hi ha sovint més un tema vocacional, d’amor per la investigació, que una voluntat de fer-se amb un sou Nescafé. La gent que conec que s’hi dedica ho fa amb molts pocs mitjans i menys marge de maniobra encara, però amb ganes de formar els alumnes tant bé com es pugui. Entén si m’ofèn, doncs, que pensis que hem viscut en una festa continua, que fins i tot esmentis iots –seriously? si ni tan sols arribem a pagar la hipoteca-, o que ens acusis d’utilitzar banderes. Justament, si una cosa ens podies haver recriminat és que no ho hem estat prou, de polititzats.

No és cert que no hagem denunciat mai la diferència de sous. No ho és que ens n’hagem aprofitat de quotes (o, al menys, no sistemàticament). No ho és que no hagem lluitat (a mi em van fer fixa a Ediciones Reunidas després d’una denúncia). Ni que només ens preocupem de nosaltres mateixos. I, per últim i més important: no ho és que afirmem que la gent que ve darrera sigui insolidària. M’amoïna haver treballat amb gent més jove que no badava boca per situacions d’abús, perquè pensaven que eren normals. M’empipa que sovint hagi estat justament la gent que més jove els que han promogut o acceptat passivament l’“ètica” –per dir-ne d’alguna manera- emprenedora, que postula que s’ha de tirar endavant sense importar hores ni sou, per banal que sigui el projecte. M’emprenya que sorgeixin nous mitjans, a priori engrescadors i de vegades, fins i tot amb models cooperatius, en els que mai no es podrà entrar a porta freda. I quant al teu text, m’irrita la frivolitat amb la que et queixes de situacions en les que hem posat el crit al cel o ens hem revoltat. Espero que no tu t’arribis a equivocar mai, com segurament ho hem fet sovint nosaltres, els insolidaris. Però, bé o malament, si haguéssim callat ara podries acusar-nos de passius.

El que més em revolta, per acabar, és que intentin aixecar-nos la camisa a tots plegats: quan rebeu una oferta que afirma que “busca periodistes joves”, quan a nosaltres se’ns deixa deliberadament fora, no és un tema de capacitats o perspectiva (que és el que us estan venent), sinó bàsicament de sou. I afirmar el contrari és tan fals com arrogant.

Acabo la meva carta reiterant-te que a la vostra generació no se li exigeix un grau més gran de solidaritat que a la resta. Crec que cada un fa el que pot amb les seves circumstàncies particulars i la seva consciència. No perquè us hagin tocat pitjors cartes penso que esteu obligats a ser més justos. Però sí crec, i n’estic convençuda, que apuntar contra els que teniu immediatament a sobre és errar el tret.

Molta sort a tots plegats,

Mar

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.