Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La promiscuïtat de les xarxes socials, on tothom pot tenir accés a tothom en dinàmica convivència, pot tenir un efecte malèfic: el periodista es pot oblidar que el seu destinatari és el lector i escriure, en canvi, per caure bé a un artista o una discogràfica, tot buscant que li retuitegin l’article per guanyar followers i fulminant així el sentit crític per sempre més.

Cal trobar el to, però. No estic segur que tuitejar un article de caire positiu sobre un artista amb el seu nom etiquetat, per assegurar-te que ho llegirà, hagi de ser necessàriament pervers: ara vivim en aquest entorn, amb aquestes eines, i no és cap crim voler donar bones notícies. El problema és si l’article ja l’has escrit amb aquesta mentalitat i finalitat; si quan l’escrivies ja no pensaves en el lector sinó en com d’agradable resultaria al músic. En parlava fa poc Nando Cruz aquí.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Això que ell diu pot estar passant, i hi afegiria que aquests indicis de convivència endogàmica, d’esquenes al lector, van fins i tot un pas més enllà: ja no es manifesten només entre periodista i artista, sinó entre periodista i periodista; entre periodista precari i periodista millor col·locat o amb més poder. Sí, ara es fan, més que mai, entrevistes per ampliar agenda, per conèixer altres professionals més importants que tu, per tenir contactes que et puguin subministrar alguna feina…

El periodista novell escriu a un bloc o mitjà on-line i, ja que no li paguen un cèntim, si més no fa servir aquesta plataforma per donar-se a conèixer a col·legues més ben situats. En selecciona un, mira de caure-li el més simpàtic possible i de tot plegat en surt un article amb foto, tot d’allò més feliç, i que, és clar, és immediatament tuitejat amb el seu nom ben etiquetat per assegurar-se que el llegirà i que en el procés de lectura s’engreixarà un parell de quilos. I el lector, en tot aquest procés, hi pinta un paper d’una transcendència modesta.

Sí, la professió està com està i tothom fa el que pot. Ara bé, fóra bo cuidar certs detalls: no crec que a cap director de diari, o de ràdio, o de tele, li quedi un concepte gaire elevat d’un jove periodista que, vivint a la mateixa ciutat, li enviï un qüestionari per mail per fer-ne després un simple i mandrós copy & paste. Home, error garrafal! És que no ensenyen a les aules que una entrevista per mail no és una entrevista?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.