Maltempsades per als mitjans públics

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La setmana passada la podríem qualificar de nefasta per als mitjans públics de Grècia i Catalunya. El dimarts, 11 de juny, per decret i de manera sobtada, el govern del conservador Andonis Samaras, anunciava el tancament de la ERT, la radio i televisió pública grega adduint raons econòmiques i de mala gestió. L’endemà, el consell de govern de la CCMA feia un altre anunci de conseqüències tan greus com imprevisibles: l’inici d’un ERO per acomiadar 312 treballadors de la CCMA, és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio. En el comunicat oficial es parlava de mesures “per garantir la viabilitat del servei públic de comunicació audiovisual”.

Les dues notícies, salvant les distàncies i la dimensió, tenen un comú denominador: el futur de la veu pública.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb el tancament de la ERT, Grècia es convertia amb el primer país de la UE sense televisió ràdio públiques, uns mitjans que només havien deixat d’emetre uns dies durant l’ocupació nazi del 1944. La reacció de la societat grega va ser tan contundent, com es podia esperar i dos dies després del tancament, el sector públic es va declarar en vaga general. Des d’aquell dia, els treballadors no han abandonat els estudis i segueixen emetent per internet.

El Comissari europeu d’assumptes econòmics Olli Rehn va voler deixar clar, en rebre una xiulada dels eurodiputats, que “la Comissió Europea no ha demanat el tancament de la televisió pública grega, però tampoc no qüestiona el mandat del govern grec per dirigir el sector públic”. Però a Grècia, molta gent hi veu la mà de Brussel·les.

Després d’una setmana de mobilitzacions dels treballadors i d’una bona part de la societat grega, el consell d’estat donava la raó als treballadors contra la mesura del govern i decretava el restabliment immediat del senyal, és a dir, que la reacció de la societat grega no ha estat debades.

L’anunci d’ERO a la radio i televisió de Catalunya també ha encès tots els llums d’alarma pel que pot representar de pèrdua de pes d’aquest servei públic. Aquest dilluns, els representants dels treballadors, entregaven al Parlament les 76.000 signatures que s’han recollit els últims mesos, de catalanes i catalans, contra el desmantellament dels mitjans públics nacionals. És un bon exemple de la reacció de la societat catalana davant de la possibilitat que s’afebleixi un sistema comunicatiu molt important, pràcticament l’únic que treballa per la llengua i la cultura catalanes. Una veu, que de fer-se més inaudible, posaria en perill un model que té i tindrà un paper fonamental davant dels reptes socials i polítics que afronta el país i que, per tan, ha de continuar fort i competitiu.

Quan es va saber la notícia de l’ERO a la CCMA, vaig recordar unes declaracions del ministre d’Indústria espanyol, Jose Manuel Soria que, just una setmana abans, deia que calia “establir prioritats. Jo per exemple, veig més prioritàries les beques menjador que tenir una televisió autonòmica”.

No m’estranya gens ni mica que un ministre espanyol faci una afirmació com aquesta. Ja se sap de fa temps que els mitjans públics independents els fan nosa i, molt en especial, els catalans.

El que no hem de perdre de vista és que TV3 i Catalunya Ràdio són, ara per ara, de les poques estructures d’estat que Catalunya encara conserva i que hi ha d’haver alternatives que facin viable el model, respectant les persones que el fan possible i sense perdre la força que ha de continuar tenint.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.