La memòria de l’aigua

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Som un país que no té memòria. Els actes en record de figures i esdeveniments cabdals de Catalunya ens serveixen per comprovar aquest fet, atès que molta gent es serveix d’aquests actes per descobrir per primer cop el subjecte honrat més que no pas recordar les obres de l’escriptor de torn o els avatars d’algun episodi històric celebrat. A la nostra societat li costa mirar enrere, i, quan ho fa, és perquè la realitat l’hi ha posat al davant la necessitat de fer-ho. L’exemple més clar de tot plegat són les recents inundacions que la setmana passada van afectar les comarques de la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà, que van ser notícia de portada a tots els diaris d’abast nacional durant tres dies. Recordem els fets: Un episodi intens de pluja sumat al desglaç de la neu provocat per la forta calor de les darreres setmanes van fer créixer els cabals del rius del Pirineu, que es van desbordar enduent-se tot el que van trobar al davant. Els titulars testimoniaven poca estona després la magnitud de la catàstrofe a la zona, que amb probabilitat no podrà fer front a la temporada d’estiu amb condicions.

La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, destacava la voluntat de l’executiu en recuperar ràpidament aquestes comarques i posava en valor el fet que no s’haguessin hagut de lamentar víctimes mortals. Tan cert com destacable. Les previsions van evitar la pèrdua de vides humanes, encara que això no pot ser un atenuant a l’hora de valorar el que s’ha fet malament a nivell urbanístic. Posar-se a cobert per salvar els mobles quan la tempesta la tens a sobre és una solució d’emergència, però no és la millor manera d’actuar en un espai on la climatologia ha jugat sempre males passades als ciutadans. Des d’inicis de segle, el Pirineu ha patit fins a quatre grans inundacions que han deixat un rastre de 390 morts. Atenent els precedents, no és lògic que ara, 31 anys després del darrer episodi d’inundacions, es facin titulars similars als que es feien als mitjans d’aleshores sense denunciar, o fer-ho veladament, les poques ganes que ha tingut l’administració a l’hora d’afrontar els problemes que inevitablement genera el pas dels rius per viles i llogarrets de muntanya. Per què els ajuntaments han donat durant anys permisos per construir segones residències a tocar de l’aigua? Per què es van aprofitar buits legals per deixar instal·lar càmpings a les lleres? Vull pensar que era només perquè no s’havia fet memòria.

No he escoltat a cap polític admetre la part de la culpabilitat davant de tot aquest panorama devastat. Només lamentacions i fins i tot esbandides de responsabilitat com va fer el Síndic de l’Aran Carlos Barrera, que va acusar la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre de ser la culpable de les inundacions al no haver permès als consistoris realitzar una correcta neteja del rius. El drama de tot plegat serà que, ara, els propietaris de les cases destrossades i dels negocis desfets tornaran a refer-se probablement just al mateix lloc, desafiant l’aigua absurdament en un duel perdut d’entrada i posant en entredit els Plans d’Ordenació Urbanística Municipal. Casualitats de la vida, aquestes inundacions s’han produït quan encara el Govern de la Generalitat no ha donat llum verda al Pla Director Urbanístic de la Vall d’Aran, que incloïa la creació del Parc Territorial de la Garona, aprovat pel Tripartit i reescrit per CiU. Potser estaria bé que en aquesta regulació es reforcés la prohibició de no construir a tocar de l’aigua. Encara que només sigui per seguir els preceptes del refranyer popular: “A la vora del riu, no t’hi facis el niu”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.