L’intent del PP i Alícia Sánchez-Camacho de prohibir la difusió del contingut de la famosa gravació del restaurant La Camarga és totalment inútil en temps d’internet, tal i com s’està veient aquests dies. La filtració d’una part de la llarga conversa que la diputada popularista va mantenir amb Victoria Álvarez, ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola –el fet que només sigui una part, podria indicar que només és “una advertència”?-,  però, no es limita sols a les xarxes socials i a les possibilitats que ofereix la tecnologia per burlar lleis restrictives, com un servei de càrrega d’arxius anònims amb seu als EUA.

El cas també il·lustra a la perfecció com els mitjans digitals continuen obrint el ventall d’aquells temes que, pels motius que siguin, es consideren “fora d’agenda”. La Camargagate repeteix de forma clònica la forma mitjançant va començar a difondre’s els escàndols Urdangarín, Corinna o Esther Quintana, en que van ser mitjans digitals els primers a publicar allò que “ja sabia tothom”, però que els mitjans tradicionals, amb sovint l’excusa de la manca de verificació, mantenien fora dels focus polítics i mediàtics. En ambdós precedents al final ha acabat arribant tot als mitjans majoritaris i res no indica que ara no torni a passar.

L’exemple més paradigmàtic de la prudència dels diaris impresos és, segurament, La Vanguardia. Després de quasi tres dies d’escàndol, la capçalera del Grup Godó s’ha limitat a reproduir les diferents declaracions oficials, tal com si no hi hagués internet a la seva redacció. El 26 ja avançava –segurament en forma d’atac preventiu- una denúncia del PP de nous possibles casos d’espionatge als seus dirigents. L’endemà, l’única referència a la gravació era les declaracions de la pròpia interessada recordant la il·legalitat de la difusió de la citada conversa. L’única referència explícita de l’article es refereix a que “aquest dimecres van circular per les xarxes socials suposats fragments de la conversa”. Els lectors del diari només podran intuir la temàtica d’una conversa a l’abast de qualsevol internauta gràcies al comunicat de CiU, on denuncia que aquesta confirma les “sospites” de la federació que és “víctima d’una guerra bruta institucionalitzada”.

Els mitjans digitals han anat molt més enllà. Fins i tot posant-se al fil de la legalitat i enllaçant directament el contingut de la gravació difosa, tal com ha fet Directe.cat. La Directa ja va avançar bona part del seu contingut ara fa una setmana i Nació Digital va emprar un recurs tan tradicional com les rodes de premsa en seu parlamentària per treure el tema i forçar a Sánchez-Camacho a desmentir-ne algunes de les afirmacions que s’hi poden escoltar.

A més, el contingut de la conversa desvetllat demostra com tota la trama Método 3 és força diferent a com s’ha volgut presentar des d’alguns mitjans i fins a quin punt pot ser perillós el periodisme de filtracions, sovint interessades i parcials.

Però ara l’agenda mediàtica ja no es troba exclusivament a les mans d’uns pocs mitjans grans i cada cop costa més mantenir el tabú sobre certs temes. I més, com és el cas, aquests són d’evident interés públic.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019