Els perills d’un quart poder artificial

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa temps que sabem, tant pels fets com per les paraules, que a l’Estat espanyol Montesquieu i la seva separació de poders mai han estat ben vistos. Un defecte que en provoca molts d’altres, com per exemple, la perversió de l’anomenat Quart Poder, que també fa temps que tenim assumida com a inevitable: si no fan el més mínim esforç per separar els tres poders de l’Estat, com coi han de voler que el quart vagi per lliure?

D’aquí ve el terme “caverna” per referir-nos als mitjans que de forma més desacomplexada han trencat la separació de poders convertint-se en una barreja sinistra i perniciosa.

Quan Edmund Burke va idear el concepte de quart poder es referia a la capacitat d’influència dels mitjans sobre la societat, exercint de contrapès als tres poders estatals. I això, que al segle XVIII veien néixer amb entusiasme, ara ho estem veient morir, amb dol. La caverna espanyola és un funeral en ella mateixa: buscar-hi rigor, esperit crític i independència seria absurdament inútil. Però no només la caverna espanyola està enterrant el quart poder. A Catalunya també estem de dol, tot i que alguns no ho vulguin veure i molts d’altres es neguin a admetre-ho.

El nostre país està vivint moments convulsos. Són temps de canvis. Però no tothom vol canviar. Els mitjans convencionals acomodats en l’statu quo de les últimes dècades no volen perdre els seus privilegis. I els privilegis d’uns sempre comporten servituds d’uns altres, tal com es pot veure a través dels jocs de pressions, semàfors vermells, portades insòlites, classificacions dels consellers segons el seu “romanticisme”, ocultació de segons quines notícies, etc, etc…

D’això en podríem dir instint de supervivència, comprensible des del punt de vista empresarial, però indefensable professionalment: com en el cas cavernari espanyol, seria absurd buscar-hi rigor, esperit crític i independència. Allà ells i el seu funeral, podríem dir. Sí. I no passaria res si fos així i prou. El problema, però, és que aquesta caverna catalana no ho fa sola tot això, sinó que ho fa amb la insòlita connivència del govern. Una connivència que només s’entén per les febleses i servituds d’una part d’aquest govern, així com per una lectura errònia –per antiga- de la realitat comunicativa.

Des del govern es considera que el procés no es pot fer d’esquena al diari més influent del país i, per tant, cal engreixar-lo per no tenir-lo de cul. Aquesta és la tesi. Una tesi que falla en la conclusió, ja que per molt greixat i engreixat que estigui el diari, el cert és que continuen de cul al procés i al govern. Anem, doncs, al primer punt de la tesi: el diari més influent del país. Qui ho decideix quin és el diari més influent? Segons l’OJD, aquest diari comtal tan influent, ho és perquè és el que té més difusió, més tiratge i distribució. Però amb una paradoxa insòlita en tot l’espai comunicatiu proper: tota aquesta difusió no casa amb les xifres de vendes al quiosc, que són al voltant d’un 30% inferiors a la difusió, i en baixada.

És a dir, que no només perd compradors –una caiguda del 23% en el primer trimestre d’aquest any, segons l’OJD-, i lectors –21.000 lectors menys l’últim trimestre, segons l’EGM- sinó que a més ven molt menys del que es llegeix. Una disfunció que només s’explica perquè aquest diari regala cada dia un paradoxal 30% del seu tiratge als usuaris dels ferrocarrils catalans, de la Renfe, dels hospitals, de les universitats, del Zoo, del Tibidabo, etc, etc… Cap altre diari del nostre entorn es pot permetre regalar cada dia el 30% del seu tiratge. Ells sí, perquè són el grup comunicatiu més subvencionat pel govern (ja sigui a través de subvencions directes, publicitat o subscripcions en bloc, tal com consta al registre mercantil).

Per tant, ens trobem davant d’un govern que es deixa pressionar per un mitjà amb l’argument que és molt influent i poderós i que val més no fer emprenyar. I per evitar-ho, l’engreixa generosament en una dinàmica que permet que el mitjà mantingui un poder i una influència absolutament artificials i sobredimensionades (si ens atenem a les xifres de vendes de l’OJD i de lectura de l’EGM), que l’esperonen a seguir pressionant, per seguir rebent ajuts, per seguir sent fort, per seguir pressionant, per seguir rebent ajuts… És un autèntic bucle endimoniat creat pel mateix govern que el pateix, víctima d’ell mateix per  haver magnificat artificialment un quart poder que no és tal. La dinàmica és tan delirant que sembla un gag dels germans Marx, però no ho és. Malauradament, no estem dins d’una pel·lícula de riure, sinó en una cruïlla històrica on els artificis, les servituds i les febleses poden sortir molt cares.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.